Diagnosi de Polítiques urbanes

polítiques-urbanes
#1

A Catalunya el 81% de la població viu en municipis de més de 10.000 habitants. Amb gairebé 4,8 milions, la Regió Metropolitana de Barcelona és una de les deu primeres aglomeracions urbanes d’Europa, on el 64% de la població del país habita en un 10% del territori català. En conjunt, els espais urbans coberts d’edificis, comerços, serveis, indústries, vies de comunicació i altres infraestructures només ocupen un 4,7% de tot aquest territori. Però proveir-lo d’aliments, aigua, primeres matèries, energia o espais de lleure i recreació afecta, d’una o altra manera, el conjunt de Catalunya i força més enllà. Bastir una Catalunya més justa vol dir, per tant, construir ciutats, viles i pobles més sostenibles que mantinguin una relació més equitativa amb el medi rural i natural.

Les ciutats són, doncs, al bell mig del problema i també de la solució. Segons qui les governi i per a quines finalitats poden esdevenir espais cabdals per al desenvolupament humà de la gran majoria que hi habita; o ben al contrari, espais de desigualtat, explotació, segregació, exclusió i frustració de la gent comuna. Durant els darrers anys hem vist com el negoci urbanístic s’ha apropiat de la ciutat, provocant una llarga llista d’efectes devastadors a nivell social i ambiental: bombolla immobiliària, desnonaments, negació del dret a l’habitatge a les persones joves, depredació del litoral, destrucció d’espais naturals, especulació amb el preu del sòl, desplaçament de milions de persones a les perifèries, mobilitat induïda per anar a la feina o els centres d’estudi, etc.

#2

Afegir:
El capitalisme financer també ha clavat les seves urpes als serveis municipals privatitzant-los i engrandint el deute dels ajuntaments, que mal finançats, han quedat atrapats en mans dels bancs. El deute municipal és un llosa per a l’autonomia municipal que cal replantejar. Sovint les polítiques urbanístiques promouen més desenvolupament com a mecanisme de construcció de l’espai públic des de les càrregues als aprofitaments dels propietaris del sòl. Un mecanisme pervers que ens du al creixement urbanístic insostenible.

#3

Afegir entre el primer i el segon paràgraf:

El model neoliberal te ben definit quin model de ciutats vol construir, el que s’anomena les ciutats difuses, on els espais estan separats i especialitats: residencia, comercial, serveis, econòmics, amb centres urbans destinats exclusivament a empreses i comerços, i a les elits, en EEUU són així. Ciutat altament insostenibles des de tots els punts de vista ecològics i econòmics. Nosaltres aboquem per les ciutats compactes, on tots els usos estan barrejats en un espai físic que sigui abastable des d’una perspectiva de mobilitat sostenible. On les persones poden desenvolupar totes les seves necessitats vitals sense requerir llarg desplaçaments.

#4

Els Ajuntaments, i per poder dur a terme aquestes polítiques urbanes, necessiten d’una major dotació de recursos i un major poder de decisió i gestió sobre els propis recursos que generen.

#5

Catalunya és una societat urbana, el ideal de fa un segle del noucentisme “Catalunya ciutat” avui és una realitat social però en gran part més que “ciutat” el que hi ha és “urbanització”. Caldria indicar que no hi ha ciutadania sense sense ciutat. La difusió urbana, la segregació social, l’injustícia espaial genera exclusions creixents.

#6

Afegir:

Els Ajuntaments per poder dur a terme aquestes polítiques urbanes, necessiten d’una major dotació de recursos i un major poder de decisió i gestió sobre els mateixos.