Completament d’acord amb aquesta darrera aportació d’en @jesus.hernandez, fent èmfasi en relació a l’aportació d’en @SergiC el fet que, agradi o no, la UE és una realitat política ben tangible. I que seguint la lògica de la reflexió de Rodrik, és la nostra responsabilitat com a europeus i europees (d’esquerres), disputar la partida crucial que s’està duent a terme.
Seria una negligència històrica de la qual acabaríem per penedir-nos profundament si ens inhibim de presentar una alternativa política a la pretesa dicotomia neoliberalisme intergovernamental vs. proteccionisme feixista, que al final acaben servint en amdós casos els interessos de les elits capitalistes. I per algún motiu els moviments de replegament nacional que están experimentant un auge electoral (a Europa i al món, amb EUA al capdavant) i que s’estan tolerant o fins i tot alimentant des del capitalisme financer global són els d’extrema dreta, en aquest sentit. És a dir, si bé comparteixo amb @ovalles que el disseny estructural original de la UEM (probablement amb tota la intenció, com ell mateix apunta) està destinat a una dinàmica de devaluació competitiva que al bell mig de l’agenda neoliberal, per a la qual la crisi n’ha sigut instrumental, res fa pensar que dinàmiques autàrquiques en un context on la globalització financera continuarà existint, ens facin sortir d’aquesta tendència, ans al contrari. Si hem vist ja què ha passat amb Grècia (fins i tot amb una voluntat clara de romandre a l’euro), no hem de tenir cap dubte que les elits financeres europees i mundials, faran tot el possible per fer fracassar tot escenari alternatiu, a no ser que aquest revesteixi d’una certa envergadura. Cal ser realistes i en aquest sentit tenir present que fer passos enrere pel què fa a la participació en espais reals de presa de decisió política i econòmica debilitaria encara més la nostra incidència en la governança global.
En aquest sentit la nostra principal aposta, que a més contraposa perfectament amb el pretès binarisme, ha de ser la d’una profunda reforma de la UE, partint d’una revolució democràtica que trenqui l’intergovernamentalisme insolidari imperant, i que fonamenti en l’elecció directa per part del conjunt de la ciutadania europea dels òrgans de governança econòmica i de presa de decisió política en lògica federal. Això ha d’incloure evidentment concloure la integració fiscal, creant una veritable unió bancària i de transferències. I de fet aquests dos aspectes van de la mà i són indissociables, si es vol que el necessari projecte d’integració europea arribi a bon port (no n’oblidem l’origen, ni les causes d’aquest origen, perquè malauradament la història tendeix a ser circular si no hi posem remei, i ara podem comenar a intuir en el món d’avui dia monstres d’un segle enrere). Hem vist com en els darrers anys, sobretot arrel de la crisi, que al sí de la Unió Europea ha imperat la lògica intergovernamental, amb el centre de gravetat desplaçant-se cap al Consell, que és la més opaca de les institucions europees, i la que actua menys amb una lògica comunitària, sinó que és on s’hi defensen per antonomàssia els interessos particulars estatals. Fins i tot, quan ha calgut s’han creat òrgans ad hoc (com la Troika, o el MEDE), fora del marc d’institucions europees o de l’anomenat mètode comunitari, per prendre decisions fora de l’escrutini democràtic (relegant particularment el Parlament Europeu, deixant de banda l’aspecte de si hi ha una correlació de forces determinada o una altra) i imposar determinades polítiques econòmiques (austeritàries) a governs nacionals sorgits de les urnes. Tot això sota el suposat paraigües de la UE, quan en realitat s’ha fet pràcticament en paral.lel, aprofitant elprofund desconeixement i la llunyania de la major part de la ciutadania europea. Cal doncs denunciar aquest fet, i recuperar en primer lloc la sobirania europea en mans dels seus ciutadans, posant el Parlament al centre. I llavors sí, dur-hi a terme allà la necessària batalla política i de confrontació d’idees a la que el mateix Rodrik es referia al seu article mencionat pel @SergiC.
Som molt conscients que no és una tasca gens fàcil assolir l’hegemonia a escala europea per fer-ho possible, però bàsicament no tenim moltes altres opcions que no conduguin a escenaris encara pitjors per al 80% de la població. Però per això mateix, i perquè la situació és ja prou dramàtica, no tenim temps per perdre amb escenaris ficticis, i ens toca posar-nos mans a l’obra per traballar en aquest escenari ben real i construir aquesta xarxa de solidaritat que mencionava l’@ovalles, que ara és de resistència però que hem de convertir en xarxa d’acció política coordinada, a escala europea.
En aquest sentit, potser el sotrac del Brexit hauria d’obrir una escletxa per on començar a qüestionar la deriva de la UE fins arribar-ne a l’arrel, que en efecte és la seva contaminació pel dogma neoliberal, i que va dur en efecte a un disseny deficient (per insuficient i esbiaixat) de la moneda única al Tractat de Maastricht. I és per això que no podem passar aquesta oportunitat, una de les poques que hem tingut en les darreres dècades aprofitant la debilitat i que trontollen els fonaments del paradigma d’Europa neoliberal ideada per les elits financeres, per aportar de forma visible i decidida la nostra proposta de com volem que sigui Europa. Aquest debat és ara i no podem permetre’ns deixar passar aquest tren, no ara. Hem de presentar-nos a la batalla d’idees i fer-ho amb tots els ets i uts i per guanyar, de la mateixa manera que ho hem fet a nivell municipal, amb Barcelona al capdavant de les ciutats del canvi, que ho fem a Catalunya, i també a l’Estat espanyol amb les confluències. Europa és un àmbit més on hem d’actuar en la mateixa lògica.
Ja hem vist aquesta setmana quina és la visió de Juncker per al futur de la UE, que no surt de la lògica actual segellada per la gran coalició en la darrera dècada. Tenim per tant el repte i la responsabilitat de construir quelcom a nivell transnacional que representi una alternativa creible a nivell europeu, aquest ha de ser el nostre objetius de cara a les eleccions europees del 2019. De la mateixa manera que guanyar les properes eleccions al Parlament de Catalunya, revalidar alcaldies i conquerir-ne de noves en ciutats i pobles, és un objectiu consubstancial a la nostra proposta, ser al centre d’una majoria alternativa al Parlament Europeu, també ho ha de ser. I hem de partir en efecte de les incipient xarxes de solidaritat de que ja disposem, començant pels denominats PIGS, i anant més enllà.
Ara es tracta doncs precisament de trencar l’espiral pervers en el que hem entrat en els darrers llustres. I perquè el nostre oponent és molt poderós, de fer-ho amb tota la intel.ligència que disposem, estroncar-los aquests plans, i fent-ho un cop més de la manera més efectiva i que més mal els fa, com hem vist ja a altres nivells: prenent-los les institucions que ha posat al servei de la seva agenda política. Els hem de retornar el moviment troià que són el CETA i el TTIP, però això implica fer-ho des de dintre. Una sortida per darrere no suposa una amenaça real al sistema, probablement ans al contrari, i no ens en fa immunes. Ens en deixa a mercè, absolutament vulnerables a les seves dinàmiques i víctima de les seves polítiques, però alhora sense veu i cap mena de capacitat de rellevància en els espais de decisió multilaterals (encara menys que avui en dia, per més que actualment la nostra influència sigui massa petita).
Per tant, la forma en que nosaltres, els Comuns d’Europa, la perifèria, podem dur a terme aquest cop de timó és organitzant-nos i sumant el màxim de forces per tal d’intentar ser el bloc majoritari resultant de les eleccions al Parlament Europeu de 2019, i poder reclamar la presidència de la Comissió Europea, i a partir d’aquí iniciar una nova etapa de la construcció europea. Una victòria d’aquestes característique no significaria un canvi immediat, pel propi entramat inter-institucional de la Unió Europea, incloent-hi un excessiu component tecnocràtic (com denuncia precisament DiEM25), però sí que representaria un revulsiu per tal d’iniciar un procés de reversió de les dinàmiques enquistades des de fa temps a la construcció europea. I en tot plegat no hem de menystenir el fet que nosaltres, de la mà amb els altres pobles del sud i la perifèria, podem ser-ne protagonistes, precisament tot aportant la nostra experiència exitosa de confluència plural.
Tot plegat revesteix d’una gran complexitat, i res ens garanteix que ens en sortim. Però és precisament per aquest compromís ciutadà d’àmbit europeu (el qual no és aliè a les tesis de Rodrik, com veiem), i provant de no oblidar la motivació original dels pensadors de la construcció europea, que hem de d’intentar-ho. Presentar batalla, amb la voluntat de ser protagonistes del canvi de paradigma. Nosaltres mateixos hem demostrat que sí bé a priori pot semblar utòpic, amb determinació i treball, sí que es pot.