L’esclat de la bombolla immobiliària va evidenciar que l’accés a l’habitatge és un dret que a Catalunya no està garantit. Els efectes de la crisi hipotecària han estat demolidors i actualment veiem com la situació s’està reproduint en l’habitatge en règim de lloguer. Dins del context socioeconòmic en què ens trobem, de crisi perllongada, no podem limitar-nos a tirar endavant polítiques pal·liatives respecte l’emergència social, l’exclusió residencial i la pobresa energètica; tres conceptes que estan estretament lligats. Un cop comprovat el resultat de les polítiques assistencialistes que, lluny de solucionar el problema, l’agreugen encara més; hem de replantejar el model existent fins ara. Tot i les millores significatives que s’han aconseguit en els darrers anys gràcies a l’activisme social del moviment antidesnonaments, cal anar més enllà i fer realitat un canvi de model que, efectivament, garanteixi l’accés a l’habitatge com un dret.
Diagnosi d'Habitatge
En tot aquest apartat considero essencial consultar amb l’economista i experta Carme Trilla, que segur pot aportar idees vàlides. Aquesta companya va dirigir en temps del Tripartit la política d’habitatge de la Generalitat.
Afegir:
Eliminació directa de les clàusules sòl en tots els contractes hipotecaris Creació d’albergs assistits, amb serveis de neteja i sanitaris, per a la solució dels casos de persones sense sostre mentre no es puguin inserir.
Tot el que no sigui una política municipal de creació de parcs d’habitatges de lloguer social, continuarà deixant en mans de l’especulació immobiliària el dret a l’habitatge digne. També són els municipis els que tenen a la mà la capacitat de generar sól públic per cooperatives i altres fòrmules sociales de generar habitatges assequibles i no especulatius.
L’habitatge i els subministraments b`sics son drets fonamentals i necessitats imprescindibles per tenir una vida digna i per tant cal considerar-los un be comú amb el quals no es pot fer negoci.