3.3. Un món en comú
Arreu del món, la ciutadania s’està rebel·lant contra el segrest de les sobiranies pels mercats globals i per unes institucions transnacionals antidemocràtiques. Ens preocupa que sigui l’extrema dreta qui més s’està aprofitant d’aquesta crisi: confrontar grups humans, tancar fronteres per a les persones i obrir-les per al capital és la base de la desigualtat. Per tant calen, més que mai, espais que defensin totes les sobiranies des d’una perspectiva internacionalista, pacifista i antiracista, un altre món és possible.
Des d’aquest nou espai polític comú entenem que, en un món enxarxat de múltiples interdependències, les sobiranies mai no són absolutes. Reptes com la crisis de civilització, la desigualtat, l’autodereminació dels pobles, les guerres, el canvi climàtic o la financerització de l’economia creuen fronteres. Per això defensem les sobiranies en xarxa a nivell global, és a dir, un món de col·laboració solidària entre iguals. Per aconseguir-ho, cal que el país, els municipis, pobles i la ciutadania organitzada treballin a nivell global per construir alternatives des de baix.
Les relacions de Catalunya amb la seva zona d’acció geopolítica: el Mediterrani, Europa i Amèrica Llatina i el Carib són una part fonamental d’aquesta tasca. Hi mantenim vincles solidaris, socials, econòmics i culturals i compartim el fet que els centres de poder econòmic consideren les nostres societats com a perifèriques i fàcilment expoliables.
Casos com el de Grècia, on la troica ha imposat austeritat i privatitzacions contra el mandat democràtic, no poden repetir-se. No podem permetre que les institucions de la Unió Europea segueixin actuant en favor de les elits econòmiques i financeres, segrestant les sobiranies de la ciutadania. No ens falten motius: la carència democràtica de tractats com el TTIP o el CETA; el bloqueig per part dels estats membres al fet que la UE aculli a les persones refugiades; la militarització de les nostres fronteres…
Hi ha un debat a nivell europeu i dins d’aquest nou subjecte polític sobre quines estratègies podrien servir per democratitzar el continent. Cal repensar la UE, recuperant la sobirania popular, impulsant-ne la democracia participativa i posant fi a l’austeritat. Només així podrem construir una UE vertaderament democràtica basada en la solidaritat política. Però això s’ha de combinar amb la consideració que la UE actualment té un disseny com a projecte deslligat del control democràtic i a l’acció imperial, i que per tant, cal trascendir els tractats i institucions per construir, guanyar i assolir sobiranies.
Aquest aprofundiment estratègic ha d’enriquir el debat sobre quina política vers la UE hauríem de tenir des de Catalunya i l’Estat, i presentar línies de treball a desenvolupar i valorar conjuntament, en el camí d’un procés constituent europeu participatiu, perquè sigui la ciutadania qui puguem decidir com ha de ser aquest futur.
Construir per decidir. Davant la pérdua de les sobiranies a nivell europeu i global, apostem per construir alternatives des de baix i en xarxa, dins i fora de les institucions. Volem un món sense blocs militars, sense armes nuclears, que fomenti la pau i els drets humans, clarament antiracista, antifeixista i antipatriarcal. Cal mostrar amb fets que les coses es poden fer d’una altra manera i replicar i escalar models d’èxit arreu del món; només així serà possible superar els sistemes institucionals i econòmics actuals. Els governs municipals i subestatals van per davant dels estats en aquest sentit. En són exemples els milers de municipis i regions que s’han declarat lliures del TTIP; les xarxes de ciutats refugi i els compromisos de governs locals arreu del món amb metes de reducció d’emissions de carboni molt més exigents que les dels estats.
Un món en comú.
A banda d’altera opinions que ja he reflectit en altres comentaris trobo a faltar una referència a la cooperació internacional per al desenvolupament.
Jo hi afegiria:
“**En aquest procés de construcció del nou país, ens hem de refermar en la creación d’una nova política pública de cooperació internacional per al desenvolupament, que superi la fase de l’ajut humanitari i el d’emergencia i aposti per accions coordinades, professionals i integrals que signifiquin una veritable transferència de coneixements i de capital -humà i econòmic- i un intercanvi real entre les societats del Nord i les del Sud. L’aportació del 0’7% real no pot ser, en cap cas, una declaració retòrica sinó un pas més en la transformació real de les relacions internacionals.” **
Abans de decidir-me a fer la meva aportació he estat mirant molt detingudament a quin apartat introduir-la ja que, com veureu, és transversal i intrínseca a tota la política i a totes les polítiques. Finalment m’he decidit per aquest, anomenat “Un món en comú”, ja que és en el sentit més global i més humà que es dirigeix la meva reflexió i proposta. El cas és que es tracta de recuperar el veritable sentit aristotèlic de la política, entesa aquesta com a gestió, finalment, de la felicitat i de l’ànima humana. Tot i estant d’acord amb la immensa majoria de les propostes econòmiques i socials que formen part del contingut d’aquest debat de construcció d’un nou espai polític; tot i estant d’acord en que hi ha la imperiosa necessitat d’abordar d’entrada els elements de més urgència i necessitat social que ens menin al mínim equilibri de justícia per a tothom, trobo a faltar el sentit darrer de tot això. M’explico: suposant que s’apliquen les mesures d’equitat econòmica i social proposades i que s’aconsegueix que es superin les desigualtats materials i que ja tothom recuperi l’estat de benestar avui amenaçat, cap on portem el nostre destí? Si el sistema de vida social i humana basada en el TENIR, proposada pel capitalisme, ha portat al món en l’actual atzucac, serem capaços d’elaborar un sistema on l’eix central sigui el SER i no el tenir? Serem capaços de construir un sistema social on l’ambició pel tenir no sigui la fita màxima dels humans aquí a la Terra? Cal anar pensant i sentint una altre manera d’estar en el món, on els espais d’oci, de comunicació, de contemplació i d’amistat siguin igual de valorats que l’emprenedoria material tal com avui l’entenem. Una societat que recuperi l’ÀNIMA, una realitat que no ens ha de fer por mencionar i de la qual Aristòtil en parlava sense vergonya, i de la qual també en parlava Marx en el seu Manifest Comunista, quan advertia que el capitalisme ens acabaria robant l’ànima. Perquè, si anem a mirar, tot el desastre que avui està passant al món és perquè no ens hem treballar prou a nivell anímic, hem avançat en el físic i hem descuidat el metafísic, entès aquest també en el sentit aristotèlic. La cobdícia, l’odi, l’enveja, l’egoisme…son estats de l’ànima. I son els estats responsables del desequilibri econòmic vergonyant i de les guerres avui dia cruentes i folles.
Al meu entendre, i per a concretar, proposo que aquest nou espai polític aposti decididament, a nivell local i nacional per a una justícia que recuperi el ser sobre el tenir, i a nivell internacional es vinculi o generi, si és que no existeix, un moviment que treballi sobre la Declaració Universal dels Deures Humans. No es respectaran els Drets fins que no complim els Deures. I aquests deures no han d’estar imposats per la religió ni per déus imaginaris. Hem de ser els propis humans, per consens, per maduresa i perquè, crec jo, que ja és el moment, que posem els límits de determinades accions i actituds. És en aquesta Declaració Universal on s’haurien de regular temes tant determinants en el món com: la limitació de la riquesa personal, l’abolició del tràfic de persones, l’abolició de la fabricació i tràfic d’armes i dels exèrcits, etc, entre altres temes de context global que, mentre no es compleixin. seguiran atemptant directament contra els Drets Humans. Repeteixo, no hi han Drets sense Deures. Crec que és el moment que la societat humana global i inter-comunicada maduri per a establir les seves pròpies obligacions col·lectives, tenint com a eix el SER i no el TENIR, i per a tant recuperant la justícia i la ètica veritable, consensuada i universal.