Hem de superar l’actual marc de divisió de les necessitats dels ciutadans en funció dels diferents sistemes d’atenció pública. Cal potenciar sistemes que promoguin l’establiment d’objectius d’atenció transversals, intervencions integrades de professionals de diferents sistemes i espais de codecisió sobre els serveis i prestacions més adients. Cal una atenció de qualitat centrada en la persona que en respecti l’autonomia i en promogui l’empoderament i, especialment, que tingui en compte la dimensió emocional de la persona i el seu entorn. També afavorir que les persones (gent gran, infants, persones amb diversitat funcional, etc.) puguin romandre a la seva llar, per evitar la institucionalització. Els suports a domicili i les polítiques preventives es perfilen com les millors opcions. Quan això no sigui possible s’han de valorar les alternatives, amb prou llars de convivencia i residències que acompleixin criteris de qualitat. Aquests nous drets socials són una exigència ética imprescindible per abordar, a més, el procés d’envelliment de la població i les necessitats que se’n derivaran.
Integrar les perspectives social i sanitària
Las viviendas deben estar adaptadas a la personas que en ellas viven, las personas mayores con poco movilidad, es importante las valoraciones de los baños, suelos, electricidad, estufas de alto riesgo, cocinas… ya que pueden ser factores de riesgo. Ayudas para adaptar la vivienda a las personas que recursos bajos.
Hem de superar l’actual marc de divisió de les necessitats dels ciutadans en funció dels diferents sistemes d’atenció pública. Cal potenciar sistemes que promoguin l’establiment d’objectius d’atenció transversals, intervencions integrades de professionals de diferents sistemes i espais de codecisió sobre els serveis i prestacions més adients. Cal una atenció de qualitat centrada en la persona que en respecti l’autonomia i en promogui l’empoderament i, especialment, que tingui en compte la dimensió emocional de la persona i el seu entorn. També afavorir que les persones (gent gran, infants, persones amb diversitat funcional, etc.) puguin romandre a la seva llar, per evitar la institucionalització. Els suports a domicili i les polítiques preventives es perfilen com les millors opcions, sempre i quan es garanteixi l’accessibilitat universal i sense varem econòmics que empobreixin a les famílies i una atenció habitual que no es limiti a unes poques hores a la setmana, tal i com succeeix actualment. Quan això no sigui possible s’han de valorar les alternatives, garantint prou llars públiques de convivencia i residències públiques que acompleixin criteris de qualitat - entre altres coses amb habitacions individuals (o dobles en cas de parelles) que permetin la indispensable intimitat que tota persona mereix al seu dormitori - i garantint l’accessibilitat econòmica per evitar que l’assumpció de les cures recaigui sobre les famílies dels usuaris o usuàries. Aquests nous drets socials són una exigència ética imprescindible per abordar, a més, el procés d’envelliment de la població i les necessitats que se’n derivaran.
Caldria explicar una mica millor que vol dir integrar les perspectives social i sanitària. Actualment els 2 sistemes estan totalment separats i la integració implica canvis importants a diferents nivells.