Defensem, en definitiva, el dret a la ciutat; entès com el dret col·lectiu a produir les ciutats de forma democràtica. El dret a la ciutat va més enllà de la mera llibertat individual per accedir als recursos urbans en condicions d’igualtat, que considerem imprescindible. Es tracta de canviar la societat canviant democràticament les nostres ciutats. És, per tant, el dret a l’exercici d’un poder col·lectiu per remodelar els processos d’urbanització.
Dret a la ciutat
JMArmengou
#2
Segur que podem acordar que el dret a la “ciutat” pugui anar acompanyat també de “a la vila”.
La Catalunya ciutat, en expressió feliç crec recordar que d’en Pep Subirós és una realitat molt notable al nostre país.
Això ha de caminar en paral.lel amb la reforma urgent que cal als nostre territoris municipals a fi i efecte d’acabar amb el minifundisme insostenible de 944 ajuntaments !!. I es pot i s’ha de fer sense que cap d’ells perdi gens de la seva sobirania territorial.
Tema d’una altra banda.
Assistent
#3
És molt abstracte i l’esforç meritori de fer-ho sintètic fa de difícil comprensió.
Explicació: El dret a la ciutat és un derivat del dret a l’habitatge: no és suficient disposar habitatge. En les ciutats i zon es urbanes habitatge requereix també entorn: serveis bàsics (aigua, energia, clavegueres, residus, etc) òbviament. Però també mobilitat, espai públic, equipaments i serveis, accés a una centralitat propera, seguretat, visibilitat o ser reconegut pels altres, etc.
Suggereixo:“El dret a la ciutat suposa l’interdependència dels drets concrets que corresponen a tots els ciutadans: habitatge, mobilitat, equipaments i serveis, espai públic, seguretat, accessibilitat, etc. Si no es tenen tots no solament hi ha un déficit de ciutadania, també els drets que es tenen també son insuficients. En conseqüència les polítiques urbanes han de ser integrals per respondre a les necessitats de la ciutadania. El dret a la ciutat es una concreció de la democràcia en les societats urbanes.”