Hola Carles,
Gràcies per contestar-me encara que no estiguis d’acord amb els meus plantejaments i consideris tot el que dic demagògia interessada trufada de dades falses.
Veig que estàs sota els efectes de la fabulació col·lectiva delirant que indueix la sobreexposició a la bombolla comunicativa independentista. Espero que el meu text no et provoqui un despertar massa sobtat, però m’agradaria que et servis com a primer pas per tornar a valorar el principi de realitat (en sentit psicoanalític). Abans que em comencis a desqualificar com a botifler, espanyol o qualsevol disbarat, et diré que jo visitava parents meus a la presó a principis dels 70 que estaven allà per estar lluitant per Catalunya i les seves llibertats.
En primer lloc et diré sobre la població de Catalunya que en efecte la meitat no vol la indpendencia. Lògicament, en dir “la meitat” no es vol dir el 50% amb tres decimals sinó la meitat més o menys. Això no és trivial perquè una de les idees delirants que conté la fantasia independentista és que amb el 50.1% de la població es pot proclamar la independència. Amb referèndum o sense, per fundar un nou país fa falta una unanimitat del 80% pel cap baix.
Ja que estem en el tema població, t’explicaré un conte. Als anys 70 la població de Catalunya estava dividida en dues meitats, una que se sentia espanyola i una que se sentia catalana. La situació era perillosa perquè Catalunya necessitava tota la seva força per aconseguir recuperar les llibertats arrabassades el 1939. La classe obrera majoritàriament espanyola i la intel·lectualitat barcelonina majoritàriament catalana varen firmar un pacte tàcit mentre lluitaven juntes contra la policia franquista. Els intel·lectuals varen acceptar que no tot lo espanyol era dolent i els obrers varen aprendre a estimar Catalunya. Era gent que no parlava un borrall de català però que venien a partir-se la cara per Catalunya. Aquest és el pacte que està traint l’independentisme. Aquesta traïció està partint el país en dues meitats i crec que això és moralment inacceptable i políticament suïcida. Aquesta divisió serà recordada com la separació de la cavalleria i la infanteria al setge de Muret o la divisió del regne entre els seus fills de Jaume I: un error que es paga durant segles. Per veure els efectes en la pràctica examina l’èxit de Cs, especialment en barris de Barcelona que després varen votar BeC.
Seguint aquest fil, la proporció d’independentistes a UPeC, la podem extrapolar de l’enquesta de Crític i dir tranquil·lament que són un de cada quatre votants. La immensa majoria de votants són federalistes tal com ja passava en una organització en què estàvem (o estem) el Josep Maria i jo, en la que a base de jocs de paraules s’aconseguia que semblés que quasi tothom era independentista, però com deia el Michael Ende, “això és un altre historia i serà explicada en un altre moment”.
M’alegra molt que et faci riure el fet que el dèficit fiscal català té el seu origen en la sostracció de rendes urbanes per part de les zones agràries. Això t’assegura tota una vida d’hilaritat perquè és un fet comptable incontrovertible i tenint en compte la sobre representació de les províncies agràries en els parlaments, és quelcom que va per llarg. Catalunya té l’àrea metropolitana de Barcelona i una sèrie de polígons industrials (p.e. la petroquímica de Tarragona) a on hi ha una concentració enorme de riquesa lo qual produeix una enorme recaptació d’impostos. Una part d’aquests impostos se’n van a les comarques rurals catalanes -on tothom que hi te parents sap que es cobren més subvencions que impostos es paguen- i el reste s’en van a les comarques agraries del reste d’Espanya. Les dues Castelles, Extremadura, Andalucia, Galicia, Aragó i Asturias reben diners per subvencionar el camp i la mineria. Els diners surten de Catalunya, Madrid, Valencia, Balears i la Rioja. Les tres primeres son les que més ho pateixen. La diferència entre Barcelona i les altres dues és que elles tenen les infraestructures i un deute colossal i nosaltres no tenim ni deute ni infraestructures. Aquest punt és molt important perquè si tu rius del que he dit jo, jo ric quan un habitant de segons quina comarca catalana diu “Espanya ens roba” quan en realitat és ell qui està rebent diners del que paguem els habitants de les zones urbanes catalanes. I consti que no dic que s’hagi de deixar de fer o no, només dic com és en realitat. Si algú roba algú -que ja dic no són paraules meves- es el camp a les ciutats.
Sobre la bombolla comunicativa també tinc una història que explicar. Fa molts anys jo treballava per una empresa que TV3 subcontractava. Es tractava d’una serie de ficció realista en què sortia una certa granja-bar on es venien bitllets d’una companyia d’autobusos. Durant les vàries temporades que va estar en antena mai hi va entrar cap castellanoparlant. A vegades la gent de l’equip discutia si això no feia dubtar del realisme, ja que, quina és la probabilitat que això s’esdevingui en el món real? El fet és que a mi em feia pensar molt però hi estava fonamentalment d’acord. Estàvem construint un país per tothom i per tant considerava licit projectar com a realitat una ficció que ajudava a crear aquest país. Segueixo creient que era bona idea però en algun moment s’hauria d’haver parat. Han passat 20 anys i ara el que surt per TV3 ja no és una granja-bar fictícia sinó un país inventat sencer. En aquest país imaginari tothom vol la independència menys alguns frikis tipus Marhuenda o el que tenen de sparring al Món a RAC 1 (no recordo el nom). De fet aquest país està a punt de ser independent. També surt una Espanya inventada de franquistes irredempts i jutges prevaricadors.
Això és la bombolla comunicativa, que tu no sàpigues que la meitat de la població de Catalunya no vol i s’oposa a la independència, que no siguis conscient del creixement de l’anticatalanisme que ha provocat l’independentisme, que creguis que el drenatge de rendes de la ciutat al camp és en realitat un espoli de Catalunya o que no sàpigues que 3/4 parts dels votants de ECP són federalistes. Espero que l’impacte de la veritat no et causi trasbals
