Vull fer notar que la formulació del nou tema per part del GI sembla deixar sense definir ni a quina REPUBLICA es refereix (catalana, espanyola?) ni a quin ESTAT PLURINACIONAL (català, espanyol ?).
L’articulat del tema expressa més clarament què es proposa. Aclariríem la qüestió, des del meu punt de vista, marcant tempus clars, si on diu:
Una República que s’ha de constituir en relació fraternal amb la resta de pobles de la Península. L’expressió d’aquesta construcció conjunta ha de residir en la capacitat de compartir sobiranies amb un Estat que ha de desenvolupar plenament el seu caràcter plurinacional.
hi digués:
Una República que defensarem que estableixi des del primer moment una relació fraternal amb la resta de pobles de la Península, d’Europa i del Món. L’expressió d’aquesta construcció conjunta residirà en la capacitat de compartir sobiranies en el cas que Espanya desenvolupi plenament un espai plurinacional al que poder sumar-se lliurement la República Catalana.
En benefici de la qualitat del debat, ja fóra hora de deixar-ho ben clar. Altrament, avançarem ben poc.
El GI sabrà com definir millor que jo aquesta idea bàsica. de no supeditació a cap més sobirania que la nostra, llevat que , quan l’obtinguem, ho decidim lliurement votant.
Gràcies.
República i Estat plurinacional
La redacció ha de ser inclusiva de les diverses sensibilitats, per tant, en la línia que expressa Armengou, però amb l’angle més obert s’hauria de substituir per:
Apostem per una Catalunya republicana, profundament democràtica, socialment justa i mediambientalment sostenible, en el marc d’una Espanya republicana que es constitueix en un Estat federal que reconegui i respecti plenament el seu caràcter plurinacional.
Si podríem arribar a estar d’acord, José Luis, només que, jo almenys, no puc esperar dues generacions més.
La cosa no pinta bé. No hi ha cap indicador a l’horitzó que vagi cap a un reconeixement nostre. Sovint, no hi ha interès ni pel “coneixement”. Només la minoria de les Marees i Podemos. Els estem agraïts
En canvi, si la nostra revolta funciona (ara mateix torno/em d’una manifestació increïble, perquè son l’única societat democràtica de l’univers espanyol, Ramoneda dixit) potser Espanya té alguna possibilitat…
Si ens esperéssim a que Espanya sigui democràtica per encabir-nos…no ho serem ni nosaltres… ni Espanya.
No Roman, una República Catalana es pot federar perfectament amb d’altres repúbliques (però, no amb una monarquia com l’actual, je, je)… no et sembla?
Company, dius que la redacció ha de ser inclusiva de les diverses sensibilitats. Penso que aquí rau la clau de volta de la proposta que ha de fer el nostre espai en la qüestió de la sobirania nacional. Però jo faria una pregunta per aclarir en quin sentit ha d’anar el redactat i el seu esperit:
la inclusió de les diverses sensibilitats es refereix a allò que senten o opinen les persones, militants o no, que estan plenament identificades amb el nostre espai o bé es refereix a les sensibilitats majoritàries en l’electorat de classe obrera, el nostre electoral natural ? Si la resposta és la primera opció, intentant que se sentin còmodes els companys independentistes, penso que continuarem en la ambigüitat i estarem condenats a repetir els resultats de " Catalunya sí que es pot " en unes eleccions al Parlament. Crec que l’única manera de ser hegemònics a Catalunya és fer una proposta clara, amb la qual se sentin identificats els votants obrers de sentiment no nacionalista.
Tanmateix, penso que seria bo que el propi grup impulsor aclarís aquesta qüestió perquè, almenys per mi, sembla evident que les dues opcions són incompatibles.
No sé muy bien qué ha hecho el grupo impulsor, no me aclaro a dónde tengo que ir para ver qué proponen. Para mí la mejor propuesta sigue siendo la de Roman, que espero se tenga en cuenta a la hora de hacer el redactado final porque ha obtenido bastante consenso. Creo que seguir insistiendo en conseguir una república en catalunya, hoy por hoy, sigue siendo una propuesta de aquellos que están por la independencia primero y luego lo que sea -la fraternidad se dice- con el resto del pueblo español. Sigo pensando que hacer ahora esta propuesta es un error y que muchos de aquellos que estamos impulsando y participando en esta nueva organización social no la compartimos porque nuestra lucha no es la de crear más fronteras, al contrario, pensamos que lo que tenemos que promover son más puentres y más comunidad con las otras personas, estén donde estén, pero especialmente con todos los que viven en otros territorios de la península. Que no somos independentistas ni nacionalistas, ni queremos colaborar con las independentistas promoviendo una república catalana.
Salutacions. Disculpeu que m’incorpori quan ja porteu força dies plantejant coses, però he tingut problemes amb la meva inscripció.
Jo vaig estar en el redactat de la ponència 0, per més que la redacció final no coincidís amb els meus criteris. Ara vaig veient com aquí es reprodueixen, com és normal, similars discrepàncies a les que allí van tenir.
Al meu entendre, al text que finalment va sortir com a ponència 0 hi ha molta història i contextualització, per finalment introduir les 7 línies del segon paràgraf de “Un nou camí”, amb un concentrat de República catalana i fraternitat plurinacional que com es veu no acaba de fer content a ningú.
L’ADN de Un país en comú. Cada força política té aspectes que constitueixen el seu ADN i d’altres en els qual hi ha diversitat d’opinions. Es tracta de posar en valor tant els uns com la pròpia existència de la diversitat en els altres. Crec que no val gaire la pena entrar en el ball de xifres que he vist sobre quants de nosaltres som o no independentistes. A Un país en comú conviuen, tant entre aquells que directament en formen part com entre aquells que hi donen suport, persones amb diverses sensibilitats pel que fa a la independència de Catalunya, i que s’uneixen preocupades i compromeses amb el bé comú, amb la defensa aferrissada dels drets de les persones, amb la transparència, amb la participació, i també amb el dret a decidir. Per què no som capaços simplement de reivindicar el que som sense complexos? Qui ens ha convençut que en un sistema de partits cal que cada partit voti de manera unitària en tots el temes? La meva proposta, que ja ha sortit en el debat, és l’aposta clara pel referèndum (plantejament clarament majoritari entre nosaltres), i l’aposta també clara per exposar, i votar si cal, de manera proporcional a les diverses sensibilitats que tenim en el tema de la independència (ja ens podem posar les piles per crear un sistema per fer aquestes votacions internes). Això no és en cap cas indefinició, sinó definició clara de quin serà el nostre paper i de perquè volem que sigui així. Però cal dir-ho clar i fort, amb convicció, no com si fos cap mena de renúncia o de fracàs.
Altra cosa seria la possibilitat d’assumir en aquest aspecte com a nostra la voluntat que majoritàriament hagués manifestat la ciutadania de Catalunya, cosa que per descomptat hauríem de fer si estiguéssim al Govern, i que jo defenso que assumim en qualsevol cas. Vaja, que en aquesta qüestió proposo que a priori mostrem amb claredat la nostra diversitat i que a posteriori assumim com a nostra la voluntat majoritària dels catalans i les catalanes.
Per això la meva proposta de text és la que segueix, basada en aportacions fetes per diverses persones del grup impulsor, per aportacions en aquest foro i per aportacions pròpies. Només una consideració més, de tipus formal: transcric el text de partida de la ponència, marco amb vinyeta i sagnat els paràgrafs que modificaria, i poso en negreta les meves propostes. Demano a l’avançada disculpesper la meva irrupció amb un rotllo d’aquestes dimensions.
Històricament, Catalunya s’ha anat configurant com a una realitat nacional, és a dir, com una nació, en un constant procés de transformació i mestissatge que l’ha construït i articulat.
En els últims temps, la ciutadania de Catalunya hem expressat de manera clara i majoritària que constituïm una comunitat política sobirana amb el dret irrenunciable a determinar lliurement el nostre futur a través d’un referèndum; que ha de ser efectiu, amb reconeixement i garanties. Un país en comú està profundament compromès amb la lluita per fer efectiva aquesta voluntat, treballant des de les institucions i la societat civil, units tots els grups polítics que l’exigim, fins aconseguir un reconeixement, si pot ser del govern espanyol, si no, d’institucions internacionals, per tal que el referèndum pugui conduir a una decisió de conseqüències jurídiques efectives.
Aquesta voluntat d’autogovern no és nova. S’ha fet palesa en diversos processos de canvi polític al llarg del temps. En la defensa persistent d’institucions pròpies davant el centralisme i l’absolutisme, en les diverses apel·lacions a l’Estat i la República catalanes durant els segles XIX i XX, en l’impuls de l’Estatut de Núria de 1932, en el mateix procés constituent de 1977-1978 i fins i tot en la proposta de reforma estatutària aprovada pel Parlament de Catalunya el 2005. Projectes diversos que han cercat la construcció de la sobirania pròpia i la transformació del marc estatal existent com a dos processos entrelligats.
Actualment, vivim un període de clara transformació de la realitat nacional catalana en un món nou. Aquest es caracteritza per una sostracció constant de sobirania popular en favor de poders públics i privats amb poc, quan no nul, control democràtic. Procés que s’emmarca alhora en una gran transformació social, cultural i econòmica global que ha portat a l’erosió i a la reconfiguració de les sobiranies clàssiques.
Els canvis en curs estableixen un seguit d’interdependències que obliguen a articular la noció de sobirania sobre noves bases. És per això que, cada cop més, cobren sentit conceptes com els de sobiranies en transició, postwestfalianes (és a dir, postestatals), o, a partir de principis democràtics, sobiranies compartides.
Un nou camí. A casa nostra, aquesta realitat es tradueix en un context específic: el procés de trencament de la Constitució territorial de 1978, que té la seva màxima expressió en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2010 i en els processos constants de recentralització practicats per l’Estat central en el marc de la crisis desfermada el 2008. Aquest procés ha arribat a un punt de no retorn. Per una àmplia majoria de catalans i catalanes, ja no es tracta de revisar el pacte del 78, sinó d’iniciar un camí nou. Fem nostra i volem actualitzar la tradició majoritària del republicanisme catalanista i de les classes populars catalanes a partir de la defensa de sobiranies plenes i lliurement compartides.
- En aquest sentit, apostem per la creació a Catalunya d’una república social, democràtica i ambientalment justa, com a màxima expressió i realització de la seva sobirania nacional. Una República que s’ha de constituir en relació fraternal amb la resta de pobles de la Península. L’expressió d’aquesta construcció conjunta ha de residir en la capacitat de compartir sobiranies amb un Estat que ha de desenvolupar plenament el seu caràcter plurinacional.
En aquest sentit, apostem per una Catalunya basada en els valors republicans tradicionals i actualitzats: equitat, llibertat, fraternitat, tolerància, laïcitat, feminisme, solidaritat, sostenibilitat… Si aquesta societat republicana ha de constituir una República independent o no, i en cas de ser-ho quines sobiranies vol compartir i amb qui, és una qüestió que haurem de decidir els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i des d’Un país en comú ens comprometem a fer nostra la voluntat que aquesta ciutadania expressi de manera majoritària.
Exigir a l’avançada d’Un país en comú una posició monolítica en aquesta qüestió és contrari al seu Adn. Un país en comú té la ferma voluntat d’incloure tothom que se senti vinculat al seu projecte social i polític al marge de la seva posició en la qüestió de la independència, i així ho diem sense complexos. En aquesta direcció, Un país en comú es compromet a reflectir en les seves actuacions en les institucions i als carrers aquesta diversitat de la seva gent activista i simpatitzants, units, però, en un objectiu compartit que és el de donar la paraula a la ciutadania de Catalunya.
- Processos constituents. Per fer factible aquesta nova realitat, cal activar processos constituents que es reforcin mútuament tant a Catalunya com a Espanya i que tinguin en el seu centre el dret a l’exercici de l’autodeterminació dels pobles.
Processos constituents. Per fer factible aquesta nova realitat en l’exercici de les sobiranies, apostem per treballar en l’activació de processos constituents que es reforcin mútuament tant a Catalunya com a Espanya i que tinguin en el seu punt de partida el dret a l’exercici de l’autodeterminació dels pobles.
Hola companyes,
Anem fent voltes però no podem sortir de la trampa. La República Catalana la volen els independentistes i la República Espanyola els federalistes (el truco de la “República de Repúbliques” és bastant ocurrent però espero que siguem conscients que no passa de ser una boutade).
He preparat una variant de la meva proposta de text de consens. Veig que durant el cap de setmana s’han posat de moda les negretes així que jo també les faré servir: xDD
Ens definim com una força partidària de la República com a forma d’Estat i lluitem per una Catalunya democràtica, social i ambientalment justa, que exerceixi la seva sobirania nacional decidint el tipus de relació, sempre fraterna, que ha de tenir amb els altres pobles i nacions que formen actualment l’Estat Espanyol.
Company Roman, és d’agrair l’esforç de consens que intentes fer, la teva voluntat de construir ponts, però la teva proposta no concreta la relació que Catalunya hauria de tenir amb la resta d’Espanya. Veig molt més definida la proposta del company Atienza i la subscric:
“Apostem per una Catalunya republicana, profundament democràtica, socialment justa i mediambientalment sostenible, en el marc d’una Espanya republicana que es constitueix en un Estat federal que reconegui i respecti plenament el seu caràcter plurinacional.”
Tinc la impressió que amb aquesta proposta l’espai dels Comuns podria guanyar qualsevol elecció a Catalunya.
També vull agrair l’aportació d’una persona que va participar en la redacció de la ponència, el company Joan Manuel. No comparteixo la teva proposta Joan Manuel, però hi ha un apartat que no entenc. Quan dius " …l’aposta també clara per exposar, i votar si cal, de manera proporcional a les diverses sensibilitats que tenim en el tema de la independència (ja ens podem posar les piles per crear un sistema per fer aquestes votacions internes) " planteges la possibilitat de fer unes eleccions internes per decidir sobre una proposta federal o independentista ? Sí és aixi, penso que seria una bona manera de sortir de l’atzucac en que ens trobem en relació al tema de la sobirania nacional.
El que proposo no és una votació interna per decidir blanc o negre, sinó una votació interna per decidir en quina proporció emetre els vots al Parlament quan es facin propostes sobre la qüestió de la ondependència. No cal que el nou grup es manifesti com un tot en aquesta qüestió. Aqiesta proposta no és cap innovació, sinó que ja ha aparegut al llarg del debat.
Fer una votació interna per decidir blanc o negre no resoldria el problema, seguiria provocant que una part de nosaltres i dels possibles votants no se sentís representada i no mostraria el que en realitat som. Per això la meva proposta és reflectir sense complexos la nostra diversitat actual i també la proposta d’assumir més endavant com a pròpi el resultat majoritari del referèndum.
No sé si som la catalana és la societat más democrática, però sí que sé que la Generalitat ha tingut menys alternàncies que l’espanyola, i que cap canvi de govern ha produït que la primera dama digués “És com si s’haguessin ficat a la nostra casa”. L’alternància en el poder és un dels indicadors de qualitat d’una societat democràtica, i per aquest costat anem una mica fluixets. Sé, com saps tu, que canviar Espanya és una tasca lenta i difícil, com ho és canviar Catalunya, i si no que ens ho diguin a nosaltres. Ara bé, en quant a velocitat, no crec que sigui major la del procés cap a la independència. -Es cert que hi ha hagut una capacitat espectacular per crear al problema, el que no hi ha hagut és cap capacitat de trobar una solució mínimament viable. I està tensant-se la relació entre les dues Catalunyes que s’han tornat a dibuixar en el mapa electoral i en les gents. Jo crec que està molt bé l’entusiasme com a motor d’un projecte polític, però a l’altra banda, la gent que se sentia formant part de dos projectes , canviar Espanya i Catalunya cap a l’esquerra, es comença a sentir cada cop más allunyada de qualsevol projecte de millora de l’autogovern de Catalunya…No es tan preocupant la relació amb l’Estat Espanyol, com la divisió del país en dues ànimes, en dues eleccions. És tan forta aquesta divisió que cap partit ha tinguit la valentia de fer unaq consulta interna entre independència sí o no, peel perrill de divisió . Doncs aquesta divisió, guardant les formes però cada cop una mica menys, està present en la vida de l’Eixample, però també en la vida dels barris, d’una manera menys civilitzada. Perquè hi ha gent que se sent atacada i viu la possible separació com un procès d’extrangeració de la seva vida, d’estranyament, se sentir-se foraster de la Catalunya independent. En Comúpodem és l’esperança (l’única gairebé) de revertir la situació i soldar precàriament les esquerdes que s’han obert. I cercar un camí atrevit, innovador i inclusiu de futur.
Benvolguts, des. Encara que no “hauria de ser” un xat, sembla que ho és i está bé poder debatre idees/propostes.
Ja s’han fet unes quantes aportacions. Malgrat que m’identifico més amb alguna, vull fer la meva proposta a partir del text original. Intento aclarir el que ja diu. I introduexo un element que crec clau en aquests moments: cóm o quan exercir la sobirania nacional. No podem ser un poble sobirà si no EXERCIM la sobirania. En algún moment la sobirania haurà d’impossar-se als qui estan impedint a Catalunya el seu dret a decidir lliurament.
Aquesta és la meva esmena:
Apartat 3.1 Sobirania nacional
Al final del punt, el darrer paragraf diu (pag 26):
En aquest sentit, apostem per la creació a Catalunya d’una república social, democràtica i ambientalment justa, com a màxima expressió i realització de la seva sobirania nacional. La mateixa s’ha de constituir en relació fraternal amb la resta de pobles de la Peninsula. L’expressió d’aquesta construcció conjunta ha de residir en la capacitat de compartir sobiranies amb un Estat que ha de desenvolupar plenament el seu caràcter plurinacional.
Al final de la frase, continuarla i afegir…“un Estat, si aquesta és la decisió majoritaria del poble de Catalunya, que ha de desenvolupar plenament el seu caràcter plurinacional”.
I afegir el paragraf següent:
"En qualsevol cas la relació d’una república catalana amb la resta de pobles ibèrics i els seus règims polítics ha de venir a partir d’un acte lliure, voluntari i sobirà (com pot ser el referèndum) de manera que quedi establert el tracte d’igual a igual entre pobles i no el de nació subordinada, com fins ara."
En cursiva els afegits que proposso.
Això és independentisme que és molt legítim però només respon a les aspiracions d’un 25% del nostre electorat.
Si us plau, intentem fer propostes que siguin assumibles per tothom perquè si les propostes només són acceptables per un dels dos grups d’opinió, no avancem.
En el referèndum sobre la Constitució de 1978, la ciutadania de Catalunya va expressar de manera clara i majoritària la seva voluntat de constituir una comunitat política sobirana junts amb la resta d’Espanya – va ser recolzat per més de 62% de l’electorat i més de 90% dels votants. Un any després 52% de l’electorat i 88% dels votants va dir sí al primer Estatut.
Aquesta majoria sòlida ja no existeix. Tot el contrari. En els últims temps, la ciutadania de Catalunya hem expressat de manera clara una profunda divisió (amb forts elements antisolidaris) sobre com i amb qui volem construir la nostra convivència. També hem evidenciat una forta divisió sobre la celebració d’un possible referèndum. Una part vol un referèndum que permeti aconseguir la independència encara que sigui amb un sol vot de diferència i una participació modesta. Altres no accepta cap tipus de referèndum. I un tercer grup aboquen per un referèndum que exigeixi una majoria qualificada i respecti la Constitució.
Només aquests últims semblen amb voluntat d’evitar la confrontació i cercar una fórmula de convivència que pugui aconseguir el recolzament d’una majoria clara dels catalans tal com ho van aconseguir la Constitució i el primer Estatut. No obstant això, només amb un recolzament així podem garantir la convivència del poble, l’estabilitat del país i els drets de les minories. Només així aconseguim un país en comú i no pas un país confrontat. Per descomptat, tot això hauria de quedar molt més clar al nostre programa i hauríem de tenir molt menys reserves a l’hora de promoure el federalisme com a una possible solució – potser l’única realista a curt termini.
Voldria recordar que, tal i com es va explicar als tallers dels eixos, el document no és pas programàtic, sinó que ha de ser un marc ideològic sobre el qual podrem tenir debats per treballar de manera conjunta propostes concretes posteriorment. Per això mateix crec la darrera proposta de @Roman (en negreta i cursiva) és la que millor expressa el punt de trobada de totes les sensibilitats. Si es vol anar un pas més enllà (en una direcció o l’altra) ja no ens estaríem cenyint a la intenció del document.
Tinc entés que aquest és un marc per fer un debat democràtic d’idees. Penso doncs que no es pot demonitzar ningú per que defensi la República catalana ni la idea de independència. Qui vulgui defensar la idea de la Monarquía també ho pot fer. Entre República i Monarquía no hi ha règims intermitjos, per tant val la pena que definim bé quin d’ells volem.
Respecte als que volem una República catalana potser també ens hem d’explicar per qué la volem. Jo dic la meva: la vull per que és la única possible en aquests moments i és el marc en que es poden fer els canvis socials que necessitem. Seria possible una República de tot l’Estat? Pel que es vota, pel tipus de propostes, cultures i, sobre tot, per la diferència entre les mobilitzacions ciudadanes, es veu que ara no es possible. Per tant tota lógica política indica que ara (in crescendo des de fa cinc o sis anys) está madur un canvi de règim a Catalunya. I això pasa quant el règim monàrquic del 78 está més feble que mai. La teoria de la cadena que es trenca per la baula més feble s’aplica a Catalunya.
Acabo aquest xat insistint doncs en la idea de sobirania que faig en la meva proposta. La meva tesi es que necesitem “ni que siguin cinc minuts de sobirania plena” com a poble. Si no podem ser sobirans nacionalment…podrem ser sobirans en qualsevol altre terreny? Alimentari? Energètic? Etc? L’impuls de la nostra nova formació política ha de ser per donar la sobirania, el poder al poble. Es a dir, acabar amb el règim del 78 i poder lligat a ell i instaurar un poder realment democràtic.
Espero que arrivem a consens. Potser per arribar-hi encara hem de debatre una mica i aclarir més el que defensa cadascú/na i per qué ho defensa. Ho dic des de els valors republicans de Llibertat, Igualtat, Fraternitat, no de Indepèndencia nacional. Però no només no temo el dret a l’autodeterminació sino que crec que és l’aliat natural per fer el gran canvi que necessitem a Catalunya i a tot l’Estat espanyol.
Recordo el concepte que defenso i m’agradaria que qui ho discuteixi, ho faci respecte al que dic. Estic obert a rectificar si estic en un error:
Al final de la frase, continuarla i afegir…“un Estat, si aquesta és la decisió majoritaria del poble de Catalunya, que ha de desenvolupar plenament el seu caràcter plurinacional”.
I afegir el paragraf següent:
“En qualsevol cas la relació d’una república catalana amb la resta de pobles ibèrics i els seus règims polítics ha de venir a partir d’un acte lliure, voluntari i sobirà (com pot ser el referèndum) de manera que quedi establert el tracte d’igual a igual entre pobles i no el de nació subordinada, com fins ara.”
Hola Alfons,
En cap moment he demonitzat ni l’independentisme, ni el republicanisme, que són dues idees que respecto. De fet la segona -el republicanisme- la comparteixo plenament.
El que estic dient és que és impossible arribar a un projecte nacional compartit si hi ha unes persones que no accepten res menys que el seu programa màxim. Fins aquí l’aclariment sobre el que jo deia, ara et contesto el que dius tu.
No estic d’acord amb la idea de que els republicans s’hagin de fer independentistes perquè la República Catalana és més factible que la República Espanyola. Tampoc estic d’acord que la manera d’afavorir als republicans del reste de l’estat sigui proclamar la independència (evito deliberadament argumentar més de l’imprescindible però si voleu podem seguir al fòrum obert).
Per tant crec que hem de reivindicar la república com a forma de govern perquè hi estem tots d’acord però no hem d’implicar que d’aquest acord s’en desprèn un altre entorn a la independència de Catalunya.
Hola Companys, he llegit els vostres comentaris (tots interesants) pero veig en alguns de vosaltres que no es parla clar i Catalá, sembla que haguem de contentar a tothom triant les paraules adecuades per no pendre mal i sumar majories a les urnes. Jo parlo clar i Catalá i m’agradaria que tots ens deixexim de "mascaras literaries " i parlem sense cap complex , en total llibertat d’expresio. No caigem en la farsa de construir una gran amalgama de partits d’esquerres triant les paraules més apropiades per tal de no perdre vots. Aquesta confluencia s’ha de fer amb total transparencia, molt planera i fácil d’entendre per tothom. Els que volem un estat independent com millor opció posible no hem de quedar sense veu, perquè hi som i les nostres veus no s’han de disfressar amb parauletes estèrils, parlem de votar, parlem de quan fer-ho i assumir els resultats contant fins
l’últim vot, un a un. A partir d’aquí podrem construir algo en comú. Estic convençut que les altre ponencies trobarem formats per cohesionarnos més facilment pero siguem realistes, la gran pedra angular, es el model d’estat que volem i no li veig altre solució que plasmar a les ponencies aquest fet. La solució a les nostres diferencies pasa per dues paraules, Votar i Quan
Primero votar, Héctor, primero votar y tras la votación nuestros diputados deben trasladar proporcionalmente la realidad de nuestro partido allá donde sea menester. Tú hablas de que nuestra lucha no es crear fronteras, cosa que queda bonito, si y crear puentes, palabras todas ellas muy lindas, si. Yo hablo de libertad y de madurez democrática, que también quedan bonitas. Haces afirmaciones (como un participante en este foro de debate) sin tener datos concretos, os basáis en estimaciones sacadas quizás de los programas televisivos del tarot nocturnos. Hombre seamos serios !!! votemos, pongamos fechas y hablemos con propiedad después. Eso si, nunca mas que mi voto en unas elecciones plebiscitarias se computen en el mismo lado que los del PP, para evitar eso, mis diputados proporcionalmente deben trasladar la realidad de nuestro partido, fielmente.