Si realment el nou espai polític de l’esquerra catalana vol resultar majoritari, hauríem de fer una proposta clara en l’ambit nacional. No definir-nos ens portarà a repetir els resultats de “Catalunya si que es pot” en qualsevol elecció pel parlament de Catalunya. Es simptomàtic que en barris obrers guanyés un partit com Ciutadans el 27S. I no només parlo de ciutats com l’Hospitalet. A Lloret i Blanes, on treballo i visc, Ciutadans va guanyar en barris clarament socialistes i comunistes ( La Plantera, a Blanes; El Molí, a Lloret ), barris on viu la població que treballa majoritariament en el sector de l’hosteleria. Aquests són els nostres votants naturals i ens hauriem de dirigir a ells amb una proposta catalanista que no signifiqués un trencament amb Espanya. Una Espanya, la dels jornalers andalusos, la que va dirimir una lluita èpica de tres anys contra el feixisme, amb la qual aquestes persones se senten sentimentalment identificades.
Quina hauria de ser aquesta proposta? No es parla gaire del que va proclamar Luís Companys l’any 1934, potser perquè no interessa als independentistes. Companys va proclamar la República catalana dins la República federal espanyola… Aquesta, per mi, hauria de ser la nostra proposta. Es l’unica manera de tornar a guanyar en els barris obrers en unes eleccions catalanes centrades en la qüestió nacional.
Em temo molt que si no clarifiquem la nostra proposta passarà el que ja va vaticinar en Jordi Solé Tura en el seu assaig " Autonomies, federalisme i autodeterminació", escrit l’any 1987. Deia en Solé Tura:
" Crear un Estat independent a partir de l’Espanya actual –i possiblement de la França actual— significaria obrir un contenciós polític i social terriblement dur i difícil, que afectaria tots els sectors de la societat i totes les institucions. Tot i suposant –cosa que no està definida—que el dret d’autodeterminació s’entengués com una consulta electoral en el territori que aspirés a la independència, no hi ha cap mena de dubte que només es podria arribar a aquesta consulta electoral bé a través d’un procés insurreccional, bé a través d’una duríssima batalla política, plena d’elements i de factors insurreccionals, l’eix de la qual seria exclussivament la concesió o no de la independència"
I continuava…“Un conflicte d’aquestes dimensions i característiques no seria una topada entre l’”esquerra” i la “dreta” ni entre el “progressisme” i la “reacció”, sino un conflicte que incidiria en totes les clases socials de Catalunya –en el nostre cas—i d’Espanya en el seu conjunt i que escindiria profundament tota la nostra societat. Una batalla política i social com aquesta convertiria les forces més dretanes en el nucli principal de reagrupament d’amplis sectors socials –fins i tot de sectors obrers i populars…”
Penso que si no aclarim la nostra proposta en l’àmbit nacional, les paraules d’en Jordi Solé Tura seran, per desgràcia, cada dia més reals . Crec que estem a temps i és la nostra obligació articular una proposta catalanista amb la qual se sentin identificats la gran majoria dels nostres potencials votants.