-Avís previ: em centro aquí en el desenvolupament econòmic per un tema pràctic, tot i les implicacions socials i ambientals del tema.
Tots els territoris de Catalunya han de poder accedir al desenvolupament econòmic. Cal evitar que aquest es concentri a la regió metropolitana de Barcelona. Si no s’actua contra aquesta tendència -habitual en el capitalisme globalitzant: la riquesa es concentra en les grans metròpolis, deixant la perifèria cada cop més abandonadada- tendirem, cada cop més, a un país a dues velocitats. La gent no podrà viure i treballar al camp, ni a les ciutats mitjanes.
¿Com aturem això, doncs? Ja n’hi ha eines per ajudar als territoris a desenvoluparse des de baix, amb la participació dels actors locals. La Generalitat porta dècades aplicant polítiques que posem en contacte les empreses de les comarques entre sí, i amb altres agents que les poden ajudar a competir en base a la qualitat, i no el preu: centres de formació professional especialitzats en un o uns pocs sectors, centres tecnològics, universitats, entre d’altres. Aquestes polítiques també les han ajudat a autoorganitzar-se, creant entitats pròpies i compartint recursos -exemple: instalacions i projectes de recerca- que no podrien finançar per sí soles. La idea de fons és conèixer millor els sectors clau de cada municipi, comarca o vegueria -pell a Igualada, vi i cava al Penedès o el Priorat, porcí a Lleida, moble a la Sènia…- i ajudar-los a innovar (tot i que caldria que ho fèssim d’una forma més sostenible, menys contaminant).
Amb diferents noms, ha passat de govern en govern, però calen més recursos perquè sigui efectiva, com prèstecs a tipus d’interés zero. I fa falta que l’Administració hi aporti personal tècnic i continuitat. Aquí la Generalitat hi té molt a dir, però també els municipis i les vegueries, que són qui poden aportar la visió ‘des de baix’ juntament amb les empreses i els agents socials. Que cada territori pugui crèixer en base a allò que sap fer, o pot aprendre.
També cal tenir present un altre tema, per tal que el desenvolupament econòmic sigui des de baix: la innovació no depèn només de la R+D+i. Hi ha molts avenços de procés i producte -per exemple en pimes que no poden finançar centres de recerca propis- que no es comptabilitzen per aquest canal, necessàriament. Per tant, tota política d’innovació territorial des de baix ha de partir d’aquesta premisa. Sense oblidar, es clar, la R+D+i.