L’externalització dels serveis de personal als centres culturals públics consolida un model opac, de condicions precàries i poc controlat per les administracions titulars dels equipaments. Tot i els nomenaments de representants públics als equips directius dels centres, consorcis i fundacions, les condicions laborals del personal externalitzat de molts equipaments demostren que la presència d’aquests representants no garanteix unes mínimes condicions laborals, ja que són les empreses de serveis les que s’encarreguen de negociar els convenis col·lectius, atorgar les categories professionals i els tipus de contractes i marcar els salaris, incrementant els seus beneficis a costa de la brutal precarització de les condicions laborals dels seus/seves treballadors/es. Cal capgirar la situació i això només serà possible si s’internalitza completament la gestió i provisió dels serveis existents als equipaments culturals catalans. Només si l’administració assumeix aquesta tasca com a pròpia, podrem garantir una cultura en comú i pel comú.
Un sector cultural de titularitat, gestió i provisió pública
M’agrada la teva argumentació, CarlosPC86, i en comparteixo la priemra part, però no pas el darrer paràgraf: perquè no és bo socialeent, per mi i pel que he vist a diverses administracions, que tots els serveis estiguin internalitzats (es generen nepotismes, despotismes i menfotismes difícils de corregir) ni podem donar per fet que els gestors públics no estiguin capacitats (i que els hi obliguem) a tutelar bé serveis que es poden externalitzar perfectamenet i en benefici de la capacitat d’iniciativa privada.
En el meu parer, en les dues reflexions hi ha part de veritat. El problema no és que les empreses o les associacions que no formen part de l’administració tinguin licitats serveis als equipaments, sinó que la qüestió rau en que hi hagi un control exhaustiu i un seguiment de les condicions contractuals i una regulació que vetlli per les persones: usuàries, treballadores, artistes, autores… Com bé dius Carlos la precarietat laboral afecta especialment a treballadores de la cultura, que com a bé simbòlic ha estat menystingut des de fa molt de temps per moltes adminsitracions.
Tanmateix, i en un sentit semblant, cal teixir un sistema reticular també en la cultura, que respongui als interessos i demandes de la col·lectivitat i que afavoreixi a tots els territoris; aportant propostes culturals i generant-ne. Omplint les instal·lacions que ja estan en funcionament i fent-los de les ciudadanes, vetllant així per la producció artísitca, la programació en espais, i l’accès a la cultura per a àmplies masses de població, i que ocupi lloc preponderant a la nostra societat
Benvolgut JMArmengou,
Els “nepotismes, despotismes i menfotismes difícils de corregir” dels que vosté parla els veig cada dia en la “iniciativa privada” que vosté defensa en aquest sector, ja que jo hi treballo i tinc molt companys i companyes que també ho fan (en condicions de precarietat similars, malgrat variï el nom de l’empresa). Per aquest motiu, crec que la clau per garantir unes bones condicions laborals als treballadors i treballadores d’aquest sector passa, sens dubte, per desmercantilitzar-lo i això requereix retornar-lo a l’àmbit públic. Un àmbit, de fet, del qual van “sortir” (via externalitzacions) producte de les polítiques neoliberals impulsades des dels anys vuitanta. Convé recordar, a més, que l’àmbit públic és més fàcilment fiscalitzable que el privat, especialment si, com pretenem amb aquesta confluència, s’instauren mecanismes de control de l’administració (com un dels que ja ha instaurat BComú amb la bústia ètica per denunciar anònimament pràctiques corruptes o inacceptables dins de l’Ajuntament).
D’altra banda, jo no dono “per fet que els gestors públics no estiguin capacitats […] a tutelar bé serveis” externalitzats, sinó que afirmo el que actualment passa: que a la pràctica no s’està fent aquesta supervisió. En aquest sentit, crec que seria més barat per l’administració internalitzar uns serveis que normalment s’externalitzen no pel benefici comú, sinó per l’enriquiment de la “iniciativa privada” que, precisament per mantenir o incrementar el seu preuat “benefici”, precaritza les condicions de treball que una força política com la que estem construint hauria de protegir.
Benvolgut GuillemIzquierdo,
Respecte al que comentes al segon paràgraf, el que proposo adalt no contradiu en cap cas el que planteges, sinó que crec que ambdúes coses són complementàries. Jo estic parlant dels equipaments de titularitat pública la gestió dels quals ha estat externalitzada, mentre que tu reivindiques la necessitat d’incloure a la ciutadania en les propostes culturals que es presentin en aquests o altres espais públics. Entenc que ambdúes coses són compatibles i, de fet, diria que també desitjables 
Tens raó, he barrejat conceptes. Ataquem només la titularitat, la gestió i l’explotació i la dicotomia public-privat intern-extern
La meva reflexió doncs anava de que la diferència externalitzat o intern no és l’únic indicador que serveix per a diagnosticar bones o males praxis. Et posaré quatre casos hipotètics i paradigmàtics, m’agradaria que em diguessis la teva, si ho consideres oportú i tens temps. Si la diferència internalitzat o externalitzat es pot aplicar o serveix per fer la diferència entre els casos:
-
Un poliesportiu-espai polivalent de l’ajuntament es destina per a usos, no s’obre un concurs públic i el consistori es dedica a fer butifarrades populars i festes de l’escuma, amb el beneplàcit de la regidoria de cultura, de fet part del pressupost destinat a cultura va cap a aquests actes. Els dos convindrem que són activitats que si bé són atractives per a la població, i potser actes de propaganda populista, no compleixen la funció de servei públic cultural. Per acabar-ho d’adobar quan no és festa o estiu la sala està tancada, no s’hi programen concerts, no s’hi fa cap exposició o projecció de cine i es posen pegues quan una de les associacions culturals hi vol fer algun acte.
-
Un espai polivalent-poliesportiu de titularitat municipal es destina a usos, el porta l’associació cultural del barri que està oberta a través de les seves sòcies i usuàries a propostes, també hi ha reunions informatives i assemblees on es decideix en què es dedicarà el pressupost anual i quines activitats es planifiquen, obertes a votació i a consens.
-
Els usos d’una sala cultural de propietat de l’ajuntament estan controlats per una empresa que ha complert els requeriments de les bases per a la explotació econòmica. En controla els accessos, ha posat una botiga, el lloga per a eventos i un munt de plecs més que consten en el seu contracte. L’empresa ha sigut denunciada i portada a judici per sindicats en diferents ocasions per contractació temporal reiterada, per precaritzar a les treballadores o per males praxis en general. L’ajuntament fa els ulls grossos perquè rep uns bons ingressos i perquè l’explotació de la sala funciona.
-
Una sala de concerts que també té un bareto i uns bucs d’assaig i que també forma part de la xarxa de locals de la comarca on es fa música en directe està controlada per una empresa (cooperativa o no). Hi treballen algunes persones que subcontracten de manera ocasional una empresa de so i il·luminació per quan hi ha concerts i festejos varis. A través dels òrgans de decisió de la empresa es decideix el funcionament de l’espai. A més, s’ha activat maneres de participació del mateix local, es fan reunions informatives i les usuàries poden proposar canvis o modificacions en la oferta de l’espai. Paral·lelament i gràcies al control de la regidoria de cultura l’empresa compleix un seguit de normes que vetllen gestió democràtica de l’espai; el retorn educatiu, informació de les activitats i formació del jovent que hi assaja o que va a prendre algo i hi ha auditories de l’empresa per saber si hi ha morositat, facturació inflada, enriquiment il·legítim, empreses subcontractades que no compleixen la normativa…
El 1 i 3 són casos d’espai de titularitat pública i que no compleixen els mínims ètics que les ciutadanes desitjaríem. D’alguna manera podríem dir que no entenen la cultura com a bé comú.
El 2 està explotat per una associació sense ànim de lucre tot i ser de titularitat municipal, per tant la gestió no és pròpia de l’ajuntament però es compleixen certes normes de participació i sembla que hi ha transparència.
Passa el mateix amb el 4, que tot i que està externalitzada gràcies al control de l’administració es compleixen un mínims democràtics i es reverteix culturalment a les veïnes i usuàries. Amb unes polítiques enfocades a la transformació.
En definitiva, explotació econòmica i cultura com a bé comú no són incompatibles si hi ha mecanismes que funcionin.
Salut i solidaritat amb el teu cas i el de moltes treballadores del sector públic que patiu les retallades!
Hola Guillem, moltes gràcies per l’interès que mostres en aquesta proposta. Veig que tens veritable preocupació pel tema.
No obstant, sense saber si són casos reals o inventats, crec que els exemples que poses no fan referència a la meva proposta inicial que era relativa a la gestió i provisió pública d’aquells centres culturals de titularitat pública (museus, centres, palaus, etc.) que actualment estan gestionats per empreses privades com MAGMA, MANPOWER, CIUT’ART, EXPERTUS, etc. (al final he hagut de posar noms a la precarietat, malgrat no ho tenia pensat perquè aquesta no és exclusiva d’aquestes empreses, sinó del sector en general). Per tant, crec que potser tornes a barrejar coses sense voler.
No obstant, intentaré respondre al teu plantejament com pugui, ja que, encara que no és sobre el mateix tema que jo plantejava, sí és un àmbit interessant sobre el que reflexionar i agraeixo el teu comentari perquè em permet fer-ho. Pel que fa al primer exemple que poses, que, per cert, és l’únic exemple de gestió pública directa que esmentes i em fa pensar que no tens gaire confiança en aquesta, em sembla una mostra de mala gestió, evidentment. Per tant, no és en cap cas un model a imitar.
Respecte al segon exemple, sembla un cas de gestió comunitària com el que es dóna a llocs com la Nau Ivanow o, en diferents condicions, però també molt dignament a la Nau Bostik. En tot cas, crec que és un model perfectament vàlid pel que té de participació veïnal o col·lectiva i per la seva pràctica democràtica.
Pel que fa al cas 3, òbviament no és un model desitjable i seria probablement el paradigma de gestió contra el que pretenem lluitar.
Per últim, respecte al cas 4, que, entenc, és el model que potser defenses (tot i que potser m’equivoco), el veig com una gestió responsable per part d’una empresa privada. No obstant, crec que potser caldria diferenciar entre una gestió responsable per part d’una empresa (que és molt respectable, no ho poso en qüestió, de veritat) i una gestió transformadora per part d’una administració pública amb vocació de canvi social, com és la que crec que faria un govern dels COMUNS. En el que cas de l’empresa que gestiona l’espai que esmentes, l’empresa es limita a complir la llei (cosa que, si bé és respectable, no em sembla tampoc admirable, ja que és la seva obligació) i fa un plantejament intel·ligent des del punt de vista empresarial: té en compte la opinió dels possibles usuaris o usuàries que faran ús del seu servei per garantir-se el guany. Per contra, en el cas d’una administració amb vocació de transformació social, aquesta lidera el canvi pel qual se l’ha votat i pel qual lluitem els membres d’aquesta nova força política alhora que s’obra a la comunitat per gestionar de forma democràtica.
Si demanaves la meva opinió sobre quin és el millor model, crec que segurament el millor sigui, efectivament, el d’una administració pública que gestioni els seus espais de forma pública, transparent i oberta a la participació de la comunitat representada pels usuaris i usuàries interessats/des en tirar endavant projectes pel bé comú o d’interès social/comunitari; o bé oberta a la comunitat representada per aquells col·lectius organitzats i amb visió de cohesió i canvi social: associacions (veïnals, culturals, de llogateres, etc.), sindicats, assemblees diverses (de barri, de joves, etc.), ONG’s, ateneus, AMPAs, escoles i instituts, companyies de teatre, agrupaments d’escolta, corals, esplais, plataformes, grups esportius, etc.
En tot cas, insisteixo, quan jo vaig fer la meva proposta inicial, no estava parlant d’aquests tipus de centres, sinó d’equipaments culturals públics com museus, palaus, etc. Amb tot, no parlo de que els treballadors siguin funcionaris (si bé no tinc res en contra dels funcionaris, òbviament), sinó de que només desmercantilitzant determinats àmbits de la societat es podrà garantir la dignitat dels treballadors i treballadores en una societat tendencialment abocada a la precarització de les condicions laborals sota l’horitzó d’esdevenir més competitius.
Per cert, no és que els meus companys i companyes de l’àmbit cultural estiguin patint les retallades, sinó que, per garantir-se la rendibilitat, l’empresa (és igual quina sigui en concret perquè aquesta pràctica és generalitzable a les altres) es queda una enorme part del salari que els centres públics paguen pels treballadors i treballadores (exemple: els centres paguen per cada treballador/a entre 13 i 15’75€ per hora i l’empresa paga entre 5 i 5’50€ per hora per cada treballador/a). Per tant, en aquest àmbit, no és una qüestió de retallades al sector públic, sinó de mercantilització d’un sector.
Entès el teu raonament. Llavors, per començar potser caldria diferenciar extern i internalització depenent del volum econòmic i l’afluència del recinte. També opino que la visió que dones és molt “barcelonacètrica” i cal fer una política per a tot el territori.
Tanmateix segueixo pensant, havent llegit la teva argumentació, que el problema no està en internalitzar la gestió sinó en crear mecanismes perquè la gestió tan pública com privada sigui transparent i amb vocació de servei públic. Per mi la 2 i la 4 són pròpies de països desenvolupats on les empreses o organismes que no formen part de l’administració han de complir unes normes de gestió.
És molt purista desperdiciar la força del sector privat (pimes, autònoms, empreses cooperatives…) que també estan per al canvi. En el teu punt de vista tots els que treballem a la cultura hauríem de ser assalariats del organismes públics.
Em solidaritzo doncs amb la situació injusta teva i de les companyes
Hola GuillemIzquierdo,
Abans de res, moltes gràcies per l’empatia i la solidaritat vers nosaltres
No sé si entenc el que comentes de “diferenciar depenent del volum econòmic i l’afluència del recinte” a l’hora d’internalitzar o externalitzar. Vols dir que si el volum de negoci és major o l’afluència al recinte és alta, caldria externalitzar-lo perquè es pot extreure un guany econòmic que faci rendible la operació i, en canvi, si el volum de negoci és menor o l’afluència és més baixa caldria internalitzar-lo perquè, de totes formes, no es podria extreure una rendibilitat econòmica? Si és així no hi estic d’acord perquè, no creus que al final seria reincidir en aquella màxima tant habitual de “privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues”? No obstant, com no ho deixes clar no sé si et refereixes a això, així que, de veritat, perdona’m si he extret aquesta conclusió erròniament.
Pel que fa al comentari sobre que la meva visió és molt “barcelonacèntrica”, és cert que parlo més de Barcelona perquè és la realitat que més a prop tinc i, per tant, que més conec, però no per això voldria que semblés que oblido la resta de centres públics presents a tot el territori. En aquest sentit, disculpa’m si t’ho ha semblat. No obstant, convé recordar que aquest tipus de pràctiques també es donen a altres llocs de Catalunya com la comarca de l’Alt Empurdà (per exemple, amb l’externalització de bona part del personal del recinte arqueològic d’Empúries, sovint en contra del criteri de la tècnica del Museu) o a l’Alt Penedès (amb l’externalització de diversos serveis del Museu d’Arqueologia d’Olèrdola, per exemple, del personal encarregat de realitzar les visites, etc.), així que en cap cas no és exclusiu de la ciutat de Barcelona.
Sobre el que comentes al segon i al tercers paràgrafs, no entenc la relació que estableixes entre l’externalització de la gestió de determinats serveis de titularitat pública i ser un “país desenvolupat”, francament. Això significa que caldria externalitzar la gestió de molts altres serveis de titularitat pública per ser considerats una societat “desenvolupada”? No hi estic d’acord en cap cas, tant si només parles dels centres culturals públics, com si ho fas en general dels serveis de titularitat pública. Crec que cal separar ambdós sectors (públic i privat) deixant clares les fronteres entre un i altre i això implica establir una gestió i provisió pública d’allò que és de titularitat pública, ja que no veig sentit a ficar dins de la titularitat pública la llavor del lucre privat, especialment, considerant que parlem del patrimoni públic: si no hi estic d’acord en el cas de la Sanitat (el cas Barnaclínic seria un exemple paradigmàtic d’aquesta barreja estranya) o amb l’Educació (i estic pensant en els centres concertats, que a Catalunya superen el 50% de centres en perjudici dels recursos destinats per a l’Educació pública), no entenc perquè hi he d’estar en el cas de la Cultura, especialment, quan parlem de patrimoni de titularitat pública del qual s’estan extreien plusvàlues. Permetre aquest lucre amb el que és o hauria de ser patrimoni públic seria seguir incidint d’alguna manera en la lògica “d’acumulació per despossessió” contra la que entenc que nosaltres volem lluitar amb la conformació de la present confluència.
GuillemIzquierdo, no pretenc ser “purista” ni “desperdiciar” la força del sector privat - ara que en aquest cas jo diferenciaria entre “pimes (mercantils), autònoms i cooperatives”, però això ja és un altre tema - i, a més, no pretenc que els que treballem a la cultura siguem tots assalariats públics. Jo, hi insisteixo novament perquè veig que fins ara no m’he explicat prou bé, sóc partidari de que als centres culturals de titularitat pública hi hagi una gestió i provisió de serveis completament pública i de que no s’externalitzin uns serveis que, si s’externalitzen, acaben portant a la precarització de les condicions laborals de treballadors i treballadores, alhora que a l’apropiació per part d’uns pocs dels rèdits que se’n puguin extreure - si és que és necessari extreure’n algun o n’hi ha prou amb el seu autososteniment, però això seria un altre debat - de la difusió o accés a l’esmentat patrimoni públic.
En aquest sentit, fixa’t que no dic res sobre l’existència d’empreses, cooperatives, autònoms, etc. que, en l’àmbit de la Cultura que no sigui patrimoni públic, vulguin impulsar les iniciatives privades o socials que vulguin.
En definitiva, per deixar-ho absolutament clar perquè ara observo que potser no ho havia especificat clarament:
“L’externalització dels serveis de personal als centres culturals públics consolida un model opac, de condicions precàries i poc controlat per les administracions titulars dels equipaments. Tot i els nomenaments de representants públics als equips directius dels centres, consorcis i fundacions, les condicions laborals del personal externalitzat de molts equipaments demostren que la presència d’aquests representants no garanteix unes mínimes condicions laborals, ja que són les empreses de serveis les que s’encarreguen de negociar els convenis col·lectius, atorgar les categories professionals i els tipus de contractes i marcar els salaris, incrementant els seus beneficis a costa de la brutal precarització de les condicions laborals dels seus/seves treballadors/es. Cal capgirar la situació i això només serà possible si s’internalitza completament la gestió i provisió dels serveis existents als equipaments culturals públics catalans. Només si l’administració assumeix aquesta tasca com a pròpia, podrem garantir una cultura en comú i pel comú.”
Espero haver estat més clar ara i que s’entengui que no vull convertir en treballadores públiques a totes les persones treballadores en l’àmbit de la Cultura (en general). Disculpa el malentès i seguim treballant 
Me parece bien que empresas y sectores privados colaboren con el sector público. Pero no nos tenemos que olvidar que la función de una empresa privada es ganar dinero.
Es responsabilidad pública garantizar el derecho a la cultura, sea uno de la familia que sea, tenga el nivel de vida que tenga.
Un ejemplo sencillo, deben existir conciertos publico a precio accesible de musica barroca, para asegurar que cualquier ciudadano pueda tener acceso a ella. Quiere esto decir que sea malo que existan conciertos privados de musica barroca ? NO, cuantos más conciertos hayan mejor. Pero que existan conciertos privados no hace que no sean necesarios conciertos publicos, ya que la funcion de los conciertos privados es ganar dinero, los harán en el lugar que crean que va mejor para ganar dinero, tendrán los precios que consideren adecuados para ganar dinero, etc… No se puede dejar en manos privadas el asegurar que todo el mundo tenga un acceso mínimo a la cultura, esa es una responsabilidad que es y debe ser pública. Y luego si aparte, hay empresas que organizan actividades culturales de cualquier tipo, pues mejor, porque tambien es muy bueno que la cultura sea un buen negocio.
Pero no nos engañemos, la función de las empresas es ganar dinero, y conciertos a 40 euros la entrada no aseguran que las personas tengan acceso a la música en directo, de hecho, esos conciertos simplemente " no existen" para la mayoria de la población. Para la mayoria es lo mismo que existan a ese precio, que no existan.
Molt bona explicació. Gràcies per dedicar-hi el teu temps i coneixements a més de l’experiència pròpia. Tanmateix, segueixo sense estar totalment d’acord amb el plantejament de la segona part de la teva exposició perquè no té en compte casos concrets i perquè, en la meva opinió, no ataca l’arrel de la problemàtica, “chanchullos” n’hi pot haver amb gestió privada o amb gestió pública. Després d’haver debatut en els anteriors posts proposo doncs, petits canvis però substancials:
Cal revertir aquesta situació: Regulant la participació de les empreses que no siguin de titularitat pública mitjançant normativa, vetllant per a un model destinat a les ciutadanes, eliminant de soca-rel les pràctiques opaques, promovent la internalització del la gestió i provisió dels equipaments en grans infraestructures i altres casos específics del territori. Construïm entre totes una proposta cultural plural amb l’objectiu garantir una cultura en comú i per al comú.
Revisant textos de jornades de bcomu m’he trobat aquest text de Marcelo.
responent al que em preguntes al principi de la intervenció: No, no dic que la pasta se l’emporti la empresa privada, al contrari, que regulant i sabent els volums de negoci que generen certs equipaments públics es podrà actuar al respecte regulant més, obrint a les ciutadanes l’administració i aturar la precarització.
Potser "país desenvolupat’ és un terme erroni. Matiso: en un país democràtic i igualitari - el país que jo vull - l’empresa privada i la pública conviuen perquè els polítics no són gestors que es venen als interessos empresarials i no desmantellen el servei públic, tenen principis i els seus actes no són impunes. Com que parles de sanitat i educació, part del benestar de les ciutadanes (podria ser extensiu a les energètiques, a les automobilístiques, als bancs, als transports, infraestructures…) Si volen fer negoci amb l’administració no els ho hem de posar fàcil, que compleixin la normativa. Si volen guanyar diners que treballin pel bé comú!
En primer lugar. Viva la música barroca!
En segundo lugar, totalmente a favor. La cultura es un bien de alcance universal. Todo el mundo tendría que poder tener acceso a él.
Los conciertos a precio reducido sólo son una parte de las acciones culturales que hay que promocionar. Fomentar el tejido cultural y asociativo, haciendo que las espectadoras tomen conciencia crítica y que no se conformen con la pasividad de simples consumidores de cultura. Dar la posibilidad que nuestro tiempo de ocio también se convierta en creación de un sistema de valores. Llenar los espacios que ya existen de propuestas no comerciales o que la industria desestima sólo porque no dan una retribución económica, que hacen pensar.
Si la empresa privada quiere hacer dinero no será a costa de la perdida de derechos de las ciudadanas. Es necesaria la regulación por parte de los organismos públicos.
Benvolgut GuillemIzquierdo,
Abans de res, disculpa el retard en respondre’t, però durant el cap de setmana acostumo a estar més ocupat.
Sobre el que comentes respecte a que la meva proposta “no té en compte casos concrets”, simplement repetir-te que els casos concrets són els que ja he esmentat: tots els equipaments culturals catalans de titularitat pública (que no els privats). Sobre el que esmentes de que la meva proposta “no ataca l’arrel de la problemàtica, [i que] “chanchullos” n’hi pot haver amb gestió privada o amb gestió pública”, repeteixo el que ja vaig respondre a un altre participant en aquest llarg diàleg: que la clau per canviar de soca-rel la gestió dels equipaments culturals catalans de titularitat pública passa per desmercantilitzar-los i això requereix retornar-los a l’àmbit públic. Un àmbit, hi insisteixo, del qual van “sortir” (via externalitzacions) arrel de les polítiques neoliberals impulsades des dels anys vuitanta arreu d’Europa. A més, torno a insistir, l’àmbit públic és més fàcilment fiscalitzable que el privat, especialment si, com pretenem amb aquesta confluència, s’instauren mecanismes de control de l’administració com un dels que ja ha instaurat BComú amb la bústia ètica per denunciar anònimament pràctiques corruptes o inacceptables dins de l’Ajuntament. Si mecanismes com aquest es generalitzen al sector públic de tota Catalunya, i no dubto de que si guanyem serà així perquè ja ho estem fent poc a poc a Barcelona, aquesta fiscalització serà perfectament possible per part de qualsevol ciutadà o ciutadana i/o per part de qualsevol treballador o treballadora del sector públic (inclosos els equipaments culturals catalans de titularitat pública).
Igualment, quan esmentes que l’administració ha de tenir un paper “regulant i sabent els volums de negoci que generen certs equipaments públics”, crec que aquí hi ha un error de partida. Encara que estic d’acord en que ha d’existir una major i millor regulació en la contractació entre l’administració i el sector privat (incloent clàusules socials, ecològiques, d’igualtat de gènere, etc. en els contractes entre ambdúes parts) i en que s’ha de realitzar un seguiment de les pràctiques del sector privat, en aquest cas jo excloc directament aquesta despesa afegida de “seguiment” de l’empresa privada perquè en una administració governada per nosaltres aquests principis ja els intentaríem incorporar de manera transversal en les nostres normes dins el sector públic. És a dir, les clàusules socials, ecològiques, d’igualtat de gènere, etc. travessarien la nostra forma de governar i, més enllà dels mecanismes de control abans referits (bústia, etc.), les condicions laborals dels treballadors i treballadores públiques es veurien notablement millorades.
Pel que fa a l’últim paràgraf de la teva darrera intervenció, quan dius que vols viure “en un país democràtic i igualitari”, només et puc dir que hi estic d’acord (si bé imagino que com tots i totes els/les que estem en aquesta formació política). No obstant, crec que si ja de partida externalitzem la gestió i provisió dels equipaments culturals públics (és a dir, els privatitzem encara que sigui amb bones paraules) estem afavorint als sectors empresarials en detriment del sector públic (que, entenc, és el que ha de mirar per tothom i no només pel profit particular) alhora que estem constribuint a desmentallar (poc o molt) els serveis públics. Ja imagino que potser et sembla molt ximple, però, com ja vaig esmentar, prefereixo mantenir clares les fronteres entre el que és el sector empresarial privat (que, igualment, haurà de ser vigilat per evitar abusos sobre els treballadors i treballadores i sobre els consumidors i consumidores) del que és el sector públic (que, òbviament, caldrà que sigui vigilat per evitar abusos sobre la ciutadania, els treballadors i treballadores i sobre els usuaris i usuàries).
Respecte al que comentes de “les energètiques, […] automobilístiques, […] bancs, […] transports, infraestructures”, fixa’t si aquesta proposta és poc ambiciosa que en això no hi entro, ja que, malgrat tinc una opinió personal i em sembla interessant reflexionar-hi, crec que aquest és un debat més propi d’un altre apartat i que, per tant, ultrapassa l’objectiu d’una proposta que pretén ser molt concreta i no perdre’s en generalitats. No sé si ho he aconseguit, però almenys ho he intentat.
Per tot plegat, i ja tancant aquest fil (almenys per part meva, és clar), em reafirmo en la proposta feta:
“L’externalització dels serveis de personal als centres culturals públics consolida un model opac, de condicions precàries i poc controlat per les administracions titulars dels equipaments. Tot i els nomenaments de representants públics als equips directius dels centres, consorcis i fundacions, les condicions laborals del personal externalitzat de molts equipaments demostren que la presència d’aquests representants no garanteix unes mínimes condicions laborals, ja que són les empreses de serveis les que s’encarreguen de negociar els convenis col·lectius, atorgar les categories professionals i els tipus de contractes i marcar els salaris, incrementant els seus beneficis a costa de la brutal precarització de les condicions laborals dels seus/seves treballadors/es. Cal capgirar la situació i això només serà possible si s’internalitza completament la gestió i provisió dels serveis existents als equipaments culturals públics catalans. Només si l’administració assumeix aquesta tasca com a pròpia, podrem garantir una cultura en comú i pel comú.”
Sento de veritat que no hi estiguis d’acord, però no passa res. Per gustos colors