La sobirania econòmica implica tant capacitar els municipis per donar les respostes que la ciutadania necessitem com establir marcs competencials democràtics més grans per poder construir una alternativa a la globalització neoliberal i a la devaluació d’estàndards socials. Catalunya ha de tenir una hisenda que permeti fer front a les necessitats del territori, sense oblidar la naturalesa solidària que ha de permetre compensar desequilibris econòmics interregionals entre els pobles de l’Estat espanyol i d’Europa. Caldrà fer servir aquest marc per posar en marxa polítiques contracícliques d’inversió i despesa que permetin amortir el gran cop de la crisi, i moure’ns en la direcció de la plena ocupació i el desenvolupament econòmic equilibrat i inclusiu. Hem d’anar més enllà de les restriccions fiscals establertes als tractats de la UE.
Fiscalitat pròpia i solidària
[Canviar el títol]
Fiscalitat europea i subsidiària
[Afegir]
, ja que no té sentit parlar d’hisendes nacionals quan compartim moneda i economia amb la resta d’Europa. Per això apostem per una hisenda única europea basada en la subsidiarietat; és a dir, que reconegui la diversitat territorial.
No hi estic d’acord. Això vol dir cedir més sobirania econòmica a espais sense control democràtic. És precisament aquesta tendència que hauríem de revertir.
Crec que és imprescindible fer esment a la necessitat de construir una hisenda europea que governi l’euro de manera democràtica. Les hisendes nacionals, sigui espanyola o catalana, no tenen sentit en un espai on la moneda és compartida i les diferents economies interdependents.
Una fiscalitat compartida i una hisenda europea democràtica són les úniques eines que tenim per governar un capital que al s.XXI ja no entèn d’Estats-nació.
Crec que hauriem de reforçar el missatge inicial i dir que " Catalunya ha de tenir una hisenda i capacitat de recaptació que permeti fer front a les necessitats del territori". Una hisenda sense poder decisori no serveix de gaire.
Per altra banda, en total desacord amb una hisend única europea, especialmente mentre no es resolgui el problema de manca de sobirania popular i de rendició de comptes.
Molt d’acord amb la @Kate. El nostre espai hauria d’evitar tota institució no democràtica. Per això a les meves aportacions sobre el tema tracto que quedi clar la necessitat de refundar i democratitzar tots els espais que siguin útils per millorar la vida de la ciutadania, com per exemple establint una hisenda europea que respongui a criteris democràtics.
Perquè la necessitat d’una hisenda única europea és la única possibilitat que tenim per combatre els paradisos fiscals, ja sigui els existents (Suïssa, Luxemburg) com els que semblen a punt de crear-se (Regne Unit). A més, això permetrà que reduir les diferències socials de tot Europa (a través de la regulació i harmonització que permeti pagar els mateixos impostos a tot arreu), cosa que implica treballar per un bé comú.
I, és clar, Catalunya hi ha de tenir veu, com diu el @mlascorz. Per això serà important que la hisenda única europea respecti les diversitats territorials i s’adapti a les necessitats de cada territori (per exemple, amb més desenvolupament industrial o menys) i, per tant, adopti aquelles mesures que compleixin. No podem parlar d’hisenda pròpia per a Catalunya perquè seria una contradicció a l’hora de parlar d’hisenda única (“pròpia”) europea, cosa que aniria en contra de la fraternitat dels pobles (volem que tothom tingui bons nivells de vida, sigui a Catalunya o a Polònia, oi?). Això seira una hisenda única europea basada en criteris de subsidiarietat, com he escrit a l’aportació.
Crec que les nostres demandes i propostes concretes han de ser coherents amb el model socioeconòmic que pretenem defensar. Si des de Catalunya exigim cotes més elevades de “sobirania nacional”, essent una de les seves màximes expressions una hisenda i fiscalitat pròpies, i per tant, amb capacitat de decisió sobre els recursos propis sense ingerència d’altres Estats, no podem seguir exigint que els Estats del centre i del nord d’Europa, com Alemanya, hagin de transferir recursos (sense que la seva ciutadania així ho hagi decidit) als països del sud, com Espanya o Grècia, ja que aniria en clar detriment del que aquí ens entestem en anomenar “sobirania nacional”.
En resum, donar llibertat perquè cada Estat pugui triar com i a qui destinar recursos, pot tenir conseqüències desastroses en el benestar de les classes populars que viuen a països en necessitat d’aquests recursos. O és que ara defensarem que les classes extractives puguin decidir si volen transferir part de la seva riquesa a la classe treballadora?
Crec que intentes mesclar l’aigua i l’oli, @MarcMartorell. 
Jo estic en contra d’una hisenda europea, no a favor. Sobirania popular vol dir que cada poble tingui poder de decidir com vol viure i, també, quants i quins impostos vol pagar. I per això cal poder controlar-ho. Ara no podem. Sobirania també vol dir tenir les eines addients per exercir-la. Per exemple, política monetària pròpia. Limitar la lliure circulació de capitals ja ens permetria lluitar contra els paradisos fiscals.
La meva aportació va en aquesta línia: que els pobles puguin decidir, que no ens decideixin a sobre. Una hisenda europea és treure’ns encara més poder de decidir.
No només per les coses que apuntes, @MarcMartorell, ja que aquesta hisenda europea que tan assenyadament proposes seria també l’eina que necessitem per plantar cara al capital, que no coneix de fronteres.
Una hisenda comuna europea amb garanties democràtiques i amb caràcter social no pot produir-se en la realitat. El transcurs de la crisi n’és una prova suficient.
Com que no hi ha els fonaments institucionals ni les dinàmiques polítiques adients per a que es portés a terme aquesta construcció democràtica, si finalment es creés una hisenda comuna seria controlada des de l’Eurogrup, per la qual cosa seria una eina que restaria més autonomia i que posaria la capacitat fiscal pròpia al favor dels estats més poderosos de l’Eurogrup.
L’hisenda pròpia només podria tenir èxit en un context en el que el poder legislatiu recaigués plenament en el Parlament i en el que el poder executiu sigués escollit directament i no en base a quotes de poder dels estats. Això no succeirà, atès que el Parlament i l’Eurogrup estan solidament controlat per forces conservadores i neoliberals, que han mostrat no estar disposades a cap construcció progressista.
Tampoc hi ha ni mitjans de comunicació, ni llengua, ni identitat que ofereixin les suficients garanties que integrar la capacitat fiscal porti a règims més democràtics. De fet, la centralització de les competències fiscals en un entorn de democràcia de baixa intensitat facilitaria la captura dels polítics europeus per part dels grups empresarials. A més l’esquerra hauria d’aspirar a reduïr les concentracions de poder estatals i internacionals, no a augmentar-les afavorint l’imperialisme i la globalització neoliberal.
Esmena:
Aquesta frase és contradictòria. Si es vol dotar de més sobirania fiscal el municipalisme no es pot augmentar els marcs competencias, o sigui, cedir competències a Madrid i Brussel·les. S’han de descentralitzar les competències, pel que la fiscalitat comuna és l’última cosa que necessita el projecte municipalista dels COMUNS.
No, no hi estem d’acord. Actualment no hi ha control democràtic a nivell europeu i per tant no ens hauriem ni de plantejar una hisenda comuna. Sento si no m’havia explicat bé!
El primer pas per a la democratització de les institucions europees seria la creació d’una hisenda comuna, on les decisions es prenguessin de forma col·legiada entre tots els països membres, així com l’assumpció de riscos i beneficis, per tal de començar a pal·liar l’asimetria econòmica de l’eurozona, origen de les greus desigualtats que l’assolen.
L’alternativa a això és desintegrar la UE i que cada país faci el que consideri amb la seva fiscalitat? Pretenem que la greu crisi del deute es solucioni a nivell nacional? Obviem les asimetries econòmiques i productives entre els països de la UE que palesen la necessitat de la redistribució de recursos entre aquests països per tal de salvar les desigualtats objectives entre aquests països? On quedaria la solidaritat internacionalista i fraternal de la qual ens sentim abanderades? Crec que aquesta és una qüestió prou important com perquè els i les companyes euroescèptics ens presenteu el vostre model.
Poso el darrer article de Dani Rodrik, autor del Trilema de la globalització, que refuta el que diu el @MarcMartorell quan afirma que calen marcs competencials supraestatals per sol·lucionar problemes econòmics relacionats amb la fiscalitat, les finances, la indústria i el comerç
En l’article “La falsa promesa econòmica de la gobernanza global” Rodrik entre d’altres coses afirma que “Los problemas actuales no tienen que ver con la falta de cooperación global” i afirma que “Los problemas derivados de fallos en el proceso nacional de deliberación solamente pueden resolverse mejorando la toma democrática de decisiones. En esto la gobernanza global solo puede hacer un aporte muy limitado, y sólo en la medida en que apunte a mejorar la toma interna de decisiones en vez de condicionarla. Fuera de eso, la búsqueda de gobernanza global encarna un anhelo de soluciones tecnocráticas que anulan y debilitan la deliberación pública.”. Poso també aquest article:
Crec que massa sovint es fan afirmacions d’aquest tipus sobre l’àmbit econòmic que són acientífiques i que reforcen els mites neoliberals, molt sovint per persones que no coneixen el camp de l’economia. A l’esquerra política hauríem de ser més rigurosos i intentar no amplificar els mantres neoliberals que invadeixen l’acadèmia, tant a l’economia com a les altres ciències.
Totalment d’acord amb la línia de na @Marta i el @MarcMartorell.
Si pretenem ser un Estat fratern no podem parlar de replegament nacional, em sembla paradóxic. Els pobles veïns -i no tant veïns- hem de treballar en comú per la fiscalitat: si els negocis, les elits i el capital són globals, necessitem dona’ls-hi mesures i control globals, o no hi veig possible cap redistribució ni fraternitat.
Si el temor és que la hisenda europea no sigui democràtica, estem aquí per inventar un nou model d’hisenda del mateix mode que volem un nou model de país.
Part de l’especificitat, gravetat i durada de la crisi a l’eurozona es deu a que no es disposa d’una hisenda i un tresor d’escala europea que pugui fer front als xocs assimètrics, pugui jugar un paper redistribuidor amb una capacitat suficient i proposar una fiscalitat compartida que no permeti competir a la baixa els estats en fiscalitat. Per a això, necessitem que a escala europea es disposi d’una hisenda-tresor, amb capaictat fiscal suficient i capacitat d’emissió d’eurobons,i mecanismes democràtics de governança.
Totalment d’acord. No veig una altre solució ni mecanisme per afrontar la perversitat de la globalitació. El mercat és global, això no ho podem canviar. El model d’estat-nació no serveix per lluitar i regular el mercat. Per mantenir l’estat de benestar ens hem d’unir de veritat, i això només es pot fer del tot amb una hicenda comuna, i eliminar els paraisos fiscals, per suposat.
Matisos per incloure que el desenvolupament econòmic sigui en clau ecològica, i també els passos a fer en el marc de reforma de la UE. Modificacions del text original.