Ser clar, transparent, evitar ambigüitats que penalitzen (concepte sobirania)


#1

Estem creant un nou subjecte polític! Nou? Crec que tots desitjaríem que sigui així, malgrat que ja s’han evidenciat alguns “ramalassos” que s’estan trasvassant des d’algunes formacions que conformen la confluència cap al nou espai en procés de gestació. Em refereixo a antics vicis, a tics pertanyents a polítiques que hauríem de considerar pretèrites. L’ambigüitat n’és només un exemple.

Tenim l’oportunitat única que el nou subjecte polític sigui nou de veritat. No ho esgarrem abans d’hora. Molts dels que hem decidit formar-ne part, perquè hi creiem, perquè ens il·lusiona, simpatitzem o militem en els diferents partits que composen Un País En Comú. Si fem autocrítica (jo la faig) i analitzem alguns dels errors que s’han pogut cometre a “casa nostra”, això, ens hauria de servir per no caure-hi novament.

En aquest cas em referiré, exclusivament, a tot el que envolta el concepte sobirania. Personalment, considero que no sempre hem estat clars i concisos sobre el nostre posicionament. De vegades hem anat explicant-nos sobre la marxa, a mesura que es succeïen els esdeveniments i, sobretot, mostrant una actitud poruga per por a “prendre mal”.

Amb Un País En Comú, repeteixo, tenim una oportunitat de donar una passa endavant i mostrar-nos transparents, sense temença, foragitant les ambigüitats i desmarcant-nos del color gris, perquè les coses solen ser, o blanc o negre.

Opino que ningú pot posar en dubte que, pel que fa a polítiques socials, tenim un ideari molt potent i precís. I tothom coneix les nostres prioritats i propostes sobre el benestar de les persones, la pobresa en general, el medi ambient, els drets laborals, la recuperació de la sanitat i educació públiques, en matèria d’igualtat, etc. Però, i sobre la realitat per la que travessa Catalunya a nivell d’identitat nacional, què en pensem? Com ens definim? A què ens comprometen?

No tan sols hem de voler ser la formació política més democràtica, d’esquerres i progressista. Ho hem de demostrar, quasi bé ho hem d’exhibir. No entendria que, tots nosaltres, al 100%, no defenséssim com a mínim, sense esquerdes, el Dret a Decidir. Els pobles han de poder exercir el dret a l’autodeterminació i, Catalunya, com a nació, per la seva història, no pot ser una excepció.

Dret a decidir, autodeterminació, referèndum, fins i tot independència (si una majoria del poble català ho vol) són mots que han de formar part del nostre vocabulari. Són paraules que no podem passar per alt i que cal contemplar. Votar i que la ciutadania decideixi! Sabem que dins d’Un País En Comú hi som gent a favor del SÍ i hi ha companyes i companys a favor del NO i la grandesa d’aquest nou projecte pot estar aquí. Treballem per votar i després, individualment, decidim.

Altra cosa és el model de territori, nació, país, república… que preferim per tal de ser pròspers. Això ho sabem transmetre bé. Insisteixo, és just que no descartem, ni renunciem a cap escenari. Per tant, siguem oberts, siguem transparents i expliquem-nos. Expliquem que som gent de diferents sensibilitats, que sabem cohabitar i ens hi sentim a gust.

Tenim un bon segell propi que ens diferencia, i molt, de la resta de forces catalanes. Vam ser els primers i més ferms defensors del referèndum. El temps ens ha donat la raó, en el sentit de que no és una pantalla passada i que pot ser la clau de volta. No es tracta de demanar la independència perquè sí o de posicionar-se per mantenir l’actual encaix amb Espanya. Es tracta de desbloquejar una situació que fa massa temps que dura, que enfronta persones i que, en un altre terme, també desgasta a uns partits més que a d’altres.

Siguem clars i transparents! Mostrem-nos com a ferms defensors de les llibertats i, la llibertat, passa per poder decidir, primer, i acceptar la voluntat d’una majoria, després. Expliquem-ho i que ho sàpiguen!


#2

Hola en parte estoy de acuerdo con lo q argumentas, pero en transpariencia mas q dedicarlo en la soberania, lo dedicaria a hacer preguntas q los partidos viejos quieren evitar:
1-Como piensa ICV quitarse las deudas contraidas con los bancos?
Porq si quieren ir en comun con una fuerza q es Podemos de las cuales no queremos ni tenemos deudas con la casta banquera inpulsora del ibex35, q soluciones han pensado?.
Para mi transpariencia no es soberania ya q la soberania es un pensamiento estatutario bastante personal de cada quien, ahora si hablamos de transparencia en las deudas contraidas, en las corrupcio salpicada durante 30 años de alcaldes, regidores, pues es algo q me preocupa bastante no puede haber una construccion de nou espai politic o un pais en comu arrastrando de estas clases de percanses si resolverlos o ponerles solucion.
Ni corruptos antiguos ni nuevos, no deudas en bancos, esa es una buena base fuerte de cimentacion para levantar un edificio llamado Un Pais En Comu.


#3

Hola,
M’agrada aquest titular, diguesim que hem sedueix participar donat que justament això es el que demano desde fa temps al meu partit (claretat, transparencia, sense ambigüitats i valent) de moment els nostres representants patinen en aquest aspecte, no es dona una resposta clara, es veuen declaracions amb molt poca solvencia, es veu por, es veu ambigüetat, es veu el que mai hagues esperat veure en un partit d’esquerres davant el tema nacional, en concret. No podem contentar a tothom, ho sé pero l’encaix de les diferents sensibilitats es podría recollir perfectament si els notres diputats representesin porcentualment la realitat interna de la nostre coalicio al parlament i on convigui. Es tracta ja de deixarnos del “rollito” del dret a decidir com una frase indefinida en el temps, una frase que intenta soportar la indefinició de la nostre coalicio perpetuament. Jo dic prou. Dret a decidir si, digueu quan i votem.


#4

La indefinición y la ambigüedad en ciertas cuestiones es carnaza para nuestros adversarios que empantanan la discusión y los debates electorales en torno a estas cuestiones atribuyéndonos ideas que saben que no tenemos, pero que hemos de desmentir en vez de hablar de nuestras propuestas sociales y económicas para superar los recortes, los abusos de las eléctricas y de la banca.

Ya le pasó al Sr. Rabell durante los debates de las elecciones autonómicas.

¿Se puede tener en un partido a independentistas y a no independentistas?

Si, con la condición de decirlo claramente de entrada con un motivo solvente. Por ejemplo, porque es prioritaria la lucha contra los recortes, contra los abusos de la banca y de las eléctricas y la defensa del estado de bienestar. Al ser tan dura y difícil esta lucha no queremos dividirnos en independentistas y no independentistas, en unos momentos en que en Catalunya no existen mayorías amplias que avalen una u otra opción. Por ello, solo exigimos ser demócratas y defender el derecho a decidir.

Un planteo así - como si fuese un mantra - debería hacer ridículo que insistiesen en preguntarnos en los debates electorales si somos independentistas o no.

En este contexto también tendríamos que considerar el alineamiento con la adopción de la derecha del nombre de “República Catalana”, cuyo uso no es históricamente equiparable al de la palabra con connotaciones más federales de “Estado”.
El empleo de las palabras “República Catalana” nos puede llevar a pasarnos todo el tiempo hablando de su significado, a explicar las diferencias entre la proclamación de nuestra República catalana y la de la de los independentistas.
Ante la indefinición nos podrán atribuir toda clase de ideas y preguntas: que los NO independentistas se suman al planteamiento que tenían los “cantonalistas” durante la Primera República, es decir a que de entrada se proclama una República Catalana independiente y que luego se integra de abajo a arriba en una España que de momento habría dejado de existir; o que si creemos que el concepto de República Catalana cabe en una España con la actual constitución; o que si propugnamos dos reformas constitucionales: una que permitiría implantar la República Catalana con derecho de autodeterminación y otra que es la que saldría si decidiésemos continuar unidos con España.

No nos hagamos ilusiones, no nos dejaran hablar de nuestras propuestas para la banca y las eléctricas.
El tema da para tanto que puede que incluso algunos intelectuales podrían comparar la situación con la de la Primera República Española haciendo un paralelismo entre un Pablo Iglesias y un Pi Margall que desde el gobierno central quería una Constitución para una España federal basada en el derecho de autodeterminación de los diferentes Estados (Catalunya, Valencia, etc.); y un Sr. Domenech y una Sra. Colau con el General Contreras, líder de los proclamados cantones independientes que se desvincularon del gobierno central. No faltarían las alusiones a como esta división del federalismo acabó con la Primera República.


#5

L’ambigüitat sempre té un cost. I, abans que electoral, jo crec que en té un de moral, el més fotut de tots des del punt de vista dels valors democràtics.

A mi em sembla, miquelsg, que el problema que arrossega la nostra esquerra de fa ja uns quants anys és que parla d’allò que li sembla “prioritari” i que vostè en posa alguns exemples, i que, simultàniament, calla quan es demostra de manera fefaent que l’Estat espanyol i les majories del Congrés i els seus poders judicials mesells i/o cavernaris ens matxaquen dia sí i dia també.

S’entén que aleshores molta gent ens interpel.li sobre si som independentistes o no…perquè (per mi, vaja) és molt evident que de cap manera l’Estat i els seus adlàters ens deixarà fer cap d’aquelles polítiques.
Un bucle en què no es permet l’ambigüitat a ningú. Des de fa ja uns quants anys.
No anem bé.


#6

Llegint els comentaris dels companys, potser ens hem de plantejar d’acudir a les urnes amb dues formacions. Una independentista i una unionista. Aquest tema ens parteix per la meitat…
Un cop s’hagi definit la situació, república o comunitat autonoma, tornem a unir-nos per defensar el que realment ens importa i ens uneix.


#7

NO A “REPUBLICA CATALANA”
Benvolgut Ramon Font que crec que és Moderador
Vull resumir el meu escrit.
Donar cabuda en un tema al SI i al NO per molta literatura que hi fiquem es convertir el dilema en un punt secundari. ¿Per què no dir-ho sense ambigüitats i justificar-ho dient que privilegiem la unió i defensa de totes les víctimes de les injustícies socials, siguin independentistes o no independentistes i que només els hi demanem que siguin democrates? Trobo faltar una frase clara semblant.
En canvi m’hi sobren les paraules “república catalana” per ser la adoptada pels partidaris del SI i aleshores vol dir que els acompanyem no solament fins a fer un referèndum, cosa que com a democrata em sembla be, sinó que els acompanyen fins a la proclamació de la República Catalana.

¿Si l’estat espanyol concedeix el que la “Comunidad Autonómica” de Catalunya pot fer un referèndum entre una opció independentista i una que sigui un estat federal, s’hauria complert el nostre objectiu programàtic actual o abans de decidir hem de proclamar la República Catalana junt amb els independentistes per elaborar una proposta d’encaix que complementi la independentista?.
Aquesta ambigüitat que haurem d’aclarir durant les campanyes electorals no ens deixarà temps per parlar d’altres temes.
Per tant la meva proposta es un raonament contra les paraules República Catalana que suposo que es pot sotmetre a esmena i votació.
Potser desprès de llegir el seu comentari hauria de canviar el títol del Tema i en lloc de ser Les ambigüitats tenen un cost electoral” hauríem de dir: No a les paraules “República Catalana” .