República i Estat plurinacional

sobirania-nacional
#62

Carles, pero es que ahora, lo que tenemos delante, es la redacción de tres líneas. Sobre lo otro que comentas en tu texto ya hablaremos en su momento. Sobre la propuesta de texto alternativo al del grupo impulsor me parece más correcta la que propone Roman, la que tú haces sigue siendo excluyente porque sólo contempla una opción. En fin, pero me parece que estamos en una especie de bucle.

#63

" Apostem per la creació a Catalunya d’un estat asociat, republicà , social, democràtic, respectuos amb el medi ambient, com a máxima expressió i realització de la seva sobirania nacional. Una Republica que s’ha de constituir en relació d’iguals amb la resta d’estats del mon"

Te paso otra propuesta, obviamente la descartareis porque no fluye hacia vuestras tesis unionistas. Aquí os planteo un estado asociado, si el temor para vosotros era la exclusión, con esta opción se reconoce la soberanía plena de Catalunya y esta nación esta asociada a Espanya, pero siempre en una relación entre iguales.

#64

Em sembla un bon exercici de síntesi, Roman. És obert, permet que mantinguem el diàleg obert sobre la qüestió, que crec que és allò que cal fer a l’espera (també) dels esdeveniments.

Abraçada.

#65

Personalment m’agrada i comptaria amb el meu suport particular, però entenc que la proposta d’en Roman és més oberta i inclou millor les diferents sensibilitats.

Abraçada.

#66

Moltes gràcies tant per les teves paraules com per l’esforç. És un tema molt sensible en què tenim tots plegats opinions molt divergents i molt abrandades.

#67

Aquesta descripció de la incapacitat de l’Espanya “actual”, Xavimartí, es correspon amb la que ja s’han fet en els eu moment totes les generacions que ens han precedit, si més no des de la mort de Martí l’Humà. No és original.
Entremig, als nostres avantpassats els ha tocat el rebre amb tota mena de bombardejos, guerres, repressions, setges, vivanlascaenas, lerrouxismes, Impossibilitats de compartir govern, i, molt menys, d’encapçalar-lo (Prim, Pi i Margall, Cambó, Roca,…) per més que la nostra demografia i la nostra capacitat innovadora i socialitzadora han estat indiscutibles en el conjunt peninsular.
Mai “Espanya” (que com a nació només té dos segles escassos, per més que li cogui al nacionalfranquisme i a una bona part de l’esquerra) ha admès ni de lluny integrar una matriu que no fos castellana.
Aquesta és la realitat que no es pot disfressar. Potser moltes persones d’aquest Fòrum ni tan sols la coneixen.
Per mi, doncs, la feinada actual és al costat dels conciutadans disposats a viure amb Llibertat, Dignitat, Responsabilitat, i, doncs, caminant cap a la Fraternitat i l’Equitat.
A 2 milions de quilòmetres a la rodona…

#68

Josep Maria,

Amb tot respecte i sense voler impostar-me com a admin de la web, crec que aquests posts son més propis del Fòrum Obert. Precisament acabo de contestar allà al Carles.

#69

Mol d’acord amb l’enunciat de República Catalana, aquest ha de ser el nexe d’unió de les diferents visions d’entendre la sobirania nacional. Crec que parlar d’una República Catalana social, democràtica i ambientalment justa, ajuda a sumar les diferents sensibilitats de la gent de Fem Un País en Comú i alhora, ens permet no tancar portes a diferents sectors de la nostre societat que es poden apropar al nostre projecte polític.

#70

Torno a posar el text que estàvem consensuant per tal que les companyes que es van afegint puguin partir d’on havíem arribat.

En aquest sentit, lluitem per una Catalunya democràtica, social i ambientalment justa, que exerceixi la seva sobirania nacional decidint el tipus de relació, sempre fraterna, que ha de tenir amb els altres pobles i nacions que formen actualment l’Estat Espanyol.

#71

Hola Piteu,

Demanar la República Catalana es una consigna independentista 100%.

Si és excloent o no, depèn de si qui ho llegeix se sent exclòs o no. Tota aquella gent que sent la independència com una exclusió se’n sentirà certament mentre els que volen que UPC sigui independentista estaran molt contents.

El meu text reconeix la sobirania de Catalunya i proposa un nexe amb el reste de la península que és molt més tènue que el que molta gent vol. Això és inclusiu perquè és un punt mig entre la República Catalana i un nou Estatut. Ara bé, igual com la gent que no és independentista se sent exclosa del terme República Catalana, pot ser que tu et sentis exclòs amb el que dic jo perque la sensació es subjectiva.

El que és objectiu és que República Catalana és una consigna independentista,

#72

No creo que nadie este en contra de la republica catalana pero se deberia especificar que tambien formaria parte de la republica española, estoy seguro que mi opinion es la mayoritaria en los votantes de este partido

#73

Diria que això ha de ser discutit al Fòrum, Realistic.
Però, ja que hi som, he de dir-te que em sembla que hi ha molta gent en contra de la república catalana (no és el meu cas) i jo no estic per especificar que la nostra sigui amb la condició de pertànyer a una d’espanyola. Potser s’hi estan 25 anys, per decidir-ho, no penso pas esperar-me.
Permet-me un joc de paraules, però veig més realístic construir la nostra, perquè som ja una societat essencialment republicana (valors), discutint-la entre nosaltres, votant-la i autogovernant-nos-la, i ja ens confederarem després amb qui volguem. Encara no estem en aquest punt de la història.
Espero que entenguis que jo prefereixo que aquest aspecte sigui el majoritari entre nosaltres. Altrament, tan amics.

#74

Nosaltres hem de fer el camí que majoritàriament decideixi lliurement la societat catalana, no podem anar a remolc del que es faci a la resta de l’estat, fraternitat amb la resta de l’estat per suposat igual que amb la resta de pobles d’Europa i del mon, però fraternitat sempre entre pobles lliures i sobirans, col·laborant compartint competències i per anar més enllà sense fronteres.

#75

Una de les coses més terribles que passen, segons el parer de molts dels que lluitem contra la dictadura franquista, és veure com la gent que ens és propera menysprea el que aconseguim en la transició. Mentre, les dretes nacionalistes, espanyola i catalana, s’erigeixen en conseguidores de la democràcia. El problema és que han aconseguit governar gairebé tots aquests anys i han desvirtuat la Constitució i l’Estatut. Segur que hi ha molt que canviar i millorar, però no menyspreem la nostra història i els nostres assoliments.

#76

D’acord amb el que diu el Roman però canviant federant-se per confederant-se.

Només les “idees força” clares i concretes guanyen eleccions. No farem un salt endavant si només ens mantenim en la demanda democràtica del referèndum. La indefinició sobre el què votaríem en aquest referèndum no dona confiança a l’electorat. La ambigüitat allunya a les adhesions. La vertebració d’un projecte polític pel nostre país no serà possible sense oferir un model d’articulació territorial. És veritat que no s’avança en aquest sentit perquè comprensiblement no es vol que les visions diverses que hi han en l’interior dels comuns i de l’esquerra siguin un factor de trencament. Aquesta mixtura diu molt a favor de la prevalença dels valors socials per sobre dels nacionals, és lloable però no podran conviure en un mateix projecte polític. La independència requereix una estratègia política diferent de la configuració federal. Quan abans reconeguem aquesta qüestió millor. És inevitable!

Quina ha de ser doncs la proposta territorial? La que posi elements superadors a la divisió interna i social que tenim. En primer lloc, cal assentar i solidificar els elements de comú denominador: Reconèixem-nos que som un país (ja ho deia l’Estatut impugnat), un subjecte polític, República catalana, amb capacitat de decisió sobre el seu futur, que es reconeix a si mateix per sobre de les opcions nacionals que cadascú tingui, que cerca un empoderament transversal a totes les qüestions que ens afectin, amb cultura fraternal amb el seu entorn i per tant, que rebutja tot nacionalisme,… Per tant, tenim una bona base per construir un nou país. Però no n’hi ha prou. Com ha de ser aquest país? Concreció, si us plau.

En l’actual atzucac en que els partidaris de la independència no tenen la hegemonia social necessària per articular el consens identitari suficient que necessita tot estat viable, però que sense aquest importantíssim sector, per la mateixa raó, tampoc es pot construir res. No hi ha altre sortida que buscar propostes superadores. Demano estudiar seriosament la proposta d’apostar en un referèndum per la Confederació dels pobles lliures d’Ibèria. Raons:

  1. L’opció ibèrica podria ser assumida per gran part del sector independentista que veuria com Catalunya es transformaria en un estat lliure i sobirà. Per altra banda, també s’identificaria en aquest projecte l’ampli sector de la població catalana que defensa el dret a decidir però que no accepta que això comporti la pèrdua de l’amistat entre els pobles de l’estat espanyol.
  2. La Confederació és una aposta també per la resta dels pobles de l’estat espanyol (i per Portugal). Aposta per processos constituents arreu. Una Federació és un nou pacte centre-perifèria, en canvi,una Confederació és un pacte entre iguals.
  3. La Confederació és projecte per tenir un país lliure i alhora construir agermanats amb 60 milions de persones un nou gran actor internacional que es faci sentir en aquesta decrepita Europa.
  4. Arrela en una forta tradició històrica: Pi i Margall, Teofilo Braga, Fernando Pessoa, Joan Maragall, Miguel de Unamuno, Castelao, Joaquin Maurin, José Saramago,… Inclús Francesc Màcia la va proclamar des del Palau de la Generalitat.
  5. Les enquestes indiquen que estem davant una gran oportunitat, segons el “Barometre de Opinion Hispano Luso” (BOHL) en el 2011, casi el 40% de la població de l’estat espanyol està a favor de l’idea i en el cas de Portugal és d’un 46%, data que pujat fins 68% en una estadística de l’any passat. Dades molt sorprenents no havent-t’hi cap campanya al darrera.
  6. El procés confederal és rupturista amb la Constitució però, és un camí, una construcció. No és un xoc de trens sinó múltiples xocs més petits que acabarien amb un salt qualitatiu. Un futur govern dels comuns en la Generalitat amb el mandat referendari d’anar cap a la Confederació combinaria l’assumpció progressiva d’estructures d’estat amb el ritme adequat per anar superant les impugnacions centralistes i alhora, aniria establint acords bilaterals amb altres parts del territori (Països Catalans, altres regions d’Espanya, Portugal). Imagineu-vos per un moment la potencia d’una trobada institucional Catalunya-Portugal a on, per cert, hi ha un govern d’esquerres ignorat per tothom.
  7. I tot això, amb el coixí d’una cultura d’esquerres que veu que la llibertat i l’amistat són les dues cares de la mateixa moneda i que, en la resta de l’estat comença a estar cansada tanta monarquia i espanyolisme ranci.
#77

Bé, això sí que em sona bé, això sí que és un punt de possibilitat.
Ja era hora, JoanMaria, que algú plantegés en una clau tan positiva i elaborada una cosa que va travessant pels segles, tossudament, la pell de brau. Gràcies.
Sempre ha topat amb la fèrria resistència imperial catellana (Espanya no existia encara, Espanya és la sublimació d’quell imperi excloent), aixafadora de les altres nacions.
Cal dir-ho, perquè la història no fou com ens hauria agradat sinó com fou exactament.
Cert que aquest alè de confiança i solidaritat navega entre les perifèries peninsulars, molt especialment entre Portugal i Catalunya. Després de la Revoluçao dos Cravos del 74 es féu molt patent.
Ara ens manca el més important: la massa crítica pensinsular suficient. De moment n’estem lluny.
De moment, no hi ha altra revolució democràtica que la catalana, als nostres territoris “espanyols”
En un altre post he iniciat la pregunta de per què l’esquerra espanyola practica un silenci tan sepulcral davant l’atac antidemocràtic de les elits partidistes, politiques i econòmiques que viuen al voltant de PP, PSOE i C’s i l’IBEX35 contra els drets i llibertats catalanes, contra l’ofec de la nostra solidaritat fiscal indiscutible, i que dediquen les inversions que ens calen per sortir de la pobresa habitacional i energètica a rescats d’autopistes radials madrilenyes, trens ave’s al no-res, voltors energètics, i a usurpar-nos els fons destinats a les infraestructures de Rodalies i del Corredor Mediterrani.
Tota això haurà de ser present a qualsevol taula de confederació que s’arribés a plantejar.
No ho veig possible, ara com ara, sense una República Catalana en exercici, superada ja la Generalitat autonòmica.
Tant de bo.

#78

Celebro que valoris tan positivament la proposta que he fet. Respecte a l’escepticisme que tens sobre l’actitud de la gent d’esquerres de l’estat, una prèvia i tres consideracions:

PRÈVIA. No és possible aconseguir sobirania nacional catalana sinó és en un marc de crisi institucional espanyola. Aquest és un axioma indefugible, tant si es vol trencar, o no, amb Espanya. Metodològicament, no podem avançar en la discussió si no es té clara aquest afirmació

  1. Què és el que possibilita que hi hagi aquesta crisi? La bandera de la independència abona l’enfrontament entre els dos pobles i tendeix a cohesionar-los internament. Això és rendible electoralment per les dues parts però no transforma. Dir que “mai canviaran” reforça que mai canviïn. No es donen les condicions per la prèvia que exposava.
  2. La bandera de la Confederació dels pobles lliures d’Ibèria ensenya que la llibertat i l’amistat van de la mà. És fecund en els valors del respecte i la solidaritat. Ofereix una alternativa als moviments socials espanyols, es canvia la sensació d’orfandat de molts espanyols si perden Catalunya per un futur prometedor sobre noves bases ibèriques, es recupera i reconeix el lideratge històric que Catalunya com a capdavantera en les lluites. I obre contradiccions dins l’estat espanyol.
  3. A diferència del que dius, bogar per la Confederació Ibèrica no implica esperar de braços creuats a que els “espanyols” canviïn. Al contrari, que en l’opció federalista que condiciona el canvis d’status de Catalunya a un acord amb la resta de l’estat. Hem de tenir ben clar que condició prèvia a establir una Confederació és que les parts siguin sobiranes per tal de poder acordar entrar-hi o sortir-hi. Per tant, primer ha s’haurà d’establir un procés constituent a Catalunya, cap a la república catalana. Es pot avançar per aquest camí sense esperar que la resta dels pobles de la península ja estiguin compromesos en construir una confederació. La història són processos. Però el que si és fonamental és que el combat sobiranista català mostri des del primer moment la ferma voluntat d’entesa fraternal amb la resta. Camí oposat al nacionalisme. El que cal és donar la mà, des de ja, oferint un projecte confederal. S’ha de visualitzar que volem la República Catalana amb vocació Ibèrica.
#79

Fins ara he participat en el fòrum en relació al tema d’un país fratern i sobirà, però veig que potser hauria de fer la meva aportació en aquest espai.
En el teu escrit Joan Maria dius textualment " La bandera de la independència abona l’enfrontament entre els dos pobles i tendeix a cohesionar-los internament.". El problema és que el poble català realment existent té diferents sensibilitats nacionals. Molts independentistes no tenen això en compte i parlen en nom d’una nació fictícia, on el components romàntics tenen un pes decisiu.
Per continuar amb el que vull dir, passo aquí la meva primera intervenció en el fòrum i, després, faré una proposta d’esmena al que planteja el grup impulsor:
" Si realment el nou espai polític de l’esquerra catalana vol resultar majoritari, hauríem de fer una proposta clara en l’ambit nacional. No definir-nos ens portarà a repetir els resultats de “Catalunya si que es pot” en qualsevol elecció pel parlament de Catalunya. Es simptomàtic que en barris obrers guanyés un partit com Ciutadans el 27S. I no només parlo de ciutats com l’Hospitalet. A Lloret i Blanes, on treballo i visc, Ciutadans va guanyar en barris clarament socialistes i comunistes ( La Plantera, a Blanes; El Molí, a Lloret ), barris on viu la població que treballa majoritariament en el sector de l’hosteleria. Aquests són els nostres votants naturals i ens hauriem de dirigir a ells amb una proposta catalanista que no signifiqués un trencament amb Espanya. Una Espanya, la dels jornalers andalusos, la que va dirimir una lluita èpica de tres anys contra el feixisme, amb la qual aquestes persones se senten sentimentalment identificades.
Quina hauria de ser aquesta proposta? No es parla gaire del que va proclamar Luís Companys l’any 1934, potser perquè no interessa als independentistes. Companys va proclamar la República catalana dins la República federal espanyola… Aquesta, per mi, hauria de ser la nostra proposta. Es l’unica manera de tornar a guanyar en els barris obrers en unes eleccions catalanes centrades en la qüestió nacional.
Em temo molt que si no clarifiquem la nostra proposta passarà el que ja va vaticinar en Jordi Solé Tura en el seu assaig " Autonomies, federalisme i autodeterminació", escrit l’any 1987. Deia en Solé Tura:

" Crear un Estat independent a partir de l’Espanya actual –i possiblement de la França actual— significaria obrir un contenciós polític i social terriblement dur i difícil, que afectaria tots els sectors de la societat i totes les institucions. Tot i suposant –cosa que no està definida—que el dret d’autodeterminació s’entengués com una consulta electoral en el territori que aspirés a la independència, no hi ha cap mena de dubte que només es podria arribar a aquesta consulta electoral bé a través d’un procés insurreccional, bé a través d’una duríssima batalla política, plena d’elements i de factors insurreccionals, l’eix de la qual seria exclussivament la concesió o no de la independència"

I continuava…“Un conflicte d’aquestes dimensions i característiques no seria una topada entre l’”esquerra” i la “dreta” ni entre el “progressisme” i la “reacció”, sino un conflicte que incidiria en totes les clases socials de Catalunya –en el nostre cas—i d’Espanya en el seu conjunt i que escindiria profundament tota la nostra societat. Una batalla política i social com aquesta convertiria les forces més dretanes en el nucli principal de reagrupament d’amplis sectors socials –fins i tot de sectors obrers i populars…”

Penso que si no aclarim la nostra proposta en l’àmbit nacional, les paraules d’en Jordi Solé Tura seran, per desgràcia, cada dia més reals . Crec que estem a temps i és la nostra obligació articular una proposta catalanista amb la qual se sentin identificats la gran majoria dels nostres potencials votants."

Fins aquí el meu escrit en el fòrum.
Quant a la proposta, partiria de la formulació inicial del company Roman, i intentant ser coherent amb el que acabo de dir, faria aquesta proposta:
“En aquest sentit, lluitem per una Catalunya social, democràtica i ambientalment justa, que exerceixi la seva sobirania nacional federant-se fraternalment amb la resta de pobles d’Espanya dins d’un estat explícitament plurinacional”.
És a dir, canviaria l’expressió " península ibèrica" per la paraula Espanya.
Se’m dirà que això exclou del nou espai als companys independentistes.Sí, és veritat, però és cert que hi ha un espai a Catalunya clarament d’esquerres i explícitament independentista: la C.U.P. De fet, fa uns dies llegia unes declaracions de la companya Eulàlia Reguant a CRÏTIC, on venia a dir que se sentia propera als postulats dels Comuns, però com que se sentia independentista estava a la C.U.P

#80

O sigui, els independentistes, que se’n vagin a la CUP!
I si ho féssim a la inversa: els federalistes, que se’n vagin al PSOE?
No acabaríem (fins als 150 caràcters)

#81

Pere, jo sóc comunista, no puc estar amb els socialistes. El meu espai és l’espai dels comuns. Tinc amics amb sensibilitat social semblant o igual a la meva que estan a la C.U.P. Per què ells estan a la C.U.P. i jo no? La resposta te la podrien dir ells mateixos, però sembla clara: ells són independentistes i jo no.