A principis dels anys trenta del segle passat, Andreu Nin i Joaquim Maurin i els seus respectius partits, Esquerra Comunista i el Bloc Obrer i Camperol, feien una diagnosi comuna d’Espanya: era un país semi-feudal, en el qual no s’havia efectuat la revolució democràtico-burgesa i la burgesia ja havia fet tard; i perseguien el mateix objectiu: la Unió de Repúbliques Socialistes d’Iberia. Però discrepaven en el mètode: el primer creia que una revolució a nivell espanyol resoldria, entre d’altres coses, el plet nacional i, en concret, el català; el segon, considerava que era necessari propugnar la independència de Catalunya (i de totes les altre nacionalitats i regions que ho desitgessin), per descompondre l’Estat espanyol i construir-ne un de nou sobre bases diferents. Però, la revolució socialista no es va produir i Catalunya no va aconseguir la seva independència i, per tant, la Unió de Repúbliques Socialistes d’Iberia va quedar per a millors temps.
No es tracta de fer paral·lelismes, però sí podem afirmar l’existència de certes constants històriques. En tot cas, el que és un fet és que en la vida i, especialment, en la política, cal encertar la diagnosi i el mètode per assolir l’objectiu desitjat. Ara i aquí, cal suposar que els diferents components, col·lectius i individuals, que volen construir el nou subjecte polític de l’esquerra catalana, mantenen un ampli acord sobre l’objectiu nacional: aconseguir un encaix de Catalunya en el conjunt de l’Estat que acontenti la gran majoria dels catalans per a una o dues generacions. El que ja no és segur, és que el consens entorn la diagnosi del moment que ens ha tocat viure i, sobretot, el mètode per assolir l’objectiu esmentat, sigui tan ampli. Així es desprèn del document que estem discutint.
Sens dubte, la consolidació del nou subjecte polític passa més per la capacitat de fer propostes per sortir del cul de sac en el qual ens han posat la insensatesa de l’independentisme català i la incapacitat del PP per entendre la complexitat del país que ha de governar, que de la perfecció semàntica del text fundacional. Però això no treu que alguns conceptes han d’estar clars. No podem dedicar-nos a aprovar coses que mantenen un equilibri polític momentàniament tranquil·litzador, però que ens condemnen a la inoperància política. Això ens obliga a qüestionar algunes coses.
D’acord, volem totes les sobiranies. Fins i tot estem disposats a acceptar que no s’aclareixi suficientment què vol dir en aquests moments ser sobirans en temes com l’alimentació i la tecnologia, per posar dos exemples. Però això no pot servir per amagar el cap sota l’ala en el gran tema que ocupa i preocupa avui a les catalanes i catalans o, si més no, que monopolitza el debat polític a Catalunya. Ras i curt: volem una Catalunya sobirana (República catalana) o volem una Catalunya amb més sobirania (una Catalunya republicana, en un marc republicà i institucionalment plurinacional)? Volem anar-nos, per tornar després, potser; o volem participar en la construcció d’un marc nou en el qual ens sentim reconeguts i còmodes? Volem renacionalitzar Catalunya, i en això no ens faltaran exemples arreu d’Europa, o volem desnacionalitzar Espanya perquè esdevingui un projecte més còmode i agradable per a tots?
En tot cas, que els dubtes no ens facin construir monstres dialèctics. Una força seriosa no es pot permetre dir bajanades que no aguanten ni una primera lectura. Qui, de l’equip redactor del text, pot explicar sense posar-se vermell el següent paràgraf: “Una República que s’ha de constituir en relació fraternal amb la resta de pobles de la Península”. Posem al mateix sac, com feien Maurin i Nin fa uns vuitanta anys, Portugal? Prescindim de les illes, les Balears i les Canàries? Però, que no havíem quedat que les Balears formaven part dels Països Catalans? Cal seguir?
Encara voldríem plantejar un parell d’interrogants més. Quan tardarem en adonar-nos-en que seguir picant la pedra d’un referèndum de caràcter autodeterminista ens situa en un carreró sense sortida? No caldria ampliar el focus i donar-li una interpretació que doni més joc polític a la necessitat que les catalanes i els catalans siguin qui decideixin en darrera instància la solució del plet que tenim entre mans? En un referèndum, per descomptat.
D’altra banda, algú s’ha molestat en fer un mínim estudi del vot a En Comú Podem en les darreres dues conteses i comparar-lo amb el vot del 27-S de 2015? Segur que el nostre votant, al qual cal suposar que ens volem seguir dirigint a partir d’ara (no debades ha estat, probablement, el vot més de classe que ha rebut l’esquerra transformadora catalana en els darrers trenta anys), compartirà la proposta que fem al document que venim comentant, suposant que l’entengui (i no estem qüestionant la seva capacitat de comprensió lectora)?
Nosaltres som més modestos. Pensem que les propostes, per ambicioses que siguin, han de poder entendre’s. I, sobretot, ser compartides, en la mesura que dibuixen un horitzó raonable i probable; que no vol dir fàcil, ans tot el contrari. És per això que proposem un nou redactat que substitueixi el nyap gramatical esmentat, que no dubtem que ha estat fabricat amb força dosis de bones intencions.
Proposem el següent: “Apostem per una Catalunya republicana, profundament democràtica, socialment justa i mediambientalment sostenible, en el marc d’una Espanya republicana que es constitueix en un Estat federal que reconegui i respecti plenament el seu caràcter plurinacional”.
