Sobirania Europea per Afrontar Qüestions Comunes

europa-i-internacion

#1

Al final de la Secció 3.3 Hauríem d’afegir:

¨Malgrat les seves insuficiències, no podem resoldre els problemes del Neoliberalisme a Europa amb una via Euroescèptica. El que ens ha demostrat la crisis econòmica i la crisis dels refugiats és que els governs, reunits al Consell, ignoren el ben comú en nom d’interessos particulars. Una Europa dominada per estats sobirans és una Europa intrínsecament insolidària. La historia del nostre continent ens mostra les conseqüències desastroses d’una Europa sense institucions i destins comuns. Per aquest motiu, l’única via per lluitar contra l’egoisme nacional i la globalització és desenvolupar una autèntica democràcia Europea.

Volem una Europa que reconegui la sobirania dels seus pobles sobre qüestions comunes, que legislarà directament i mitjançant els seus representants. El sistema de representació europeu haurà d’equilibrar els interessos de les seves poblacions amb els dels seus estats i regions¨.


#2

Ben d’acordm, però, ep, això no treu que Catalunya pugui accedir a aquest Europa renovada a partir d’ella mateixa i no pas mantenint-se en un estat-gàbia rònec i absolutament contrari a l’esperit que preconitzem com és l’actual Espanya.
Quan Catalunta tingui la seva organització estatal, lluny de conduir-se com els vells estat-nació del XIX serà capadavantera de la nova Europa dels Pobles, un dels principis cabdals de la qual serà la solidaritat internacional.
Breu: sobirania europea, sí, pero cedida per les nacions constituents., element que es pot incloure fins i tot a la nova Constitució Catalana


#3

El principi de sobirania europea ja part del principi de que, per plantar cara al neoliberalisme globalitzat, els pobles europeus han de mancomunar sobiranies per poder prendre decisions en el seu benefici. Per tant, parlar de nacions constituents no em sembla necessari: el principi mateix d’una Europa sobirana implica que els seus pobles han adjuntat sobiranies.


#4

Poso un enllaç del darrer article de Dani Rodrik, autor del famós Trilema de la Globaltizació, que explica per què les veus que defensen l’ideal normatiu d’un govern supranacional per solucionar els problemes econòmics, polítics i socials que tenim s’equivoquen.


#5

Ni l’article diu el que dius tu, ni parla de la UE ni contradiu el seu Trilema, el qual fa molt vàlides les paraules del @MarioFdzHdz i evidencia el carreró sense sortida de cercar la resposta a la crisi de la UEM en el retorn als Estats-nació.


#6

Totalment d’acord amb el @CSierraN. L’article en qüestió parla de drets i responsabilitats, però amb la suposició que l’Estat-nació és una estructura natural i que una polis supranacional no ho pot ser mai. Aquesta suposició és falsa: l’Estat-nació va sortir de circumstàncies històriques concretes i, per la mateixa norma, no està condemnat a sempre ser el bloc principal de la política europea.

Per a exercir els drets i responsabilitats dels ciutadans europeus ens cal una Unió Europea democratitzada que pugui fer front al Neoliberalisme globalitzat. L’intergovernmentalisme ens ha portat la mala gestió de la crisis dels refugiats i ens ha portat també altres mals, com per exemple la formació de l’Eurogrup. Això ens demostra el perill d’un ordre europeu marcat per Estats-nacionals: l’Estat-nació està estructurat per respondre a interessos geogràfics i demogràfics molt limitats (els seus). Això l’impedeix d’afrontar seriosament problemàtiques més amplies com el canvi climàtic o el poder de les multinacionals. Només amb institucions democràtiques comunes podrem, com a pobles d’Europa, exercir la nostra sobirania en nom del bé comú.


#7

“¨Malgrat les seves insuficiències, no podem resoldre els problemes del Neoliberalisme a Europa amb una via Euroescèptica.”

És important tenir en compte que els problemes del neoliberalisme a Europa són de disseny estructural i que cal articular el principi de subsidiarietat de manera substantiva a tots els nivells de representació política i econòmica, no només el supranacional. És la mateixa arquitectura financera de l’euro que exacerba les tensions nacionals i amenaça la solidaritat entre pobles. A nivell supranacional, queda clar que cal un govern federal i una unió bancària justa i transparent, però també que hi ha molt poc interès polític en dur-ho a terme i que es prefereix l’ascens del neofeixisme internacional. De fet, les actuals elits europees porten vulnerant de manera flagrant els seus propis tractats fundacionals en un exercici de deslleialtat institucional i social sense límits.

Per tant és important anar més enllà de propostes buides que parlen de reforçar el nivell supranacional de govern sense analitzar els problemes de l’euro ni especificar propostes substantives a nivell de Catalunya, com per exemple una moneda alternativa/sistema de pagaments alternatiu a mode de WIR suís que permeti afrontar la volatilitat de les fluctuacions en quantitat monetària europea.


#8

@CSierraN et demanaria una mica d’honestedat intel·lectual, o que llegissis el que envio i dic abans de respondre.

Jo he dit que a l’article Rodrik diu que les veus que defensen un govern supranacional per solucionar els problemes econòmics, polítics i socials s’equivoquen. No he parlat de què el Trilema sigui fals, de fet el Trilema és cert. Rodrik en la seva obra deixa clar que s’ha de reforçar l’estat-nació i reduïr la globalització. Si llegeixes la seva obra ho pots veure, per exemple “La paradoja de la globalización, 2011”, o la seva conferència “¿Quién necesita el estado-nación?”. En aquesta classe magistral explica que la manera de recuperar democràcia i de reduïr els problemes econòmics és restituir competències als estats i donar-los major autonomia, o sigui anar cap a una desintegració del sistema econòmic liberal.

Ell, en efecte no parla de la UE. Jo tampoc he parlat de la UE. M’he referit a l’argument falaç que diu que per solucionar els problemes que provoca la financiarització calguin solucions globals, argument que s’utilitza continuament pels pro-globalització neoliberal/pro-integració UE. Rodrik ho deixa molt clar en aquest article que us posava. També en el seu article “La falsa promesa de la gobernanza global”

Per deixar-ho encara més clar posaré algunes cites de l’article "Ciudadanos globales, fugitivos nacionales ":

  1. "Los ciudadanos globales temen que los intereses de los bienes comunes globales puedan verse perjudicados cuando cada gobierno persigue su propio interés estrecho. Ésta es ciertamente una preocupación con temas de bienes comunes que son verdaderamente globales, tales como el cambio climático o las pandemias. Pero, en la mayoría de las áreas económicas –impuestos, política comercial, estabilidad financiera, gestión fiscal y monetaria– lo que tiene sentido desde una perspectiva global también tiene sentido desde una perspectiva nacional. "

  2. "Por supuesto, realmente sí ocurren fallas de políticas –por ejemplo, el proteccionismo– en todas estas áreas. Sin embargo, esto refleja una gobernanza nacional deficiente, no una falta de cosmopolitismo. "

  3. “La mejor manera de servir a los intereses globales es cumplir con nuestras responsabilidades dentro de las instituciones políticas que sí tienen importancia: estas son aquellas que sí existen.”

I ara de l’article “La falsa promesa de la gobernanza global”:

  1. “Necesitamos reglas globales, acuerdos globales, instituciones globales. Esta afirmación goza de tanta aceptación que cuestionarla puede parecer como sostener que el Sol gira alrededor de la Tierra. Pero lo que puede ser verdad en el caso de problemas realmente globales como el cambio climático o las pandemias no es aplicable a la mayor parte de los problemas económicos. Contra lo que oímos a menudo, la economía mundial no es un bien común global. La gobernanza global ayudará muy poco, y a veces ocasionará un perjuicio.”

  2. "Contra lo que oímos a menudo, la economía mundial no es un bien común global. La gobernanza global ayudará muy poco, y a veces ocasionará un perjuicio. "

  3. “Los problemas actuales no tienen que ver con la falta de cooperación global”.


#9

Anem per parts:

1.) El Capital ja s’havia internacionalitzat abans de l’existència de la UE i fins i tot abans del Neoliberalisme globalitzat. Durant els segles XIX-XX van ser els propis Estats-Nació que van ajudar les seves grans empreses a trobar nous mercats més enllà de les seves fronteres. L’imperialisme directe (colònies) e indirecte (intervencionisme descarat, en el cas dels Estats Units a América Llatina) es van orquestrar perfectament dins del marc de l’Estat-Nació. Per tant, la dicotomia ¨Estat-nació/control a Multinacionals vs. Institucions supranacionals/Neoliberalisme globalitzat¨ es ahistòrica.

2.) Des-de els anys 70-80 fins el dia d’avui, les grans multinacionals han desenvolupat un poder tecnològic i econòmic-financer sense precedents. Malgrat el fet que moltes empreses encara operen amb el ¨suport¨ implícit de molts Estats-nació, amb el poder acumulat i el sorgiment de la ideologia neoliberal ja no necessiten aferrar-se a un Estat en particular. Això vol dir dues coses:

A.) Els estats es transformen en ¨competidors¨ per a atreure grans empreses, el que crea un ordre europeu i mundial estructurat sobre el dumping social (impostos de societat baixos, reglaments laborals i mediambientals lamentables, etc.).
B.) Si, en un ordre internacional d’Estats-nacionals, guanya un govern popular, tindrà moltes més dificultats per a lluitar contra els poder fàctics del sistema econòmic-financer (o s’aniran a un altre lloc o influiran amb els seus interessos internacionals les posicions diplomàtiques d’altres països). Això no és mera especulació, ja que ha passat en molts casos del segle XX (exemples: Cuba, Xile, el Congo, Grècia etc.)

Conclusió: En un ordre internacional marcat per un capitalisme d’enormes empreses multinacionals, tornar als Estats-nació com a pilar de la política d’esquerra és pegar-nos un tret al peu abans de començar la lluita. Hem d’anar més enllà i garantir que els pobles d’Europa tinguin institucions democràtiques per posar-hi controls al Capital internacional. Una UE sobirana és essencial pels nostres objectius i ens ajudarà a legislar a favor dels seus pobles.


#10

Explicant-me això dels estats-nació sembla que em vulguis dir que els estats-nació són dolents i que el que surti de la integració d’aquests serà necessàriament bo, sense cap risc de què surti quelcom de baixa qualitat democràtica o fins i tot molt reaccionari.

En general, si juntes moltes coses dolentes, acostuma a sortir una cosa dolenta encara més gran. Rodrik fa una reflexió sobre això reflexionant de les polítiques sorgides de la integració política i econòmica “De modo que los problemas actuales poco tienen que ver con una falta de cooperación global. Son de naturaleza local y no se pueden corregir mediante normas dictadas por instituciones internacionales, que fácilmente pueden caer presa de los mismos intereses creados que debilitan la política nacional. Muy a menudo, la gobernanza global es sinónimo de implementar la agenda global de esos intereses; por eso casi siempre termina promoviendo mayor globalización y armonización de las políticas económicas locales.”

En tot cas estic molt d’acord amb que l’estat capitalista és una institució utilitzada en contra del poble, però la pregunta que ens interessa és si, donada la natura dels estats del s.XX, amb constitucions de posguerra a Europa que tot i ser capitalistes tenen concessions socials per l’amenaça del comunisme, tenim possibilitats de fer quelcom semblant a nivell europeu i amb més garanties democràtiques que llavors. S’ha de tenir en compte que no hi ha mitjans de comunicació europeus, ni coneixement de les llengües, ni la majoria de gent coneix els processos institucionals europeus, la correlació de forces a nivell europeu és desfavorable a l’esquerra, el poder econòmic ha permeat molt els grans partits i mitjans de comunicació, i a més la centralització de poder polític seria molt gran, pel que no seria tan fàcil reequilibrar la falta de democràcia d’un superestat amb la pressió internacional d’altres democràcies de menor mida.

Jo dic que fer la integració política de la manera que la voleu fer (en el curt termini, com a mesura per sortir de la crisi) no té garanties progressistes -encara que ho desitgeu molt- i per tant és avançar en la governança neoliberal, centralitzant poder i eliminant costos de transacció. La vostra opció segurament no sigui ni possible, ja que estats que manen en aquests moments no la volen implementar si no és sota el seu control ferri autoritari.

Dir que assimilar integració política europea a governança neoliberal és ahistòric perquè una cosa no és igual a l’altre és, com dic, fer-te un embolic. Fixa’t en la cita que faig de Rodrik més a munt “Muy a menudo, la gobernanza global es sinónimo de implementar la agenda global de esos intereses; por eso casi siempre termina promoviendo mayor globalización y armonización de las políticas económicas locales.”

És obvi que no són la mateixa cosa, la UE és un subsistema dins d’un sistema major. S’entén si en comptes de fer jocs de paraules generant dicotomies i falsos dilemes estàtics es miren les coses des d’una perspectiva sistèmica dinàmica o històrica, precisament. La UE i altres intents com TTIP, CETA, són processos dintre de processos més amplis (integració neoliberal o liberal). Però dir que el CETA és afavorir la governança neoliberal no és ahistòric, oi? Per molt bé que soni.

El tema que exposes a A) no és cert. Parteix de l’assumció de la governança neoliberal (Consens de Washington) com a pròpia. O sigui assumeixes que no es poden aplicar controls de capitals, que no es pot tenir banca pública i control monetari democràtic, que no es pot augmentar la pressió fiscal de manera progressiva. Tot parteix d’una ideologia. L’evidència mostra que els controls de capitals funcionen, s’apliquen en l’actualitat a quasi 100 països i l’FMI els recomanà a Islàndia per exemple, i la UE els va posar en marxa a Xipre 2013 i Grècia 2015. L’evidència mostra que les empreses transnacionals no marxen en masse quan augmenta la pressió fiscal. Els països amb monedes pròpies i tenen major grau per fer polítiques progressistes, com també mostren les dades. El control democràtic del crèdit també permet canalitzar-lo per funcions socials i productives (Rodrik tracta aquests temes a “La Paradoja de la Globalización”, 2011.

Si assumeixes que no pots aplicar cap d’aquestes polítiques doncs certament tot és més difícil i et trobes en B) com Syriza el juliol 2015, però és una elecció política. És acceptar el xantatge i et mantenir-se en l’edifici neoliberal, sota la justificació de no quedar fora de l’internacionalisme. Syriza ho pagarà passant a la història negra de Grècia.

L’actual règim global o atlàntic no és internacionalista, manté els països adscrits a aquest consens sota coacció i extorsió (e.g. Grècia). Això es diu imperialisme, i es farà encara més agressiu els propers anys, en els que el projecte europeu vol anar cap a una militarització i la creació d’un exèrcit comú. Sembla que no n’haguem tingut prou amb les evidències de Líbia, Síria, Irak, Somàlia i Afganistan. Encara, des de part de l’esquerra es defensarà “més Europa i més exèrcit”. S’han de veure les relacions entre aquestes esferes i optar per una opció anti neoliberal i pacifista, el contrari del que és “més Europa”.


#11

El debat és important i estic més d’acord amb en @SergiC. Tal com entenc jo Rodrik, ell demana institucions de governança global del comerç a tots els nivells de govern (local, nacional, supranacional…) que no es dediquin a implementar de manera fonamentalista una forma de lliure mercat que només beneficia a l’1% més ric (segons els seus propis estudis empírics). En el simplisme teòric neoliberal, la mera alternativa al lliure-mercat és proteccionisme i autarquia, però és una falsa dicotomia derivada de la pobresa de la seva anàlisi teòrica, com indica en Sergi.

A l’hora de la veritat, existeixen institucions internacionals com la WTO o la ILO que per posar un exemple podrien obligar a Bangladesh a millor protecció laboral pels treballadors a canvi de permetre’n l’entrada al comerç internacional, però a la pràctica mai ho fan perquè creuen -erròniament- que liquidant tarifes el lliure mercat ja augmentarà els salaris de tothom automàticament. Cal dir que això ho pots fer via mandat de la WTO (des de dalt) o també via mobilització sindical a Bangladesh (des de baix) - les dues vies són vàlides. Augmentar els salaris a Bangladesh implica no haver de reduir-los tant a Europa, òbviament. En suma, el comerç tant nacional com internacional mai passa en el buit sinó en un marc institucional, que l’entel·lèquia liberal sempre intenta desdibuixar i presentar com a ahistòric i asocial. En aquest sentit recomano Outsourcing Economics, de Milberg i Winkler, i Evans sobre Embedded Autonomy (la capacitat de l’estat de gestionar activitat econòmica per amplificar guanys socials per a tothom i no per l’1%).

En aquesta direcció, un aspecte important és reclamar més transparència i participació democràtica en la configuració de tractats de lliure comerç com el CETA o el TIPP.

En tot cas, argumentar que en un món globalitzat l’autoritat política no té capacitat de controlar el capital és comprar-li el marc teòric a qui et vol mal -aquesta era la mateixa idea fundacional de la UE, de fet- i és empíricament erroni. Sense anar més lluny, gran part del capital existent a Espanya i Catalunya és simplement inmobiliari i si no s’expropia és perquè no som prou valents amb les institucions financeres espanyoles, no perquè ara siguin estrangers que ens comprin cases a la costa mediterrània.

Hem d’entendre que ara ens trobem a la fi de cicle d’una expansió inusitada de la mobilitat del capital a nivell internacional, que ha generat una enorme volatilitat i inestabilitat financera de la que ara fins i tot autors conservadors se n’adonen (com ara Reinhart i Rogoff) i comencen a veure que potser de vegades controls de capital temporals són necessaris (per exemple, com comentava en @SergiC), cosa que abans era anatema. Sense anar més lluny, la Xina se n’està sortint prou bé de la seva crisi creditícia via mesures no ortodoxes als mercats de capital. Una Taxa Tobin a escala europea de l’1% a totes les transaccions financeres seria un pas interessant a l’hora de reduir volatilitat en els moviments de capital.


#12

Em sobta aquesta manca de comprensió cap el que proposa el @MarioFdzHdz per part d’alguns. Primer perquè va en contra de la fraternitat entre pobles que proposem des del nostre espai, en contra de l’internacionalisme de l’esquerra i en contra de la pròpia essència de ser d’esquerres, que és no renunciar a cap lluita que pugui millorar la vida de la gent.

Una altra Europa és l’única que pot fer-ho en el món en què vivim, especialment quan el capital ataca per totes les bandes i té segrestades moltes de les institucions des d’on aspirem a canviar les coses, des dels municipis a la UE. Òbviament no serà ràpid i serà gairebé una guerra de trinxeres on abandonar-ne una, com alguns proposen, és cedir-li espai a l’extrema dreta (o hem de permetre que els Trumps del món facin i desfacin sense cap mena de contenció?). Per això calen aliances i lluites comunes amb aquelles forces, des de Syriza a la socialdemocràcia combativa, que estiguin d’acord en lluitar per una Europa social i dels pobles.

Per això penso que l’aportació del Mario és fonamental. Ens cal més sobirania europea per posar remei a totes les qüestions que van més enllà dels nivells més propers a la ciutadania. Ems cal un marc supranacional des d’on combatre les amenaces supranacionals. I, també, ens cal abandonar els debats acadèmics i passar a lluitar per l’hegemonia arreu, per poder afrontar el bé comú del segle XXI.


#13

No, una Catalunya independent de manera unilateral no accedirà a la UE. Aquest és un debat superat ja fa un parell d’anys.

I si la independència és per via acordada, hauria de tornar a passar els barems de la UE.

Sobre “quan Catalunya tingui la seva organització estatal…” dir-te una cosa: aquest és el programa electoral d’una coalició amb independentistes però no independentista. Vull dir, que crec que es erroni plantejar arguments com aquest, ja que la independència de Catalunya no és part de l’argumentari d’ Un País En Comú.


#14

En aquest fil iniciat per en @mlascorz [ https://fem.unpaisencomu.cat/t/construim-sobirania-popular-contra-la-globalitzacio-neoliberal/429 ] comentava que hem de tenir en compte que la UE s’està enfonsant com entitat política i econòmica, la versió europea del Minotaure Global “ferit de mort” el 2008 segons Varoufakis. La pèssima gestió de la crisi del 2008 a tot Occident en la forma de repressió salarial i desmantellament de l’Estat del benestar ha causat una corrosió social tan potent que està creant una crisi constitucional arreu ara mateix en fase perillosament reaccionària i no progressista com durant les revoltes democràtiques del 2011, ridiculitzades i ignorades per aquestes elits ara en descrèdit, si no brutalment reprimides.

L’economista polític escocès Mark Blyth (a Brown) va predir el Brexit, va predir Trump, i ara prediu pel 2017 la fi de la Unió Europea. Després del Brexit, una victòria de Le Pen a França o de Wilders a Holanda podria significar l’estocada de mort, sobre tot als ulls d’unes elits alemanyes ara més interessades en explotar la força de treball barata de l’est d’Europa que altra cosa. En aquest sentit, recomano molt les perspectives d’en Mark Blyth sobre l’euro, el Brexit, i la possible independència d’Escòcia (de la qual ell és crític): entrevista pre-Brexit de 5 min https://www.youtube.com/watch?v=nwK0jeJ8wxg

És important recalcar que Varoufakis, amb la Modest Proposal, va demostrar que “una altra Europa” era possible de jure, però no de facto. És que no cal tocar ni una coma de cap tractat europeu ni de la Constitució Espanyola ni de la mateixa legislació internacional! Ja existeixen institucions i mandats legals per una altra Catalunya, una altra Espanya, i una altra Europa: sense anar més lluny, l’article 3 del Tractat de la UE li imposa el mandat de perseguir la plena ocupació i el progrés social, combatre l’exclusió social i a favor de la justícia social, i promoure la cohesió econòmica, social i territorial. El dret a l’habitatge, al treball, a la salut i a l’educació estan tant a la CE de 1978 com a la DUDH de 1948. Cal dir que la realitat no pot ser més diferent?

El mateix Banc Central Europeu va violar el seu propi mandat quan va tallar la liquidesa d’emergència als bancs grecs per tal d’imposar la posició política de Schäuble contra la de Varoufakis. És que estem violant la mateixa Convenció de Ginebra no donant acollida als refugiats! Hi ha hagut multitud de referèndums amb garanties democràtiques que han dit No a l’actual construcció europea i s’ha seguit igual. La mateixa repressió salarial i desmantellament de l’Estat de benestar que estan al cor de l’euro atempten directament contra la majoria de la població - precisament per això que cal imposar repressió política i regressió democràtica. Sense democràcia econòmica estem condemnats a la dictadura política.

En la meva opinió, Varoufakis encerta totalment el diagnòstic: Europa ha de ser democratitzada o morirà. En les seves paraules:

“The euro is a hybrid of a fixed exchange-rate regime, like the 1980s ERM, or the 1930s gold standard, and a state currency. The former relies on the fear of expulsion to hold together, while state money involves mechanisms for recycling surpluses between member states (for instance, a federal budget, common bonds). The eurozone falls between these stools – it is more than an exchange-rate regime and less than a state.”
https://www.theguardian.com/commentisfree/2015/jul/10/germany-greek-pain-debt-relief-grexit

És a dir: l’error del Tractat de Maastricht de divorciar la política fiscal (Estats) i la monetària (BCE) va ser històric. Això és una conseqüència directa de les negociacions sobre tot entre França i Alemanya. França volia l’euro a tota costa per encapsular una Alemanya reunificada en un marc supranacional i els alemanys van dir que sí però sense transferències fiscals, fent un bluf que creien que els francesos no es menjarien. De fet es veu que el Pepe Borrell mateix en les negociacions comenta que al grup espanyol aquest problema els era igual tot i les advertències continuades dels alemanys. L’actualitat n’és una conseqüència lògica: els Estats que necessiten marge de maniobra fiscal per a polítiques expansives per afrontar la crisi social (PIGS) no en tenen, mentre que els Estats que tenen marge de maniobra per a polítiques fiscals (Holanda, Alemanya) no el necessiten ni en volen fer ús…

Vist el diagnòstic, és clar que cal un govern federal europeu que pugui articular la sobirania social, política i econòmica del demos europeu de manera substantiva i democràtica - i de manera urgent. Però el problema és el propi demos europeu està en construcció mateix. Tal com ho veig jo, només una mobilització massiva popular des de baix a escala europea (o a escala dels PIGS) és capaç de forçar les actuals elits europees de dur a terme polítiques i institucions que encaixin amb el propi mandat de la UE.

Tot i així, hem de ser ben conscients que la UE potser no se’n surt d’aquesta, com la Lliga de Nacions va fracassar a l’hora de gestionar la crisi del 1929 i -el més important- és que això no només depèn de nosaltres. Al final va ser Brexit i no Grexit. Tal com entenc jo l’internacionalisme, cal tenir en compte què depèn de nosaltres i què no i actuar al màxim tenint en compte el marge de maniobra. La sobirania es fa exercint-la.

Un exemple és el debat entre Lapavitsas i Varoufakis, que de fet és un fals dilema. Una sortida de l’euro com demana Lapavitsas condemnaria Grècia a l’autarquia econòmica i empobriment social durant molt temps, a més dels spillover effects sobre altres països. Per tal d’absorbir un shock monetari d’aquest calibre l’economista Alberto Bagnai (si recordo bé) recomana una sortida col·lectiva de l’euro, per exemple Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal, que de fet equival a la proposta de Stiglitz de 2 euros a 2 velocitats. Però si aconseguíssim el nivell de mobilització popular i suport institucional per tal de fer sortir els PIGS de l’euro en bloc és possible també que de fet ja tindríem la força per obligar les elits europees a prendre iniciatives com mutualitzar bons, renda bàsica, programes de treball garantitzat, reformar el sistema financer posant banquers a la presó en massa i crear un govern federal… O federal a escala dels PIGS si diuen que no. La ironia? Que fins i tot un govern municipal -no cal ni que sigui ni autonòmic ni Estat-nació- ja pot dur a terme iniciatives així… La veritat és que no hi ha res aturant a Catalunya (ni a Grècia) d’introduir una moneda alternativa complementària a l’euro per poder gestionar els shocks econòmics locals. Finlàndia està a l’euro (no és que li vagi gaire bé, comparant amb els altres països escandinaus) i iniciarà un programa de renda bàsica.

Al cap i a la fi de vegades sembla que oblidem que és precisament la lluita de classes que mou la història.


#15

Bé, MiguelRosa, …ja ho anirem veient…crec que intensament…I espero que en unes condicions que siguin favorables al seny, la prudència i la defensa de les llibertats.
No tinc pas tantes coses clares com vostè.
Salutacions


#16

No, senyor Armengou. Aquest tema està més que clar: la Catalunya independent estaria d’inici fora de la UE. No és que jo ho tingui clar: és que lamento que ho tingui clar tothom menys l’independentisme català no euroescèptic (l’independentisme escocés, per exemple, això ho tenia claríssim).

Crec que tornar a debats vers la independència ja superats només fa que s’ens vegi com una coalició ambigua. Un País en Comú no és una coalició independentista, però està a favor d’una solució dialogada per tractar la relació Espanya-Catalunya. Llavors, aquí dintre, els no independentistes tenim que acceptar que no podrem imposar arguments com “la independència de Catalunya seria danyina primer pels catalans i catalanes i després per Espanya i la UE”, però els independentistes heu d’acceptar que tampoc es poden incloure arguments més propis de JxS.


#17

Estic completament d’acord amb tu i em sobte molt que pugui haver gent que confongui la necessitat o no d’Estat amb la necessitat o no de què aquest segueixi les fronteres d’una nació.

El que ha passat a Europa és que l’ideologisme neoliberal ha imposat que la UE no tingui Estat o en tingui el menys possible. És desgraciat que la construcció de la UE hagi coincidit en el temps amb l’apogeu d’aquestes idees embogides i per tant els seus tractats estiguin amarats del seu anarcocapitalisme. És clar que l’Estat és necessari i un cop establert això podem discutir quin és el seu tamany ideal.

Jo particularment crec que ha de ser un estat el més gran possible per tal de poder fer front al poder enorme del capital. Ha de tenir control sobre un territori suficient per poder imposar les seves polítiques a les empreses. Concretament a Europa es imprescindible un Estat d’àmbit continental que elimini la competència fiscal i que reequilibri el territori.


#18

no crec que s’estigui parlant d’això, ans al contrari. el tema és justament que l’autoritat política pot tornar a control·lar la econòmica només a una escala més gran, europea, justament


#19

Aquest argument és exactament el que critico perquè és fal·laciós. El “control de l’esfera econòmica” entès com a democratització de l’economia es pot fer a nivell local, nacional, estatal, europeu o global i en la meva opinió s’ha de fer a tots els nivells, no només l’europeu. Per tant, fiar-ho tot únicament al nivell europeu és un error tant teòric -perquè no és cert- com estratègic -perquè no només depèn de nosaltres.

Ara bé, quines són les propostes concretes a nivell europeu? Mai s’acaba d’especificar. Govern federal amb legitimitat democràtica i certes competències fiscals? Taxa Tobin? Cap problema, apunteu-me. Merkel ja va dir que res d’Eurobons al juny del 2012. Però perquè aquestes propostes es puguin implementar a nivell pràctic cal primer crear una robusta xarxa de solidaritat entre partits anti-austeritat d’esquerres als PIIGS amb l’objectiu de coordinació política i econòmica. Si no “controlar l’economia només és possible a una escala més gran” és paper mullat. Cal que tinguem en compte la correlació de forces a tots els nivells d’organització política i treballar a partir d’això.


#20

@SergiC , assumeixes que Rodrik està parlat de la UE sense que en cap moment ell ho faci explícit. Crec que és força evident que quan ell critica les possibilitats de governar la globalització es refereix a espais tipus G20. “La mejor manera de servir a los intereses globales es cumplir con nuestras responsabilidades dentro de las instituciones políticas que sí tienen importancia: estas son aquellas que sí existen”, doncs crec que és força evident que la UE existeix. I és la nostra obligació assimir la nostra responsabilitat de donar-hi batalla. Si vols citar que opina Rodrik sobre la construcció de la UE, potser és millor aquesta cita on advoca inequívocament per un model fedearlista europeu amb més garanties democràtiques al darrera:

"What makes the U.S. a sustainable monetary union is not just that it operates within a fiscal union. It is also that there is a common legal system (to deal with bankruptcy and cross-state bank liabilities), common deposit insurance and financial regulation, a true lender of last resort (in the form of the Federal Reserve), much greater labor mobility across state borders, and a federal constitution that severely curtails states’ sovereignty. Perhaps most importantly, the system is underpinned by a federal political system which allows the residents of each state to directly elect their representatives in Washington, D.C., who can then represent their interests and argue for the kind of economic policies that these residents want pursued.

European political integration need not directly follow this model, but whatever form it takes, there is a very long way to go. Fiscal union in itself will not do the trick unless there are democratic mechanisms of accountability and representation that backs it up."

Font: http://rodrik.typepad.com/dani_rodriks_weblog/2012/12/an-interview-on-europe-globalization-and-the-future-of-the-eurozone.html