Es va cedir durant molts anys la sobirania dels estats a uns tractats internacionals de la UE que són antidemocràtics i neoliberals, assumits per la dreta i el centre esquerra, es va entregar a unes institucions que han beneficiat a Alemanya i als seus socis exportadors, i que després de l’inici de Maastrich ha continuat amb els tractats de Lisboa i amb un austericidi planificat, el fracàs més visible del qual és Grècia i l’adaptació als mateixos del govern de Syriza. El deute il·legítim s’afegeix a aquests tractats i al sistema Monetari Europeu (l’euro) com a forma antisocial de sotmetre especialment als pobles del Sud de la UE i des de l’inici ens hem oposat a la Troika i a pagar el deute en les diferents mobilitzacions unitàries.
La recuperació de la sobirania no serà fàcil, partint del fracàs de les esquerres que proposaven Mes Europa, és a dir, canviar els tractats des de dins quan ens obliguen a la unanimitat per aconseguir els drets socials. L’alternativa ha d’anar lligada a una llarga mobilització i a l’organització d’un internacionalisme humanista pels drets humans des de baix, des de les ciutats, des dels pobles, nacions i estats. La cooperació entre tots els grups socials empobrits en els diferents estats europeus ha de contemplar que els pobles sense sobirania energètica i alimentària, tenen més dificultats aconseguir la llibertat que els permeta decidir el seu futur.
La cooperació ha de contemplar els acords per a l’estabilització dels tipus de canvi, el control dels moviments de capital i la regulació dels fluxos comercials en benefici de la majoria, la desobediència als Tractats d’Estabilitat que obliguen a presentar els pressupostos del país als home de negre de Brussel·les, o que deriven aquí de la Llei d’Estabilitat Pressupostària (Montoro) en no permetre ni a CCAA ni als municipis cap llibertat en l’aprovació dels pressupostos.
L’auditoria del deute ha de ser un primer pas a Portugal, Espanya, Catalunya, Grècia, Itàlia, etc., però ha de ser acompanyada de molta mobilització, perquè l’objectiu és que no es pague per il·legítima, odiosa i insostenible socialment. La creació d’una moneda pròpia haurà de ser el següent pas sinó volem dependre d’Euro i el seu control de l’emissió de moneda al BCE (dirigit per Merkel). Sense moneda no podrem decidir invertir ni crear la política industrial ecològica a la que estem obligats pel desastre mediambiental i l’escassetat de recursos com el petroli, gas, etc.
Sense enfrontar-nos a la financiarización de l’economia no hi ha sobirania. El control democràtic de les finances és bàsic, però al mateix temps ho és la cooperació solidària amb altres països. No hi hi ha pla contra la pobresa si estem sotmesos als plans austericidas de la UE, l’aliança solidària entre nacions lliures i iguals, entre els que volen recuperar el control dels bancs centrals i la gestió monetària, la socialització dels sectors estratègics com l’energia perquè siga neta i sostenible a preus accessibles, la inversió pública per a no acceptar la desocupació estructural del 20% i la precarietat com a forma normal del treball.
Sobirania front UE
CarmenVera
#1
Si bé puc coincidir amb alguns punts d’anàlisi com és el fet d’estar construïnt una Europa neoliberal, discrepo de diversos punts.
En primer bloc intentar recuperar sobirania tal com està plantejat en el text ens acostaria molt més al proteccionisme i nacionalisme de personatges com Trump, Le Pen, etc. Em sembla que les coses no haurien d’anar per aquí.
La creació de la UE no va ser antidemocràtica. Una altra cosa és que lluitem per una internacionalització dels drets socials, individuals i col·lectius. I en això sí hi coincideixo. Però cal tenir en compte el context en el qual va néixer la Comunitat Econòmica Europea en el seu moment; i la naturalesa econòmica i de protagonisme dels Estats que va fer que fos possible.