Introducció de Un nou model econòmic i ecològic

#1

Volem una economia democràtica, respectuosa amb l’entorn i al servei de tothom. La crisi econòmica de 2008 i les polítiques de retallades dutes a terme a Europa, Espanya i Catalunya han multiplicat les desigualtats i han fet empitjorar les condicions de vida de la gran majoria de la població. Per fer front a aquesta situació cal posar les bases d’una societat diferent, que doni prioritat a les persones i no al benefici individual, que recuperi el valor de la comunitat i que abordi els greus reptes ecològics i energètics pendents. Defensem, en aquest sentit, un nou model econòmic basat en la sostenibilitat i la solidaritat, assumint que haurem de transformar moltes de les nostres maneres de produir i consumir a fi de fer-les ecològicament i socialment sostenibles.

En un planeta finit, sotmès a una crisi ecològica global, el model econòmic capitalista posa en perill la vida i el benestar de molta gent en el present, i de totes les generacions futures. És evident que aquest model econòmic és el principal responsable de la crisi ecològica que vivim. Ara bé, no podem deslligar aquesta crisi ecològica de la injustícia social originada per aquest mateix sistema. Per una banda, la materialització de les conseqüències de la crisi ecològica té una dimensió social, com demostren les situacions de pobresa energètica que patim a Catalunya. Per l’altra, sabem que els impactes ambientals estan condicionats pels nivells de renda. Cal, per tant, que tant el diagnòstic que fem de la situació actual com el nou model de país que proposem adoptin la mirada de la justícia ambiental i incorporin una visió democratitzadora, tenint en compte qüestions com l’accés, el control i l’apropiació dels recursos naturals. Les solucions a la problemàtica ambiental han de ser democràtiques i socialment justes.
El punt de partida per construir una economia guiada pel bé comú, més inclusiva i sostenible, rau a preguntar-nos com es satisfan realment les necessitats de la gent i com podem organitzar una economia i una societat que respecti les lleis, els cicles i els ritmes de la natura, sense excloure ningú.

La vida humana se sustenta, en primer lloc, en els béns i serveis que ens ofereix gratuïtament la natura i, en segon lloc, en el treball humà i la capacitat que tenim de cuidar-nos els uns als altres i de generar els mecanismes de solidaritat i de benestar que tots necessitem. L’economia actual, tanmateix, invisibilitza i menysté tant les xarxes de la natura com la cura de la vida humana basada en els afectes i la reciprocitat. L’economia del comú que proposem, per contra, ha de garantir que la xarxa de la vida se segueixi reproduint —mantenint en bon estat els ecosistemes— i que les tasques de cura i atenció siguin compartides tant entre homes i dones com entre el conjunt d’actors socials. El sistema econòmic se sosté gràcies a aquesta economia de la cura, actualment invisibilitzada i que duen a terme majoritàriament les dones a l’àmbit domèstic. Tots plegats podem acabar sent persones en el sentit ple de la paraula si aprenem a estimar-nos fraternalment els uns als altres al llarg del cicle de la vida.

El desenvolupament humà se sustenta també en uns llaços comunitaris basats en l’ajuda mútua. Les comunitats i xarxes socials donen respostes a la vulnerabilitat i a la necessitat de reconeixement. Cooperar i associar-nos permet superar l’individualisme imperant avui dia i la impotència de l’aïllament: ens fa més forts, ens empodera. Les formes de fer jeràrquiques i autoritàries, com si no n’hi hagués d’altres, no ens han permès desenvolupar formes més igualitàries de reciprocitat, pròpies de l’àmbit domèstic i comunitari. Tanmateix, això no ha impedit que les nocions de bé comú, dignitat relacional i drets compartits s’hagin obert camí a través de moltes iniciatives socials i ciutadanes que han aconseguit impulsar la democratització tant a l’esfera política com a l’econòmica i la social.

Gràcies a una llarga història de conquestes socials, els estats democràtics han acabat gestionant molts béns públics i serveis essencials que es distribueixen sense atendre el poder adquisitiu. L’accés a la sanitat, l’educació, el transport col·lectiu, el gaudi de places i carrers, zones verdes i parcs, espais naturals protegits, l’aire pur o l’aigua neta han de seguir sent béns comuns; béns de la ciutadania als quals tothom hi tingui accés. Aquesta funció del sector públic és una peça de vital importància per bastir una economia que busqui l’interès general. Enfront dels atacs dels que volen desmantellar tot allò que és de tothom, cal preservar i ampliar el que és comú, el que és públic, amb una democratització real que garanteixi la informació i participació activa de la ciutadania en totes les decisions.

Tot i que la vida se sustenta essencialment en la natura, el treball humà, la cura domèstica, les xarxes comunitàries i els serveis públics; l’economia actual es troba dominada per grans corporacions i entitats financeres condicionades per la lògica d’aconseguir més i més guanys. Hem de reforçar una mirada econòmica i laboral que permeti establir espais locals de benestar, cooperació i producció que siguin resilients i que evitin les mirades a curt termini i de benefici a qualsevol preu, pròpies de les grans corporacions molt poc interessades en el que passa a cada lloc.

Per fer realitat el nou model econòmic i ecològic que proposem cal un sector públic potent i que estigui realment al servei de les necessitats col·lectives. Cal una forta regulació ambiental dels mercats. Quan les decisions d’empreses i consumidors comporten costos socials “externs” —com en els casos de degradació ambiental— i els preus dels productes no els internalitzen, indueixen a prendre decisions que degraden la salut ecològica de la Terra, que és patrimoni comú. Cal també establir regulacions laborals fortes per protegir les condicions dels treballadors i treballadores assalariades i de les persones autònomes. I cal, finalment, fomentar la diversitat d’agents econòmics que ofereixen béns i serveis, diversificant i multiplicant les oportunitats de les petites empreses, del treball autònom i de les cooperatives de treballadors i treballadores, que en general es caracteritzen per una menor desigualtat d’ingressos i una major preocupació social.

La mesura actual d’èxit econòmic és el creixement del Producte Interior Brut (PIB), la suma dels fluxos monetaris del mercat i l’estat. Però la desconnexió entre aquesta mesura i la vida real de la gent és cada cop més palesa. El PIB és un indicador que invisibilitza el treball no remunerat (que té una grandària igual o superior al remunerat), que pot créixer quan s’enfonsen els ingressos de la majoria de la població, que no té en compte l’exhauriment de recursos naturals ni la degradació ambiental i que, paradoxalment, pot augmentar gràcies a les despeses que es fan per fer front als problemes ambientals i socials. El PIB no és una bona guia per valorar si l’economia va bé. Tal com plantegen l’economia crítica, feminista i ecològica, l’obsessió pel creixement del PIB indueix a prendre decisions que degraden la cohesió social de les comunitats, l’economia de la cura i la integritat i salut de la natura. Aquesta forma d’entendre l’economia està minant la seva pròpia base de sustentació. Senzillament, és insostenible.

Som, per tant, al bell mig d’una cruïlla. O avancem cap una economia plural, més democràtica i orientada al sosteniment de la vida de la gent i el medi ambient comú; o l’economia actual, dominada per la lògica d’acumulació de capital a mans d’una ínfima minoria, ens seguirà portant d’una crisi financera a una altra crisi, mentre mina tota la cadena de sosteniment de les necessitats humanes. Enfront d’aquesta economia capitalista insostenible hem de bastir una nova economia orientada al bon viure en comú, que només és possible amb una sostenibilitat integral. La tasca s’ha de fer a totes les baules de la cadena que permet satisfer les necessitats humanes: cal una nova forma de relacionar-nos amb la natura i treballar-hi harmònicament; cal enfortir l’economia de la cura de la vida humana al llarg de tot el cicle vital perquè deixi de ser una activitat menystinguda i superi les herències patriarcals; cal afavorir de forma oberta i inclusiva les comunitats i xarxes socials com a proveïdores de serveis públics no estatals; cal ampliar una economia pública que ofereixi béns col·lectius vitals, posant-la al servei real de la gent comuna en la seva diversitat; i cal, finalment, redissenyar l’economia de mercat amb noves empreses orientades al bé comú, de caràcter múltiple, social i cooperatiu que estiguin organitzades democràticament. Hem de recordar sempre que l’economia només és un mitjà perquè tothom pugui viure bé. Si volem justícia ambiental i social haurem de tornar a comprendre que més no sempre és millor. Només així aconseguirem que tothom pugui ser feliç en una Terra habitable.

En aquest eix hi trobaràs les següents aportacions inicials proposades pel @GrupImpulsor:

Model econòmic i productiu

Treball

Canvi climàtic, energia i mobilitat

Aigua

Polítiques urbanes

Natura i medi rural

Diagnosi de Model econòmic i productiu
Debat obert sobre "Un nou model econòmic i ecològic"
Debat obert sobre "Un nou model econòmic i ecològic"
Debat obert sobre "Un nou model econòmic i ecològic"
Debat obert sobre "Un nou model econòmic i ecològic"
#2

On diu:
“Per una banda, la materialització de les conseqüències de la crisi ecològica té una dimensió social, com demostren les situacions de pobresa energètica que patim a Catalunya. Per l’altra, sabem que els impactes ambientals estan condicionats pels nivells de renda”.

Em sembla millor:
“La crisi ecològica té una forta dimensió social, com demostren els forts impactes que en poblacions pobres generen les extraccions de recursos i els abocaments de residus lligats al consum dels països rics. A més, als països rics coexisteixen estils de vida molt intensius en ús de energía i materials amb greus situacions de pobresa energética”

#3

Crec que aquesta redacció a la part primera de l’eix 1:

“…que les tasques de cura i atenció siguin compartides tant entre homes i dones com entre el conjunt d’actors socials. El sistema econòmic se sosté gràcies a aquesta economia de la cura, actualment invisibilitzada i que duen a terme majoritàriament les dones a l’àmbit domèstic. Tots plegats podem acabar sent persones en el sentit ple de la paraula si aprenem a estimar-nos fraternalment els uns als altres al llarg del cicle de la vida”.

Es pot substituir per aquesta:

“…i que el treball es distribueix de forma equitativa entre homes i dones, tant el treball remunerat com el treball no remunerat, actualment invisibilitzat i que duen a terme majoritàriament les dones a l’àmbit domèstic. Aquest treball de cures és imprescindible per poder esdevenir persones en el sentit ple de la paraula i mantenir una vida digna al llarg del cicle de la vida”

#4

També crec que en aquesta part:

“Tot i que la vida se sustenta essencialment en la natura, el treball humà, la cura domèstica, les xarxes comunitàries i els serveis públics; l’economia actual es troba dominada per grans corporacions i entitats financeres condicionades per la lògica d’aconseguir més i més guanys. Hem de reforçar una mirada econòmica i laboral que permeti establir espais locals de benestar, cooperació i producció que siguin resilients i que evitin les mirades a curt termini i de benefici a qualsevol preu, pròpies de les grans corporacions molt poc interessades en el que passa a cada lloc.”

S´han de fer algunes millores:

On diu “treball humà, la cura domèstica…” millor dir “el treball humà, tan remunerat com no remunerat,” ja que la cura domèstica és part del treball humà.
On diu: “grans coporacions” millor dir “empreses capitalistes”. La lógica del benefici privat també és propia d’empreses mitjanes i petites.
Jo també suprimiría: “pròpies de les grans corporacions molt poc interessades en el que passa a cada lloc”.

#5

Al paràgraf introductori d’aquest punt diu: “Per fer front a aquesta situació cal posar les bases d’una societat diferent, que doni prioritat a les persones per sobre del benefici individual…”. Crec que és més adient parlar de col·lectiu que no de persones ja que seguidament es fa referència a l’individu. Així, per diferenciar un concepte de l’altre crec que hauria de posar “Per fer front a aquesta situació cal posar les bases d’una societat diferent, que doni prioritat al col·lectiu per sobre del benefici individual”

#6

al final …unaTerra habitable. Les polítiques d’austeritat impulsades pel capitalisme neoliberal han sigut un fracàs. Els responsables de la crisi han aconseguit que s’imposessin les mesures per reduir el dèficit basades en la retallada de la despesa social. Una agressió sense precedents a l’Estat del Benestar i als drets socials i laborals que tants sacrificis van costar aconseguir. El suport i la aquiescència a les polítiques d’austeritat salvatge aplicades en primera instància pel PSOE i amb posterioritat amb l’actitud tàcita i passiva de CiU i el PP han agreujat la crisi.

#7

Cal una caracterització de la crisi econòmica que és de model i no exclusivament catalana. Per això proposo esmenar el punt 1. “Un nou model econòmic i ecològic basant en el bé comú” amb el següent redactat que proposo situar a l’inici del punt. No és un text de substitució sinó d’addició.

“L’actual model econòmic i social basat en una economia de mercat essencialment capitalista i amb un estat relativament dèbil respecte a la majoria de països més avançats, està mostrant serioses dificultats per afrontar els reptes als quals s’enfronta la societat que resumim en el següent diagnòstic:

Una constatació: el món és finit i, per tant, el creixement només és possible mercès a l’aprofitament de l’energia gratuïta que ens proporciona l’energia solar o a la millora de l’eficiència dels sistemes naturals (biodiversitat, etc.) com durant mil·lennis havien fet les societats humanes. No és fins al 1850 que les societats industrials s’apropien i consumeixen el gruix de les reserves energètiques que hi ha al subsòl, els combustibles fòssils, carbó, petroli i gas, acumulades per l’efecte de la fotosíntesi solar durant milions d’anys. Els residus del procés energètic, és a dir, el CO2 i els gasos contaminants, s’han dissipat per l’atmosfera provocant el canvi climàtic i la contaminació a les ciutats, responsable de moltes morts, amb un nivell sense precedents en la història humana. Mai com fins ara la pròpia espècie humana i les altres espècies han estat amenaçades per l’acció de l’home. Les previsions científiques indiquen que si la temperatura mitjana del planeta assoleix un augment de 4ºC, Espanya, tot el Mediterrani i el sud de França es convertiran en un desert. Per tant, hem de deixar urgentment d’emetre gasos d’efecte hivernacle, la qual cosa vol dir que només hauríem d’emprar fonts d’energia renovable: biomassa, hidràulica, solar o eòlica, alhora que fem una millor gestió del territori, aspecte clau en l’eficiència energètica i en el manteniment de la biodiversitat. Les reserves de combustibles fòssils s’han de veure com l’estalvi que ens resta per fer una transició socioecològica ordenada.

La paradoxa tecnològica. El model de la II Revolució tecnològica s’està esgotant, tant pel que fa a la capacitat de millora dels convertidors com de l’input energètic bàsic, els combustibles fòssils. El rendiment del paquet tecnològic és decreixent, i això es palesa en la continua davallada del creixement de la productivitat i del PIB que totes les institucions econòmiques internacionals ara reconeixen. I per incrementar el creixement es persevera en una estratègia d’inundació de recursos financers per aixecar noves inversions que alimenten el canvi climàtic i la lluita per controlar els cada cop més escassos recursos naturals, provocant greus conflictes socials, desplaçaments de la població i pobresa, sense solucionar els problemes. Però d’altra banda, la creixent substitució de treball per capital-energia condueix a un escenari en el qual la creació d’ocupació neta de llocs de feina es redueix a cada nova innovació tecnològica, a diferència del que havia passat a Europa fins el 1975. I cada increment de sou pel qual legítimament lluiten les classes treballadores comporta en les nostres economies globalitzades una acceleració de la substitució de la feina humana per la màquina. I la majoria dels darrers informes publicats arriben a la mateixa conclusió, cada cop hi haurà menys feina retribuïda.

La financiarització de l’economia. Des dels anys 80 ençà, la “reacció del capital” pressionant per augmentar la desregulació comercial i financera, la privatització dels serveis públics i el deteriorament dels sistemes fiscals progressius, ens ha portat una creixent desigualtat social i econòmica. Les estratègies de recuperació econòmica que posen les seves esperances únicament en polítiques de demanda (augment de la pressió fiscal i de la despesa pública) i monetàries expansives, i aposten la sortida de la crisi a un augment del PIB, ni funcionen ni poden respondre a cap de les preguntes clau: quin ha de ser l’àmbit d’aquesta política: regional, estatal, europeu, i com es coordinen aquests nivells? De quina magnitud? Quines institucions l’han de portar a terme? Quan començarà a fer-se efectiva? No cal recordar, les nombroses propostes que han circulat des de 2008 sobre les virtuts de les polítiques “expansives”. Però fins avui cap govern social-liberal o conservador ha estat capaç de convèncer que hi ha una sortida clara de la crisi que no sigui exportar l’atur a fóra del propi país, com és el cas de l’estratègia alemanya fonamentada en una devaluació salarial competitiva Tampoc des de les files de les “forces progressistes” (SPD, PSOE, PD, PSF, LB) s’ha estat capaç de generar alternatives creïbles. Perquè no existeixen si s’emparen sota la bandera “creixentista” clàssica.

La crisi en el model de construcció de la Unió Europea que a mesura que avança en la integració econòmica fa més palès el seu dèficit democràtic i la seva manca de política social. L’Europa de

Maastricht ha significat la nostra via d’entrada a la globalització neoliberal i el desmantellament de les institucions democràtiques i socials. Per això es fan imprescindibles les propostes de redemocratització europea i de cooperació internacional per crear nous marcs de resistència i canvi.

Una societat justa i pròspera no és possible si es fonamenta en la degradació dels recursos del planeta i en la invisibilitat del treball reproductiu, que és el que assegura el manteniment del sistema social. Com han demostrat molts informes, degradació ambiental i desigualtat social van de la mà. La crisi econòmica només es podrà superar si es dóna protagonisme a les qüestions de la sostenibilitat de la vida, es visualitza la importància de la reproducció social i, al mateix temps, es frena la degradació ambiental i s’atura el canvi climàtic ocasionat per l’acció humana.

El sistema actual defensa que cal incrementar sempre el PIB per fer sostenible l’endeutament creixent. Però per fer-ho cada cop es necessiten més energia i materials, la qual cosa xoca amb el concepte de la finitud dels recursos i del propi planeta. I, a més, és impossible. Estem atrapats en un cercle viciós d’una civilització que si no creix, no funciona, i si creix, destrueix les bases naturals que la sustenten. Conceptes com el de “creixement sostenible” són un irònic oxímoron. No hi ha un país desenvolupat on el PIB creixi de manera sostinguda i important. Tampoc no té sentit un model que busqui tenir més en comptes de tenir millor. Cal deixar de considerar el creixement del PIB com indicador suprem de benestar i substituir-lo per la bateria d’indicadors de benestar desenvolupats per institucions de prestigi i en especial per l’indicador de persones sota la pobresa.

Les polítiques econòmiques han de tenir com a nord la satisfacció de les necessitats humanes (materials i immaterials), és a dir, la sostenibilitat social, bo i respectant la biosfera. La realitat mostra que l’actual model econòmic s’ha convertit en un gegantí sistema de transferència de rendes cap els més rics, via rendes del capital degut a la superfinanciarització de la societat. Per això els canvis són urgents, no poden esperar més.

Fins ara, el progrés de la nostra societat avançada s’havia basat en l’explotació del tercer món i en una addició sense límits a l’energia a través dels combustibles fòssils barats. Des del 2008 això darrer s’ha acabat. Aquesta és la principal explicació de per què els països avançats no troben la manera de tornar als cicles d’expansió econòmica d’abans. Aquest fenomen no succeeix en els països en vies de desenvolupament degut a què tenen consums d’energia per càpita molt menors.

Estem en contra de la globalització tal com ara s’entén. No perquè estiguem en contra del procés d’integració mundial que es produeix per la millora de les comunicacions, el transport o el comerç, un fenomen que es produeix de forma natural des que l’ésser humà va abandonar Àfrica per disseminar-se per tota la Terra, sinó perquè rere del concepte de globalització s’amaga la voluntat d’imposar la dictadura dels mercats i de la pura competitivitat on sempre surten guanyant l’1% de dalt.”