Estem creant un nou subjecte polític! Nou? Crec que tots desitjaríem que sigui així, malgrat que ja s’han evidenciat alguns “ramalassos” que s’estan trasvassant des d’algunes formacions que conformen la confluència cap al nou espai en procés de gestació. Em refereixo a antics vicis, a tics pertanyents a polítiques que hauríem de considerar pretèrites. L’ambigüitat n’és només un exemple.
Tenim l’oportunitat única que el nou subjecte polític sigui nou de veritat. No ho esgarrem abans d’hora. Molts dels que hem decidit formar-ne part, perquè hi creiem, perquè ens il·lusiona, simpatitzem o militem en els diferents partits que composen Un País En Comú. Si fem autocrítica (jo la faig) i analitzem alguns dels errors que s’han pogut cometre a “casa nostra”, això, ens hauria de servir per no caure-hi novament.
En aquest cas em referiré, exclusivament, a tot el que envolta el concepte sobirania. Personalment, considero que no sempre hem estat clars i concisos sobre el nostre posicionament. De vegades hem anat explicant-nos sobre la marxa, a mesura que es succeïen els esdeveniments i, sobretot, mostrant una actitud poruga per por a “prendre mal”.
Amb Un País En Comú, repeteixo, tenim una oportunitat de donar una passa endavant i mostrar-nos transparents, sense temença, foragitant les ambigüitats i desmarcant-nos del color gris, perquè les coses solen ser, o blanc o negre.
Opino que ningú pot posar en dubte que, pel que fa a polítiques socials, tenim un ideari molt potent i precís. I tothom coneix les nostres prioritats i propostes sobre el benestar de les persones, la pobresa en general, el medi ambient, els drets laborals, la recuperació de la sanitat i educació públiques, en matèria d’igualtat, etc. Però, i sobre la realitat per la que travessa Catalunya a nivell d’identitat nacional, què en pensem? Com ens definim? A què ens comprometen?
No tan sols hem de voler ser la formació política més democràtica, d’esquerres i progressista. Ho hem de demostrar, quasi bé ho hem d’exhibir. No entendria que, tots nosaltres, al 100%, no defenséssim com a mínim, sense esquerdes, el Dret a Decidir. Els pobles han de poder exercir el dret a l’autodeterminació i, Catalunya, com a nació, per la seva història, no pot ser una excepció.
Dret a decidir, autodeterminació, referèndum, fins i tot independència (si una majoria del poble català ho vol) són mots que han de formar part del nostre vocabulari. Són paraules que no podem passar per alt i que cal contemplar. Votar i que la ciutadania decideixi! Sabem que dins d’Un País En Comú hi som gent a favor del SÍ i hi ha companyes i companys a favor del NO i la grandesa d’aquest nou projecte pot estar aquí. Treballem per votar i després, individualment, decidim.
Altra cosa és el model de territori, nació, país, república… que preferim per tal de ser pròspers. Això ho sabem transmetre bé. Insisteixo, és just que no descartem, ni renunciem a cap escenari. Per tant, siguem oberts, siguem transparents i expliquem-nos. Expliquem que som gent de diferents sensibilitats, que sabem cohabitar i ens hi sentim a gust.
Tenim un bon segell propi que ens diferencia, i molt, de la resta de forces catalanes. Vam ser els primers i més ferms defensors del referèndum. El temps ens ha donat la raó, en el sentit de que no és una pantalla passada i que pot ser la clau de volta. No es tracta de demanar la independència perquè sí o de posicionar-se per mantenir l’actual encaix amb Espanya. Es tracta de desbloquejar una situació que fa massa temps que dura, que enfronta persones i que, en un altre terme, també desgasta a uns partits més que a d’altres.
Siguem clars i transparents! Mostrem-nos com a ferms defensors de les llibertats i, la llibertat, passa per poder decidir, primer, i acceptar la voluntat d’una majoria, després. Expliquem-ho i que ho sàpiguen!