En aquest fil iniciat per en @mlascorz [ https://fem.unpaisencomu.cat/t/construim-sobirania-popular-contra-la-globalitzacio-neoliberal/429 ] comentava que hem de tenir en compte que la UE s’està enfonsant com entitat política i econòmica, la versió europea del Minotaure Global “ferit de mort” el 2008 segons Varoufakis. La pèssima gestió de la crisi del 2008 a tot Occident en la forma de repressió salarial i desmantellament de l’Estat del benestar ha causat una corrosió social tan potent que està creant una crisi constitucional arreu ara mateix en fase perillosament reaccionària i no progressista com durant les revoltes democràtiques del 2011, ridiculitzades i ignorades per aquestes elits ara en descrèdit, si no brutalment reprimides.
L’economista polític escocès Mark Blyth (a Brown) va predir el Brexit, va predir Trump, i ara prediu pel 2017 la fi de la Unió Europea. Després del Brexit, una victòria de Le Pen a França o de Wilders a Holanda podria significar l’estocada de mort, sobre tot als ulls d’unes elits alemanyes ara més interessades en explotar la força de treball barata de l’est d’Europa que altra cosa. En aquest sentit, recomano molt les perspectives d’en Mark Blyth sobre l’euro, el Brexit, i la possible independència d’Escòcia (de la qual ell és crític): entrevista pre-Brexit de 5 min https://www.youtube.com/watch?v=nwK0jeJ8wxg
És important recalcar que Varoufakis, amb la Modest Proposal, va demostrar que “una altra Europa” era possible de jure, però no de facto. És que no cal tocar ni una coma de cap tractat europeu ni de la Constitució Espanyola ni de la mateixa legislació internacional! Ja existeixen institucions i mandats legals per una altra Catalunya, una altra Espanya, i una altra Europa: sense anar més lluny, l’article 3 del Tractat de la UE li imposa el mandat de perseguir la plena ocupació i el progrés social, combatre l’exclusió social i a favor de la justícia social, i promoure la cohesió econòmica, social i territorial. El dret a l’habitatge, al treball, a la salut i a l’educació estan tant a la CE de 1978 com a la DUDH de 1948. Cal dir que la realitat no pot ser més diferent?
El mateix Banc Central Europeu va violar el seu propi mandat quan va tallar la liquidesa d’emergència als bancs grecs per tal d’imposar la posició política de Schäuble contra la de Varoufakis. És que estem violant la mateixa Convenció de Ginebra no donant acollida als refugiats! Hi ha hagut multitud de referèndums amb garanties democràtiques que han dit No a l’actual construcció europea i s’ha seguit igual. La mateixa repressió salarial i desmantellament de l’Estat de benestar que estan al cor de l’euro atempten directament contra la majoria de la població - precisament per això que cal imposar repressió política i regressió democràtica. Sense democràcia econòmica estem condemnats a la dictadura política.
En la meva opinió, Varoufakis encerta totalment el diagnòstic: Europa ha de ser democratitzada o morirà. En les seves paraules:
“The euro is a hybrid of a fixed exchange-rate regime, like the 1980s ERM, or the 1930s gold standard, and a state currency. The former relies on the fear of expulsion to hold together, while state money involves mechanisms for recycling surpluses between member states (for instance, a federal budget, common bonds). The eurozone falls between these stools – it is more than an exchange-rate regime and less than a state.”
https://www.theguardian.com/commentisfree/2015/jul/10/germany-greek-pain-debt-relief-grexit
És a dir: l’error del Tractat de Maastricht de divorciar la política fiscal (Estats) i la monetària (BCE) va ser històric. Això és una conseqüència directa de les negociacions sobre tot entre França i Alemanya. França volia l’euro a tota costa per encapsular una Alemanya reunificada en un marc supranacional i els alemanys van dir que sí però sense transferències fiscals, fent un bluf que creien que els francesos no es menjarien. De fet es veu que el Pepe Borrell mateix en les negociacions comenta que al grup espanyol aquest problema els era igual tot i les advertències continuades dels alemanys. L’actualitat n’és una conseqüència lògica: els Estats que necessiten marge de maniobra fiscal per a polítiques expansives per afrontar la crisi social (PIGS) no en tenen, mentre que els Estats que tenen marge de maniobra per a polítiques fiscals (Holanda, Alemanya) no el necessiten ni en volen fer ús…
Vist el diagnòstic, és clar que cal un govern federal europeu que pugui articular la sobirania social, política i econòmica del demos europeu de manera substantiva i democràtica - i de manera urgent. Però el problema és el propi demos europeu està en construcció mateix. Tal com ho veig jo, només una mobilització massiva popular des de baix a escala europea (o a escala dels PIGS) és capaç de forçar les actuals elits europees de dur a terme polítiques i institucions que encaixin amb el propi mandat de la UE.
Tot i així, hem de ser ben conscients que la UE potser no se’n surt d’aquesta, com la Lliga de Nacions va fracassar a l’hora de gestionar la crisi del 1929 i -el més important- és que això no només depèn de nosaltres. Al final va ser Brexit i no Grexit. Tal com entenc jo l’internacionalisme, cal tenir en compte què depèn de nosaltres i què no i actuar al màxim tenint en compte el marge de maniobra. La sobirania es fa exercint-la.
Un exemple és el debat entre Lapavitsas i Varoufakis, que de fet és un fals dilema. Una sortida de l’euro com demana Lapavitsas condemnaria Grècia a l’autarquia econòmica i empobriment social durant molt temps, a més dels spillover effects sobre altres països. Per tal d’absorbir un shock monetari d’aquest calibre l’economista Alberto Bagnai (si recordo bé) recomana una sortida col·lectiva de l’euro, per exemple Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal, que de fet equival a la proposta de Stiglitz de 2 euros a 2 velocitats. Però si aconseguíssim el nivell de mobilització popular i suport institucional per tal de fer sortir els PIGS de l’euro en bloc és possible també que de fet ja tindríem la força per obligar les elits europees a prendre iniciatives com mutualitzar bons, renda bàsica, programes de treball garantitzat, reformar el sistema financer posant banquers a la presó en massa i crear un govern federal… O federal a escala dels PIGS si diuen que no. La ironia? Que fins i tot un govern municipal -no cal ni que sigui ni autonòmic ni Estat-nació- ja pot dur a terme iniciatives així… La veritat és que no hi ha res aturant a Catalunya (ni a Grècia) d’introduir una moneda alternativa complementària a l’euro per poder gestionar els shocks econòmics locals. Finlàndia està a l’euro (no és que li vagi gaire bé, comparant amb els altres països escandinaus) i iniciarà un programa de renda bàsica.
Al cap i a la fi de vegades sembla que oblidem que és precisament la lluita de classes que mou la història.