L’alimentació i l’energia són drets, són necessitats bàsiques que condicionen la salut humana i la nostra qualitat de vida; a la vegada que representen una connexió directa amb l’entorn en el qual vivim i del qual depenem.
L’agricultura es el principal sector productor d’aliments i el principal sector en la gestió del nostre territori. De la pagesia en depèn la nostra alimentació, la nostra salut i el nostre paisatge. A Catalunya les polítiques agràries s’han basat sempre en la promoció d’un model agroalimentari industrial, un model caracteritzat per l’ús intensiu d’agrotòxics i que promou l’augment de la productivitat i la competitivitat com a millor opció per defensar el sector productiu local de les amenaces d’una producció globalitzada i d’una cadena alimentària controlada per la gran distribució. L’expansió de l’agricultura industrial està basada en l’extensió dels monoconreus, l’augment de la mida de les finques, l’aposta per les produccions més valorades als mercats i la construcció d’infraestructures. Les xifres econòmiques avalen aquesta estratègia, però no així la resta d’indicadors que vinculen l’agricultura industrialitzada amb impactes socials i ambientals negatius: pèrdua de coneixements tradicionals, substitució del tradicional mosaic paisatgístic per immenses extensions de monocultius, desintegració de les xarxes locals de distribució d’aliments, contaminació d’aqüífers, degradació de la fertilitat dels sòls, consum desaforat d’aigua, problemes de salut per l’ús d’agroquímics i fertilitzants que s’incorporen a la xarxa d’abastiment d’aigua, o la ingent acumulació de purins i altres subproductes tòxics de la ramaderia intensiva.
L’agricultura intensiva produeix sense pageses i pagesos. Els pocs que romanen en actiu s’han convertit en empresaris d’unes explotacions generalment sobretecnificades que generen escassos marges de benefici i són completament dependents de la indústria agroquímica, dels combustibles fòssils, de les polítiques públiques (construcció d’infraestructures agràries, ajudes a la producció) i dels crèdits bancaris. La situació es considera crítica des de fa anys i les perspectives no són gens tranquil·litzadores. La població activa agrària suposa menys del 2% de la població activa i la manca de relleu generacional es manifesta en un preocupant envelliment de la pagesia catalana. Es tracta d’un sector molt especialitzat però molt poc diversificat. La nostra dependència de la ramaderia i alguns cultius específics és molt alta. Tenim una ramaderia que depèn del comerç internacional de cultius com la soja, que tenen unes repercussions ambientals i socials molt greus als països on es produeixen. L’impacte sever que té l’agricultura i la ramaderia industrial sobre el canvi climàtic també és un altre element significatiu que qüestiona tot el model.
En l’àmbit de l’energia, d’altra banda, Catalunya té una gran dependència dels combustibles fòssils i de l’energia nuclear. El petroli, un recurs que s’està esgotant, és la principal font d’energia primària. Amb l’assoliment del peak oil aquesta dependència del petroli pot provocar un augment exponencial del preu dels carburants, fet que incrementa la situació d’injustícia ambiental pel que fa a la desigualtat en l’accés a l’energia. Per altra banda, més del 50% de l’electricitat consumida a Catalunya és d’origen nuclear, una font energètica que depèn de les importacions d’urani. Renunciar a l’urani i als combustibles fòssils, com nosaltres proposem, serà un pas endavant decisiu cap a la sobirania energètica i un estalvi enorme. La radiació solar, el vent i les altres energies lliures són gratuïtes i no les hem d’importar. Alhora, en la mesura que petroli, gas i urani són motius de tensions i guerres arreu del món, la transició energètica que proposem serà una contribució a la pau mundial.