Podem concloure que no existeix cap argument, que no sigui purament ideològic, per no defensar que el català és la llengua pròpia i oficial de Catalunya i mereix un ús preferent, atesa la seva condició de llengua minoritària. En aquest sentit, com a mínim, el català ha de continuar sent la primera llengua en quatre àmbits: ensenyament, mitjans de comunicació públics de la Generalitat, toponímia i llengua de l’Administració de Catalunya. Cal, però, que continuï avançant en aquells àmbits en què encara és molt minoritari, adaptant les accions revitalitzadores al nou context sociolingüístic, amb l’única eina que ha possibilitat l’èxit del model d’immersió actual: un ampli consens polític i social. Considerem que el desenvolupament i la fiscalització de l’aplicació de la llei de política lingüística són responsabilitats que hauria d’assumir un organisme de govern, com l’actual Direcció General de Política Lingüística depenent de la Conselleria de Cultura, que coordinés de manera transversal les accions de totes les conselleries i que, amb la dotació necessària (la contenció pressupostària també ha afectat aquest àmbit substancialment) visualitzés la prioritat que suposa per al país.
Ús preferent del català
Considero que es tracta d’un redactat massa detallat. Proposo eliminar “Podem cocloure que no existeix cap argument,que no sigui purament ideològic” i des de “Considerem fins a país”.
Per altra banda proposo que es reformuli la resta de l’apartat i s’inclogui idees del tipus promoció i cohesió. Començaria " Defensem el Català com a llengua pròpia i oficial de Catalunya, i, en conseqüència cal refroçar-ne el seu ús preferent i l’aprenentatge atesa la seva condició de llengua minoritària. El Català, ha de poder conviure amb la resta de llengües oficials i d’ús social a Catalunya, però és una llengua que ha de permetre tant la cohesió com la promoció social del poble de Catalunya. Per tant, ha he de ser una llengua promocionada en general i en particular en els espais educatius, en els mitjans de comunicació, la taponímia i l’Administració pública. i seguir amb el text actual " Cal, però, que continuï,…"
Amigues i amics del Grup Impulsor,
Unes consideracions
Aquest és un tema essencial, segurament el que més de tots, en la construcció del nou Estat (República, etc, com li’n volgueu dir, però entenc que un estat sí que en serà la base, oi ?,…allò que convindrà a la nació per a administrar-se adequadament, superada ja la fase autonòmica actual).
El text actual em sembla fluix i estranyament compassiu i “perdonavides” de cara al català, que no és pas llengua minoritària sinó minoritzada, a la força, i a fe que el franquisme s’hi va esmerçar a fons, primer per les armes i després per la dictadura brutal i duradora de 40 anys. Així, doncs, permeteu-me:Una proposta de redactat alternatiu:
Ús nacional del català
El català ha de ser la llengua nacional comuna d’una societat plurilingüe. Partint d’aquesta consideració inicial, la política lingüística, com a política pública, ha de possibilitar la convivència sostenible al país de les diverses llengües que hi són presents amb un plantejament que reflecteixi la doble vessant de la política lingüística: com a política cultural i com a política social.
Fomentar l’ús social del català i fer de la política lingüística una política pública amb caràcter transversal: polítiques transversals d’ensenyament i de promoció i normalització de l’ús del català (i de l’occità en el seu àmbit) amb incidència especial en la nova immigració, els mitjans de comunicació de masses, en l’àmbit socioeconòmic, en el món del treball i en el món de la justícia. Reforçar, especialment a través del CPNL, la capacitat d’acolliment lingüístic de la població nouvinguda i l’ús del català en el món universitari com a llengua de docència, d’investigació, de publicació i difusió.
Fer-ho igualment i en especial en l’àmbit dels mitjans de comunicació i informació. Rendibilitzar, mentre n’hi hagi, els doblatges i subtitulació fets per a les grans cadenes de televisió o per als cinemes, garantint-ne la continuïtat en les cadenes locals i la televisió per cable, en vídeo i DVD, en tots els mitjans i suports, les telecomunicacions, internet i la indústria derivada.
Promoure l’articulació i la cooperació entre els organismes competents en matèria de normalització lingüística dels altres territoris de llengua catalana existents a Espanya, França, Andorra i Itàlia.
Potenciar l’Institut d’Estudis Catalans, la Institució de les Lletres Catalanes, l’Institut Ramon Llull, la Xarxa Vives d’universitats. Establir acords singulars en matèria lingüística amb els mitjans públics dels territoris de parla catalana.
Vull fer notar que em sembla pertinent que, amb la formulació d’ÚS NACIONAL DEL CATALÀ, una proposta meva alternativa a la del Grup Impulsor passi a ser considerada com a tal.
Això no obsta per seguir debatent sobre un tema tan rellevant també en el Fòrum Obert.
Enmiendo la totalidad de la propuesta. Hay que reconocer que Cataluña es una realidad plurilingüe, donde conviven, en igualdad de condiciones, el castellano y el catalán, lenguas que han de ser cooficiales. No es cierto que hoy el catalán sea la lengua minoritaria en Cataluña. La democracia ha recuperado el uso normal y habitual de dicha lengua, por lo que actualmente ha dejado de tener sentido la exclusividad del catalán que se pretende en la educación, la administración, etc. Hoy todos nos entendemos hablemos la lengua que hablemos, por lo que hay que dar plena libertad a todos los hablantes para que lo hagan en la lengua que prefieran.
Esmena total a la teva apreciació Nomar. Afirmo que és falsa…i totes les anàlisis existents així ho remarquen.
Ni el castellà (que poses en primer lloc) i el català es troben en igualtat de condicions (ben lluny encara) ni el nostre país té només parlants nombrosos d’aquestes 2 llengües.
El català segueix minoritzat en tots els àmbits d’expressió llevat de l’administratiu, que ja sabem que té un valor limitat.
Situació excepcional del país, molt pitjor encara als altres territoris catalanoparlants, és l’agressivitat amb què l’Estat espanyol lluita per una minorització encara més destacada. Juga en contra nostra, quan està obligat per la CE a fer-ho a favor, impedeix la nostra lliure expressió a les Corts espanyoles (cosa que de cap manera fem nosaltres al Parlament) i és molt actiu en què una llengua parlada per 11M de persones (moltes més que altres d’oficials al PE i a la UE) sigui parlada amb normalitat a Brussel.les i Estrasburg. No diguem com financem l’Instituto Cervantes que juga completament a la contra del nostre idioma…
Deixo a banda, aquí, les decisions sobre oficialitats que hagi de proclamar la nova República, i que ha de fer-ho amb cura i sensibilitat. Que no ens assemblem gens ni mica al que l’Estat del que som contribuents nets fa amb nosaltres des del primer dia, vaja.
Totalment d’acord amb què el català, com a llengua minoritzada que és i minoritària en el món global, continua requerint de polítiques que protegeixin l’ús de la llengua pròpia (que no única) de Catalunya. No es pot parlar d’una situació normalitzada del català, ja que encara avui en dia no té quasi presencia en àmbits quotidians com els prospectes mèdics o l’etiquetat de l’alimentació o en té molt poca en aquells tràmits que depenguin de l’administració central com la hisenda o la justícia
Estant d’acord amb les dues darreres aportacions d’una manera general crec que convindria que el text explicités que el castellà seguirà sent una de les dues llengües oficials a Catalunya
No sé si el castellà ha de continuar essent llengua oficial a Catalunya o no però penso que és una llengua abastament utilitzada per molts catalans i per tant ha de tenir un tracte preferent. Vull dir no podem considerar-la com una llengua estrangera.
Això no ho planteja ningú de cap mena de sector, el tractament no pot ser més escrupolós.
Hi ha, en canvi, diversitat de visions al voltant de l’oficialitat. Hi ha qui defensa cap oficialitat. No em sembla el moment d’entrar-hi
Vul dir entre els demòcrates, esclar. N’exceptuo, per fets avaluats, PP i C’s, òbviament. Ells encara es dediquen en cos i ànim a destruir el català.
Seguiu al Parlament valencià, aquests dies, la clàssica finta lingüística de l’extrema dreta per tapar les seves corrupcions estructurals
Coincido con Jaume, se puede plantear perfectamente la necesidad de políticas de defensa y apoyo al catalán y al mismo tiempo reconocer lo que es algo normal y totalmente aceptado por todos aquellos que vivimos en Catalunya: el uso indistintamente tanto del catalán como del castellano para comunicarnos y relacionarnos. Esto es algo que un proyecto social y político como este debe tener en cuenta, es algo, pienso yo, que ya forma parte del adn de este país. Y creo, además, que las dos lenguas, castellano y catalán, seguirán conviviendo en el futuro, cada vez con más intensidad. Y las dos deberían -y seguirán- seguir siendo las lenguas oficiales. Es un error que la ponencia inicial no tenga en cuenta para nada al castellano y es un error no decir que las dos lenguas deberián seguir siendo las oficiales, además, de las reivindicaciones que se puedan hacer respecto a la lengua catalana.
Hola @Hector Només aclarir que la ponènica inicial si que té en compte el castellà i esmenta la seva oficialitat. Concretament diu: “El català i el castellà són les llengües oficials, conjuntament amb l’aranès com a llengua pròpia de l’Aran, emprades per la majoria dels catalans. Un patrimoni cultural que ens enriqueix.” https://fem.unpaisencomu.cat/t/diagnosi-de-llengua/242
Coincideixo amb l’observació de l’Héctor, però entenc que no ha estat voluntat del Grup Impulsor menystenir el castellà com a llengua co-oficial de Catalunya. Per aquest motiu, per evitar malentesos futurs, potser convindria modificar lleugerament el redactat que refereixes i posar “El català i el castellà són les llengües oficials, conjuntament amb l’aranès com a llengua pròpia de l’Aran, emprades per la majoria dels catalans. Un patrimoni cultural que ens enriqueix i que s’ha de vetllar per mantenir com a tals.” Què en penses MPares? Creus que això podria evitar confusions?
Héctor, la teva afirmació no descriu, segons que jo ho veig, la realitat del país en aquests moments: no hi ha un “ús indistint de les dues llengües”, sinó que la pròpia del país, per les causes bèl-liques i agressives que coneixem d’entre el 39 i el 78 (40 anys !) i per la discriminació a favor de la castellana que quedà instaurada del tot amb la CE d’aquell mateix any, es troba amb una inferioritat de condicions evident.
No m’hi estendré, però sí que us proposo un record sobre el dret fonamental a la Justícia, la gestió de l’espai audiovisual, el cinema, la presència en comerços i indústries, l’etiquetatge de tota mena de productes (escandalosament en els farmacèutics), etc, etc., de cap manera permeten una paritat entre la llengua pròpia i la castellana…
És per això que tu i en Jaume parleu de polítiques de defensa i suport al català. Perquè està en franca inferioritat de condicions . Segur que a ningú se li acut que li calguin al castellà, oi ? (Deixo de banda el sector feixista de la societat, instal.lat en l’insult i la mentida permanents: el castellà “perseguit”, insisteixen…).
I deixem l’ADN per a la genètica, que fem un ús massa excessiu d’aquesta paraula. Aquí no hi té pas res a veure.
JMArmengou, lo que intenté decir es que si hay algo positivo en la sociedad en la que vivimos, aquí en Cataluña, es que cualquier persona se puede dirigir a la otra tanto en catalán como castellano y se entienden y conversan, en suma, conviven. Y que esta riqueza se debe salvaguardar por las fuerzas sociales y políticas que pretenden gobernar o que ya gobiernan en Catalunya. Porque la base de todo es la convivencia, el respeto a la diversidad y la posibilidad de comunicarnos y decidir entre todos sobre todo. Y allí donde el catalán necesite un refuerzo o un apoyo se le debería dar y allí donde el castellano necesite un refuerzo o un apoyo se le debería dar, porque si se rompe esta convivencia entre el castellano y el catalán, en relación con su uso por la gente, se rompe todo. Y que esto que digo le puede sonar a música celestial a alguno, pues bueno, cada uno interpreta lo que dicen los demás como les parece, pero para mí esto es lo más importante, más incluso que la independencia, la república, el federalismo o la forma de estado que sea.
Benvolgut Héctor, crec que no ens coneixem i se’m fa feixuc seguir-ne parlant per aquí.
El nostre pais té moltes més coses positives que la convivència lingüística català-castellà, perquè, sobretot, està ancorada en una base democràtica entre tota la ciutadania que és bastant excepcional en el món que vivim.
Encantat de trobar-m’hi, ara i aquí, com suposo que et passa a tu també.
Espero que un dia podrem parlar-ne en persona, des de l’acord, segur, en tot allò que és fonamental. Salutacions cordials.
Comparteixo les idees de JMArmengou. Jo afegiria que el català és llengua “minoritzada” degut no sols a la repressió passada, sinó també per la potència i abast mundial del castellà, que obliga, crec, a una “discriminació positiva” a favor del català. Per això em sembla just parlar del català com a llengua pròpia.
El problema és que la identificació entre independentisme i ús del català està fent molt mal al català (i ja no parlem animalades com el manifest Koiné). La divisió política radical que imposa l’independentisme obliga a la gent a alinear-se i molts entenen que deixar de considerar el català com la seva llengua és una bona forma de mostrar la seva posició. És un fenomen similar al que va portar a Ciudadanos a ser la segona força a les eleccions al Parlament.
En aquest apartat hauríem de fer un esforç per evitar la identificació entre foment del català i foment de l’independentisme. De fet hem de fer el contrari, presentar el català com allò que ens uneix. En aquest sentit m’agrada molt el text que proposava l’Arnau fa uns dies:
"Defensem el Català com a llengua pròpia i oficial de Catalunya, i, en conseqüència cal reforçar-ne el seu ús preferent i l’aprenentatge atesa la seva condició de llengua minoritària. El català, ha de poder conviure amb la resta de llengües oficials i d’ús social a Catalunya, però és una llengua que ha de permetre tant la cohesió com la promoció social del poble de Catalunya. Per tant, ha he de ser una llengua promocionada en general i en particular en els espais educatius, en els mitjans de comunicació, la toponímia i l’Administració pública." i seguir amb el text actual "Cal, però, que continuï,…".
Aquesta part del document és, com a mínim, confusa. No s’acaba d’entendre què s’està proposant. En tot cas i per què quedi clar: totes les llengües són innocents. Cap d’elles té cap culpa de les malifetes que hagin pogut fer uns o altres en algun moment de la història. Per altra part, els territoris no parlen cap llengua i, per tant, tampoc en tenen de pròpies o impròpies. Qui parla una o diverses llengües són les persones que viuen en aquest territori. Ni el català ni el castellà estan en perill a Catalunya. L’ús d’una llengua o una altra, ara i aquí, té més a veure amb decisions lliures de la gent que no pas amb imposicions de cap mena. Tots els que somien en canviar coactivament, gràcies als mecanismes coactius que comporta un Estat propi, els actuals usos lingüístics dels catalans realment existents, són persones que tenen un somni totalitari. I no crec que a la bona gent que estem en aquest engrescador projecte ens agradin els totalitarismes. El no reconeixement del castellà con a llengua oficial és una ofensa i una humiliació a la major part de les persones que viuen a Catalunya i que parlen i s’estimen el castellà (amb independència de si també s’estimen al català, que segur que és així en el 90% de les persones que viuen a Catalunya), que ens podem estalviar. Fins i tot els independentistes d’ERC estan d’acord amb això, no entenc per què ens hem d’empatollar amb aquest tema.