Arreu del món, la ciutadania s’està rebel·lant contra el segrest de les sobiranies pels mercats globals i per unes institucions transnacionals amb mancances democràtiques. Tanmateix la canalització d’aquesta frustració a les urnes està prenent derives perilloses. Ens preocupa que sigui l’extrema dreta qui més s’està aprofitant d’aquesta crisi: confrontar grups humans, tancar fronteres per a les persones i obrir-les per al capital és la base de la desigualtat. Per tant calen, més que mai, espais que defensin totes les sobiranies des d’una perspectiva internacionalista, pacifista i antiracista.
Des d’aquest nou espai polític comú entenem que, en un món enxarxat de múltiples interdependències, les sobiranies mai no són absolutes. Reptes com el canvi climàtic, la mal anomenada crisi de refugiats, o la financerització de l’economia creuen fronteres. Per això defensem les sobiranies en xarxa a nivell regional i global, és a dir, un món de col·laboració solidària entre iguals. Per aconseguir-ho, cal que a tots els nivells, començant des dels barris, pobles i ciutats, la ciutadania organitzada treballem de forma coordinada i texint aliances a nivell global per construir alternatives des de baix.
Les relacions de Catalunya amb el Mediterrani, Europa i Amèrica Llatina són una part fonamental d’aquesta tasca. Hi mantenim vincles socials, econòmics i culturals i compartim el fet que els centres de poder econòmic consideren les nostres societats com a perifèriques i econòmicament vulnerables. *(de fet, si es separés la part d’Europa de l’internacionalisme com s’està proposant encertadament, aquesta reflexió tindria més sentit a la part d’internacionalisme).
Es tracta doncs de fer canviar la perspectiva, esdevenint l’epicentre d’una revolució democràtica, on hi germini experiències socials pioneres i de la nova política que puguin replicar-se arreu. Com a part d’Europa que som ens pertoca assumir la nostra responsabilitat a l’hora de fer de la Unió Europea un veritable espai de presa de decisions democràtiques i una poderosa eina social d’estímul de polítiques públiques al servei de la majoria del 99%, impedint-ne la funció de crossa al servei del model noeliberal per a l’1%.
No podem passar per alt que des de fa lustres i de manera generalitzada els governs estatals s’han servit de la complexitat del marc institucional europeu per aplicar de forma completament opaca l’agenda neoliberal, evitant-se aixií una mínima rendició de compres sobre decisions altament impopulars, contribuint per altra banda al descrèdit creixent de les institucions europees. I sobretot d’ençà de la crisi, on s’ha anat un pas més enllà en aquesta lògica perversa, amb la imposició per part de governs d’estats en situació econòmica dominant de brutals mesures d’austeritat sobre la ciutadania de països amb problemes financers, derivats en alguns casos -com l’Estat espanyol- dels rescats bancaris conseqüència de l’implosió del boom especulatiu immobiliari i l’economia de casino en general promoguda amb anterioritat per institutcions financeres d’aquests mateixos països creditors en molts casos. Aquestes manera de fer totalment insolidària i aquestes receptes, que no només han esdevingut altament injustes sinó també contraproduents, i que algunes ja vaticinàvem correctament que des d’un bon principi estaven condemnades al fracàs més estrepitós donat que es fonamentaven en la mateixa lògica que originà la crisi, no ha estat duta a terme i aprovades sota el paraigua de la UE com a tal, sinó que es tracta més aviat d’imposicions creades mitjançant noves estructure intergovernamentals creades ad-hoc, sense una participació real del Parlament Europeu en la discussió de les mateixes, i amb greus manances democràtiques.
Casos com el de Grècia, on la troica ha imposat austeritat i privatitzacions contra el mandat democràtic, no poden repetir-se. No podem permetre que les institucions de la Unió Europea segueixin actuant en favor de les elits econòmiques i financeres, segrestant les sobiranies de la ciutadania. No ens falten motius per a la desconfiança vers l’actual deriva de la UE: l’opacitat en la negociació de tractats com el TTIP o el CETA; l’acord amb Turquia per impedir que persones refugiades arribin a la UE, contravenint no només els seus devaluats valors sinó fins i tot també legislació internacional com la Convenció de Ginebra; la militarització de les nostres societats…
Hi ha un debat a nivell europeu i dins d’aquest nou subjecte polític sobre quines estratègies podrien servir per democratitzar el continent. Tenim clar que impera una reforma profunda de l’actual UE, de dalt a baix. O millor dit, de baix a dalt. El descrèdit i el recel estan ben fonamental pel trist paper des de fa més d’una dècada de la Comissió Europea, que sota el doble mandat de Barrroso i l’actual de Juncker -ex caps de govern a Portugal i Luxemburg, respectivament, el que és força indicatiu de la seva lògica i quins interessos defensen en l’entramat institucional- actua de mera comparsa, sense cap lideratge i plegant-se tot sovint a la voluntat i els designis dels governs estatals, en el millor dels casos, o com a còmplice i braç executor en d’altres.
Cal doncs refundar la UE superant l’intergovernamentalisme opac i insolidari, impulsant-ne la democratització, la transparència i posant fi a l’austeritat. Només així podrem construir una UE vertaderament democràtica i amb més solidaritat política. Però això s’ha de combinar amb la consideració que la UE actualment té un disseny com a projecte deslligat del control democràtic i que, per tant, cal preparar el terreny per anar més enllà dels límits marcats pels vigents Pacte d’Estabilitat i Pacte Fiscal en primer lloc, i replantejar-se seguideament una reforma seriosa dels tractats i institucions per construir, guanyar i recuperar sobiranies. En aquest sentit, és imprescindible re-equilibrar els contrapesos inter-institucionals, de manera que s’empoderi el Parlament Europeu, com a veritable depositari de la sobiraia ciutadana, situant-lo al centre de les decisions que cal prendre en matèria de construcció europea, com ho és l’avenç vers la imprescindible unió fiscal, bancària i de transferències.
Aquest aprofundiment estratègic ha d’enriquir el debat sobre quina política vers la UE hauríem de tenir des de Catalunya i l’Estat, i presentar línies de treball a desenvolupar i valorar conjuntament, en el camí d’un procés constituent europeu, perquè sigui la ciutadania qui puguem decidir com ha de ser aquest futur. Tot plegat tenint en compte que la Unió Europea és una realitat, un marc de poder polític amb la capacitat de decidir sobre aspectes essencials de la vida de centenars de milions de persones, i que si volem canviar-ne les seves polítiques actualment nefastes, ens toca presentar batalla. No és el projecte de construcció europea en sí que volem combatre, sinó qui l’està ocupant, i no és la Unió Europea que volem desmantellar sinó l’estructura pseudo-tecnocràtica creada per la dreta per justificar l’aplicació del seu programa. L’objectiu, a casa nostra i a Europa és derrotat la majoria política neoliberal
