Diagnosi de Sobirania nacional

sobirania-nacional

#27

Caray, JM, no pensaba que mi intervención fuera para tanto y que pudiera causar este malestar. No era esa desde luego mi intención. De todos modos, lo importante es que podamos seguir intercambiando ideas, argumentos y, si es posible, nuevas propuestas.


#28

Hola Hector,

Yo si que creo que los catalanes hemos expresado de manera clara y mayoritaria que somos una comunidad política que posee una soberanía que no emana solo de la Constitución Española. No hay que mirar lo que pasa ahora mismo, cuando el independentismo ha fracturado por la mitad la comunidad política catalana, sino lo que venido pasando durante decenios. Un 80% de la población catalana ha venido estando a favor de profundizar en el autogobierno de Cataluña y eso solo es compatible con la existencia de una comunidad política con voluntad de soberanía. Otra cosa es que el electorado catalán mostrara también de manera reiterada que deseaba compartir esa soberanía con el resto del Estado Español.

El auge del independentismo ha creado dos medias comunidades, una que continúa deseando compartir la soberanía y otra que no lo desea. Por ello en este momento es cuando es más difícil visualizar la soberanía de Cataluña. Esa es la gran paradoja del independentismo: su radicalidad divide y al hacerlo rompe la conciencia política común que es el requisitio sine-qua-non para que exista soberanía. (Com diuen a la ràdio: “això s’entén companys?”)

Una eventual reforma del texto debería ir encaminada a crear un acuerdo que permitiera recuperar el consenso del 80% de la población y que permitiera por tanto volver a hablar de una comunidad política unificada que habla con una sola voz. Leyendo ciertos comentarios empiezo a perder la esperanza de que sea posible pero es nuestra obligación intentarlo.


#29

Para mi la “definición de Nacion” no es prioritario lo importante el sistema de reparto de los ingresos y su inversión en la mejora de la vida de los ciudadanos que vivimos y trabajamos en cataluña.


#30

Benvolguts Héctor i Ricapri,
Per descomptat que la gent decent estem i seguirem estant aquí debatent, discutint, aportant arguments. Per descomptat. Cap cansament entre la gent decent.
Però resulta que fa segles i, darrerement almenys 10 anys (10 !!, que no són cap tonteria) en què la gent indecent està utilitzant tots els mecanismes de l’estat democràtic per humiliar la democracia catalana (segons Ramoneda l’única democràcia real a l’Estat espanyol, avui per avui).
I no, no va de “definir” les nacions ni del repartiment fiscal. De cap manera.
Va d’anul.lar la democràcia catalana en els seus drets lingüístics, culturals, fiscals, redistributius, les inversions subsegüents en el seu estat del benestar,…en tot allò aconseguit jusrtament per la via pacífica i democràtica més impecables.
Primer va anar de no reconeixement, de no acceptació, després s’han decidit per l’insult, la concentració total i il.legal (us sona ?) de tots els poders i clavegueres de l’Estat, de defensar amb les dents un statu quo intolerable que només té un origen fundacional: el cop d’estat del 36 i el franquisme sociològic hegemònic des del 39, que els ha situat a Ells a les poltrones i a les portes giratòries.
La prioritat, doncs, és la Democràcia. A Espanya, avui, no n’hi ha. I es pretén que n’hi hagi menys encara.
Suposo que heu seguit la ratxa més recent: González, Guerra, Cebrián (sí, el d’aquell diari que fou l’esperança blanca de la jove democracia espanyola !). No parlo ja dels delinqüents que els fan la feina més bruta, tots estem prou informats.
Salut.


#31

1r párrafo, sustituir por:

"Cataluña experimentó un proceso de construcción nacional a finales del XIX similar al de los Estados europeos. La debilidad del Estado español, inmerso en constantes crisis debido a las guerras civiles y a la pérdida del imperio de ultramar, así como una incompleta unificación de los reinos de Castilla y Aragón, permitieron que la fuerza del sentimiento nacional catalán fuera una de las mayores entre las naciones sin Estado. El nacionalismo catalán se extendió desde la burguesía textil hasta otras capas de la sociedad a medida que avanzaban las primeras décadas del siglo XX, en especial a través de la defensa y divulgación de la lengua catalana, que floreció a partir de los años de La Renaixença. A las peticiones económicas de las clases altas perjudicadas por el librecambismo pronto se sumaron otras de carácter cultural y político relacionadas con esa creación de una identidad nacional catalana. Las reacciones de los gobiernos españoles fueron variadas, desde el proceso de federalización de España en 1873-1874, al ninguneo de los años 1890 y 1910 hasta la represión de Miguel Primo de Rivera. Sin embargo los años de la Segunda República trajeron una solución de consenso dentro de Cataluña, y entre las izquierdas del resto de España, pero no entre los sectores más escorados hacia la derecha: el Estatut de Núria de 1932. La política territorial de los partidos de izquierdas (IR, PSOE, PCE…) sería la de otorgar estatutos de autonomía a aquellas provincias —hoy Comunidades Autónomas— donde hubieran arraigado los regionalismos. Por primera vez desde la creación del moderno Estado-nación español se consideraba que Cataluña tenía derecho a cuotas de autogobierno y a la defensa de su realidad cultural y lingüística. Por desgracia, la Guerra Civil y la posterior dictadura de Francisco Franco acabaron con esta idea de una España respetuosa con el autogobierno de las regiones con fuerte sentimiento nacional.

Deberán pasar cuarenta años hasta que los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña puedan volver a utilizar la lengua catalana con normalidad y participar de la cultura catalana como deseen. En el periodo de la Transición hasta nuestros días Cataluña ha vivido sus más altos niveles de autogobierno y defensa de su cultura gracias, en parte, al pacto del catalanismo, gran muestra de transversalidad política. A través del catalanismo nuestro país ha podido articular los cambios demográficos junto a la expansión sin precedentes del uso y conocimiento de la lengua catalana, vertebrando una sociedad unida pese a la existencia de dos lenguas maternas diferentes y orígenes muy diversos."

Cambiar el párrafo tercero para evitar redundancias.

Cuarto párrafo, añadir:

“Actualment, vivim un període de clara transformació de la realitat nacional catalana en un món nou. Aquest es caracteritza per una sostracció constant de sobirania popular en favor de poders públics i privats amb poc, quan no nul, control democràtic. Procés que s’emmarca alhora en una gran transformació social, cultural i econòmica global que ha portat a l’erosió i a la reconfiguració de les sobiranies clàssiques, precissament per la imposibilitat de mantenir a l’hora la sobirania popular, la sobirania nacional i una economia globalitzada.”

Quinto párrafo, modificar

por:

“És per això que, cada cop més, rep importància el debat sobre el paper de les sobiranies nacionals de tipus westfalià en un món globalitzat, on les decisions dels parlaments nacionals (i, per tant, la capacitat dels ciudadans de poder canviar les lleis) es queden curtes per manca de poder envers forces que actuen per sobre dels Estats.”


#32

Dir amb orgull que a Catalunya hi ha una àmplia majoria a favor del dret a decidir és tan significatiu com dir que hi ha un àmplia majoria a favor de la justícia. No conec cap estat, país, regió, comarca o poble que no defensarà el seu dret a decidir. Però gairebé tothom acceptarà, també, que no pot tractar-se d’un dret absolut.

Acceptem que a Catalunya no hi ha una amplia majoria en favor de res, ni la independència, ni de mantenir la situació actual ni, tampoc, d’un referèndum. Us pregunto:

Hi ha a Catalunya una àmplia majoria a favor d’un referèndum que permeti aconseguir la independència encara que sigui amb un sol vot de diferència i una participació modesta?

Estic segur que no.

Hi ha a Catalunya una àmplia majoria a favor d’un referèndum que exigeixi una majoria qualificada i clara per canviar l’actual estatus?

Tampoc.

Tothom està a favor de la justícia, però no tothom té la mateixa idea sobre què és la justícia. Passa el mateix amb el referèndum. Per què En Comú Podem es sent obligat a manifestar una unitat entre catalans que en realitat no existeix? Per què no acceptem la realitat i cerquem una solució que de veritat pugui unir els catalans, oblidant-nos de tapadores i falses unitats?


#33

Molt interessant! Llàstima que sembla que la solució de consens sigui la del referèndum…quan, probablement, la millor via de resolució de problemes complexos no sigui una binària…


#34

Doncs, la veritat, Carsten, jo crec que la resposta a la teva pregunta:

Hi ha a Catalunya una àmplia majoria a favor d’un referèndum que exigeixi una majoria qualificada i clara per canviar l’actual estatus?

és ben probablement que SÍ…

I jo deixaria la Justícia per a un altre debat, que no el veig gens indicat aquí.

En qualsevol cas, d’acord amb el que t’ha apuntat la Marta fa unes hores.


#35

El referèndum no és la solució de consens sinó l’única possible un cop els independentistes han tancat la porta a acceptar qualsevol model d’estat que no sigui una República Catalana.

De fet el referèndum ni és solució, ni és consens. Proposar el referèndum representa per les organitzacions com UPeC -o en el seu temps ICV- una forma d’ajornar/evitar el debat sobre quin model d’estat proposar a la societat. El debat s’ha d’evitar perquè en no voler cedir ni un pam una de les parts, l’única forma en què pot acabar és malament.

En aquest context, cada cop que surt la discussió sobre quin model d’estat volem, es pot dir “demanem el referèndum que és en el que estem d’acord”. Com diu el Carsten, estar a favor “del dret a decidir” és com estar a favor de la justícia o la felicitat, no és mes que un tòpic per tapar el desacord i disfressar la disfressa d’amor a la democràcia.

Aquesta és la resposta a les preguntes que planteja el Carsten en el darrer paràgraf.

Consti que no dic que no s’hagi de demanar el referèndum, només explico perqué es demana quan tothom pot saber quin resultat tindrà només mirant els resultats del 27S.


#36

Molt encertada la pregunta sobre si parlar tant de sobirania vol dir que estem proposant sortir de l’euro i la Unió Europea. En cap moment en el document es proposa la sortida de la UE. Però, aleshores, si et quedes a la UE no tens sobirania monetària, econòmica o en política exterior i de defensa. Aixi que, molt parlar de sobirania i sobiranisme, però de sobirania real més aviat poqueta. Sembla que estem venent fum, com els independentistes, que volen ser independents en tot menys en defensa i economia (perquè ells volen una “Catalunya, nou estat d’Europa”, és a dir, a la UE). Potser caldria parlar menys de sobirania i més de federalisme i d´empoderament de la gent.


#37

L’unica formula de país que ens donaría creixement economic, social i cultural ( sense lastres perpetus ) es la indepencia, despres d’aixo organitzem els recursos com els catalans veiem oportú (no necesitem cap estat que decideixi que es prioritari per catalalunya (en la meva opinio). Malgrat això es inevitable un referéndum aclaratori, sería bo que aquest referendum fos acordat pero no necesarí si l’actitut de l’altre part es poc dialogant. Recordeu que aquesta proclama (independencia) a crescut exponencialment en el últims anys, per tant , objetivament la ciutadania Catalana va per aquest camí, indiscutiblement. ICV ha signat el pacte nacional pel referéndum, cosa bona pero hem de posar dates. Alguns poseu una quantitat de “problemas” infantils amb arguments realment ridículs per tal de fer veure que el millor es quedarse com estem i obviar la gent que clarament es decanta per un nou model nacional.


#38

Un matiz, josel_gordillo

Dentro de la UE no hay soberanía monetaria, efectivamente. Pero desde luego hay muchísima más soberanía económica: la única política común al respecto es la de Schengen, las normas de calidad (ISO, etc) y ciertas regulaciones sectoriales (banca, energía…), mientras que los países miembros mantienen total soberanía en materia fiscal, laboral, pensiones, etc. Precisamente la crisis del euro se produce por el desajuste entre tener una política monetaria pero 27 políticas fiscales. Dado que no hay una Hacienda única el coste de la crisis no se reparte entre toda la UE, sino que, como ha ocurrido, aplasta a unos países porque otros, haciendo valer su soberanía, no están dispuestos a que sus ciudadanos paguen más para cuadrar unos déficits que no son suyos.

Sobre política exterior y de defensa, los países miembros tienen prácticamente total soberanía. Precisamente la falta de política exterior conjunta es algo que se la ha criticado siempre a la UE. Se suele decir que la Unión como tal es un gigante económico pero un enano diplomático. En defensa la UE pinta poco, pues los Estados ajustan sus presupuestos militares a sus propias necesidades y a las de la OTAN, de la que la mayoría son miembros.


#39

Esmena a àmbit 3 . Un país fratern i sobirà en tots els àmbits
pàgina 27.
Text original
Catalunya és una nació sobirana i, com a tal, ha de tenir ple dret a construir el seu futur.
Des del punt de vista institucional Catalunya es troba avui immersa en el marc autonòmic d’un règim que fa fallida i que impossibilita l’exercici de la seva sobirania,

Modificació proposada
Catalunya és una Nació i com a tal, té dret a exercir la plena sobirania i a construir el seu futur. Des del punt de vista institucional Catalunya es troba avui immersa en el marc autonòmic d’un règim que fa fallida i que impossibilita l’exercici de la seva sobirania,


#40

Aportació a pàgina 27
Text original
La sobirania de Catalunya, d’altra banda, no es pot limitar a una sola de les seves expressions –la institucional– obviant tota la resta de dimensions que són igualment fonamentals per a la construcció del nou país. Volem una Catalunya sobirana en termes nacionals però també econòmics, ambientals i socials.
Modificació proposada
La sobirania de Catalunya, d’altra banda, no es pot limitar a una sola de les seves expressions –la institucional– obviant tota la resta de dimensions que són igualment fonamentals per a la construcció del nou país. La sobirania nacional és imprescindible per guanyar la Catalunya que volem: una Catalunya sobirana també en termes econòmics, ambientals i socials


#41

Aportació – pàgina 28
Text original
En aquest sentit, la fraternitat és per nosaltres no només un valor cabdal a fomentar en la relació entre els pobles d’Espanya, d’Europa i del món; sinó també una pràctica política que es concreta amb aliances amb altres forces d’arreu.
Modificació proposada
En aquest sentit, la fraternitat, des de la llibertat i la igualtat és per nosaltres no només un valor cabdal a fomentar en la relació entre els pobles d’Espanya, d’Europa i del món; sinó també una pràctica política que es concreta amb aliances amb altres forces d’arreu.


#42

Aportació – Sobirania Nacional – pàgina 28

Text original
Una República que s’ha de constituir en relació fraternal amb la resta de pobles de la Península. L’expressió d’aquesta construcció conjunta ha de residir en la capacitat de compartir sobiranies amb un Estat que ha de desenvolupar plenament el seu caràcter plurinacional.
Modificació proposada
Una República que s’ha de constituir en relació fraternal amb la resta de pobles de la Península. L’expressió d’aquesta construcció conjunta ha de residir en la capacitat de compartir o delegar competències amb un Estat que ha de desenvolupar plenament el seu caràcter plurinacional.


#43

Te agradezco mucho el matiz y tus precisioens sobre la UE. De hecho, creo que cualquier discusión seria sobre soberanía debería empezar por ahí. Discrepo, no obstante, de tu visión ilusionada sobre la Unión Europea realmente existente.

POLÍTICA DE DEFENSA: En el tema de defensa, si formas parte de la OTAN no tienes soberanía en estos asuntos. Creer otra cosa es engañarse. A la OTAN se entra para obedecer y hacer lo que te manden, sobre todo si eres un país como España (y no te digo nada si fuera otro más pequeñito como una hipotética Catalunya separada de la primera). Respecto a los países de la UE que no son de la OTAN, aún teniendo un poco más de margen de maniobra, es cierto, deben atenerse no obstante a lo establecido en el artículo 42 del Tratado de la Unión Europea que dice: “La política de la Unión con arreglo a la presente sección no afectará al carácter específico de la política de seguridad y de defensa de determinados Estados miembros, respetará las obligaciones derivadas del Tratado del Atlántico Norte para determinados Estados miembros que consideran que su defensa común se realiza dentro de la Organización del Tratado del Atlántico Norte (OTAN) y será compatible con la política común de seguridad y defensa establecida en dicho marco”. Es cierto que la política de seguridad de la Unión deja mucho que desear. En todo caso, lo que dice ese artículo es que la política de seguridad de la UE, si alguna día existe y tiene entidad, nunca puede ser contraria a la de la OTAN, es decir a la de EE.UU y aliados. Dicho en plata: si mañana EE.UU le declara la guerra a Irán, la UE no puede apoyar a Irán. Así que, dentro de la UE, “sobirania per decidir-ho tot” en asuntos de defensa, más bien poquita.

POLÍTICA ECONÓMICA: Lo que tu me describes es la UE de antes de la crisis de 2007-2008 (y tampoco estaría de acuerdo en esa versión idílica que expones). Tras la crisis financiera que se traslada a los Estados y se convierte en deuda pública, se aprueba entre otras cosas el llamado “semestre europeo”. En virtud del cual cada Estado de la UE debe presentar sus cuentas públicas a la Comisión Europea y al Consejo para que le den el visto bueno (deben presentar un proyecto a principios de año y deben volver en otoño para ver si han cumplido lo ordenado por esos organismos). Si no siguen la recomendaciones de la Comisión y el Consejo, pueden ser incluso sancionados. Sus recomendaciones se guian por lo establecido en los tratados, a saber, alcanzar los objetivos de reducción del defícit público por debajo del 3% entre ingresos y gastos. El nuevo artículo 135 de la Constitución española es la trasposición a nuestro ordenamiento de los preceptos correspondientes del TUE y de TFUE. La constricción del déficit afecta a todas las políticas públicas del Estado. El nuevo artículo 135 es una reforma encubierta de toda la Constitución, pues todas las funciones estatales deben ser finanaciadas de alguna manera. Más en general, y dejando de lado los formalismos legales, tras la experiencia de Syriza en Grecia todos los europeos de izquierdas deberían tener claro que en esta UE no se pueden hacer políticas de izquierdas, de redistribución de la riqueza a favor de los más pobres.

“Sobirania per decidir-ho tot” en economía, también poquita, muy poquita.


#44

Insisteixo que hauriem de parlar acceptant el sentit de les paraules. No és el mateix voler ser que ser. No és el mateix voler guanyar que guanyar. La sobirania és una qüestió de poder real i actuant, en cap cas de poder teòric i potencial. La sobirania, aconseguida per la legalitat, la legitimitat o la força, és tot el poder polític que et reconeixen els altres. En termes de fet i en termes de dret. Tot el poder que els altres no et reconeixen no forma part de la teva sobirania. Encara que algú pretengui autoproclamar-se sobirà no podrà exercir la seva autoproclamada sobirania, perquè qui ostenti la sobirania real ho impedirà a la sobirania unilateral. En qualsevol cas es pot aspirar a obtenir més sobirania, sobirania parcial o sobirania total, però no convertir-la en argument per donar per sobreentesa la possessió d’una sobirania que en realitat encara no s’ha adquirit, o no s’ha conquistat. Per una raó, en sobreentendre-ho, es renuncia de facto a adquirir o a conquerir nova sobirania -es dóna per adquirida o conquistada- o a millorar posicions. Aquest sobreentès debilita estratègicament, perquè afavoreix una fugida cap endavant i no consolida avenços concrets. Quina és a dia d’avui la sobirania de Catalunya? La sobirania real és la que concedeix l’Estatut retallat i el pressupost, igualment retallat. La resta és aspiració de sobirania, sobirania per acordar, per pactar, per conquerir.
Perquè si Catalunya és sobirana perquè el govern no l’exerceix? Perquè no pot, perquè no li deixen, perquè no té la soberania, perquè no és sobirà. La soberania no és una idea poètica, és un fet polític, reconegut i acceptat pels altres.


#45

Hauriem d’afegir que d’alguna manera la Sobirana Nacional és necessaria per exercir la Sobirania Popular. Sense sobirania nacional no podrem exercir la sobirania energètica, de gènere, ecològica, social, habitacional… que creiem que necessitem.


#46

¡Mi versión no es idílica! Al contrario, estoy muy en contra de que los estados miembros todavía mantengan tanta soberanía en materia fiscal y presupuestaria. Pero ese es otro debate.

A día de hoy, incluso formando parte de la OTAN, y ya no te digo de la UE, sus miembros pueden decidir en qué guerras intervenir y en cuales no, así como cuando sumar sus tropas a cualquier conflicto o cuando retirarlas.

Sí, el nuevo 135 es un ataque total a la soberanía española. Por dos motivos: el primero porque ata de manos la capacidad para realizar políticas sociales. Pero el segundo es el importante: porque se obligó a España a modificarlo, y no a todos los Estados de la UE. Insisto: para que Alemania pudiera seguir siendo soberana en sus presupuestos España tuvo que reformar su Constitución.