Entesa com un bé comú que contribueix a una combinació sostenible d’agricultura de reg i de secà, de turisme, d’indústria i ecologia, que potencia l’eficiència del reg i contribueix a fixar població al territori, com planteja el Manifest de Vallbona, que fem nostre. Cal redimensionar les explotacions i vetllar que noves generacions s’hi incorporin, afavorint el cooperativisme de proximitat i evitant el latifundisme. Cal que el cost de les actuacions sobre el territori i l’aigua no repercuteixi només sobre la pagesia, crear un banc de terres que permeti la incorporació al camp, fer que el paper de la dona que viu en l’àmbit rural sigui reconegut i es tradueixi en l’accés a la propietat, la titularitat i els crèdits. Cal atendre l’especificitat de cultius com els de l’Horta de Lleida, regulant la producció i transformació artesanal, i replantejant les servituds de pas. Cal apostar per un país lliure de transgènics. Necessitem una atenció especial al treball agrícola temporal. Cal racionalitzar la cabana porcina i reconvertir l’agricultura i ramaderia intensives en sostenibles i respectuoses amb el territori, i posar en valor la gestió dels recursos forestals i el tractament dels residus ramaders.
Món rural i nova cultura de l’aigua
Aquestes son les propostes del Manifest de Ballvona. Crec que son molt interessants per les terres de lleida. I que el nou subjecte polític hauria d’estudiar i fer seves.
El canal Segarra-Garrigues és una obra tan gran i complexa
que es fa difícil explicar i entendre les alternatives a un
projecte, l’actual, que des dels signataris del Manifest de
Vallbona es considera clarament insuficient i d’acompliment
impossible. D’aquí ve l’esforç de coneixement i de reflexió
realitzat a través d’unes jornades celebrades l’any 2005, que
foren recollides en el llibre Un canal Segarra-Garrigues per al
segle XXI . Del coneixement i la reflexió s’ha passat a “Les
Propostes del Manifest de Vallbona”, publicat també per Pagès
editors amb l’ajut de la Fundació Territori i Paisatge. Del
contingut s’extreuen, en un esforç de brevetat, deu punts:
- L’aigua no solament representa una oportunitat de
millora productiva agrícola, sinó que ha de formar part d’una
operació territorial que contempli tots els components del
cicle de l’aigua i tots els usos, des dels lúdics, formatius i
ecològics, fins als productius i els del consum de boca, tot
tenint en compte les necessitats d’una societat moderna, i
d’un territori amb gran expectatives de futur com són les
planes de Lleida, el Ponent de Catalunya. - El canal és la gran oportunitat de dur l’aigua a tots
els secans de Ponent i convertir-los en un mosaic de conreus
intensius i extensius, secans i regadius, guarets i espais
naturals, amb uns nuclis i activitats urbanes ben consolidats.
Això és possible amb una dotació mitjana de 3.500 m3/ha per
gran parcel·la, que representa no solament la millor manera
d’acarar el problema dels recursos limitats d’aigua
disponibles, el de la contaminació per nitrats, el de les aus
estèpiques i altres aspectes mediambientals, sinó també la
manera d’aportar la riquesa del regadiu a tot el territori
actualment de secà. - Seria un error estratègic de primera magnitud
centrar el futur de l’àrea regable en els conreus extensius,
perquè el cost de l’aigua senzillament no ho permet. Cal
aprofitar el potencial econòmic de l‘arboricultura
mediterrània, que és la típica de la zona i l’usuària més
eficient d’aigua, això sense oblidar l’hortofructicultura i altres
produccions d’alt valor afegit, i cal fer-ho en coordinació amb
les cooperatives i les indústries agràries de la zona. - El territori regable disposa d’un patrimoni
cultural i agroambiental (abancalaments, construccions de
pedra seca, sòls agrícoles mil·lenaris, …) que no es pot
malmetre amb la transformació en regadiu, de manera que
aquesta ha de ser especialment curosa i apostar sobretot
per l’ecoconcentració. Quan la Concentració Parcel·lària
s’apliqui, ha de ser una eina d’ordenació territorial. - La protecció de les aus i d’altres espais naturals
s’han d’encaixar bé en el projecte. Les limitacions que en
deriven no poden recaure de manera indiscriminada en
determinades propietats i persones, sinó que s’han de
repartir col·lectivament segons les dues opcions generals: o
bé cedir l’aigua per un aprofitament agrícola globalment
menys intensiu o bé cedir terra per als medis naturals que
es vol preservar. - Els costos actuals de l’obra i la seva repercussió
en el regant pesen de manera crítica en la seva viabilitat.
Cal que l’administració afronti tot el cost de la
infraestructura principal en funció del seu caràcter de
servei públic. Cal també trobar noves vies de finançament
i disposar de mecanismes efectius de supervisió de les
obres per part dels beneficiaris finals i els seus
representants, amb l’objectiu d’assegurar el control de la
despesa i limitar-la. - D’acord amb la proposta de finançament públic
de l’obra i cara a l’ús correcte del recurs, la titularitat de
la concessió hauria de ser pública. En aquest context un
organisme públic o, si es vol, una Comunitat General
d’Ususaris ha de gestionar de manera eficaç tot el cicle de
l’aigua a la zona irrigable (cursos superficials naturals,
aigües subàlvies, escorregudes) i repartir-la entre els
usuaris de diferents classes i tarifes (d’ús agrari, industrial,
ramader, de boca,…). Mentre, en funció del finançament
s’ha de fixar la titularitat de la xarxa secundària
d’infraestructures. - No es pot demanar que els possibles beneficiaris
del canal facin efectiu el pagament de cànons ni derrames
sense que l’aigua arribi a peu de finca (fet aquest que
sembla reconegut en el darrer Conveni) i mal es poden
comprometre els usuaris a pagar la seva part si en
desconeixen el preu total. Com a factor clau que
determinarà l’ús futur de l’aigua del canal cal que
s’elaborin uns preus de l’aigua indicatius clars i que tinguin
ben en compte les prioritats d’usos, els costos energètics,
d’internalització de la contaminació i del consum d’un
recurs escàs que, es vulgui o no, repercutiran en els usuaris
futurs de l’aigua. - En el marc institucional que es consideri més
avinent cal un organisme, un Centre de Promoció dels
Secans o similar, que estimuli totes les accions de
desenvolupament del territori i a l’entorn de l’aigua, tant
les d’interès agrícola com la resta, i que impliqui els
empresaris, sindicats i la societat civil locals en aquest
projecte. - El Canal Segarra-Garrigues ha de ser una acció de
Govern a favor del territori, i en aquest sentit convé que a
més del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca,
s’impliquin també en el projecte els Departaments de
Política Territorial i Obres Públiques, el de Medi Ambient i
el mateix Departament d’Economia en els àmbits que els hi
són propis.
El canal Segarra-Garrigues, que és la segona inversió
pública més important de Catalunya, pot i hauria de
representar un estímul econòmic i social per al conjunt de
la societat de Lleida. Només falta que el projecte i la
gestió de l’aigua s’adapti a allò que s’albira han de ser les
línies mestres de l’economia i la societat del segle XXI o,
senzillament, que s’adapti als requeriments d’una
economia i una societat modernes.
Crec que seria interessant invloure la idea que rera el Canal Segarra-Garrigues hi ha un canvi en l’estructura de la propietat de la terra, a partir de preu de l’aigua i el pagament del cost de la ingraestructura, que comporta que la seva rendabilitat no és a partir de l’estructura actual de la terra per part del pagesos, sinò només a partir de l’explotació de grans concentracions d’hectàrees i per tant de grans corporacions i/o multinacionals agroalimentàries