Diagnosi de Natura i medi rural

natura-i-medi-rural
#1

El patrimoni natural de Catalunya té una gran diversitat geogràfica i ecològica, i gaudeix d’una notable riquesa de paisatges, hàbitats sòls i espècies. Un 65% del territori manté un alt grau de naturalitat, però alhora és molt vulnerable, per les grans pressions a què està sotmès. Més de 7 milions d’habitants es concentren en el 20% del territori, principalment al litoral i prelitoral. S’hi afegeix una alta proporció d’urbanització dispersa, una densa xarxa d’infraestructures lineals que fragmenten els ecosistemes i paisatges i una gran afluència turística —amb més de 20 milions de visitants anuals. El litoral i la xarxa hídrica estan fortament artificialitzats, amb milers de barreres ecològiques i platges en retrocés. Que els espais naturals protegits cobreixin el 31,8% de tot el territori català és una gran conquesta de la llarga lluita dels moviments ecologistes i les plataformes en defensa del territori. Però amb això no n’hi ha prou. Les polítiques de conservació del medi natural —insuficients i poc efectives— durant els darrers anys s’han esfondrat i desmantellat. El model d’administració pública del medi natural és burocratitzat, disfuncional, descoordinat i sense els recursos adients.

D’altra banda, la transformació i la despoblació del món rural dibuixa un escenari d’envelliment de la població i d’increment de la desigualtat de gènere, atès que les dones pateixen una càrrega important de feina productiva i reproductiva. Les polítiques agràries han propiciat l’abandonament de l’activitat agrícola i ramadera extensiva i han fomentat un model intensiu, industrial i globalitzat que provoca enormes impactes ambientals i socials negatius. Els paisatges agrícoles s’han simplificat amb els monocultius practicats als sòls més planers, perdent la varietat i riquesa dels mosaics de l’agricultura tradicional, que oferien hàbitats diversos i mantenien una elevada biodiversitat associada. A la vegada, molts usos agrícoles, ramaders i forestals han estat abandonats als sòls pendents dels vessants, on els paisatges també s’han simplificat amb una aforestació descontrolada que està augmentat exponencialment el risc d’incendis forestals i minvant els cursos d’aigua.

#2

Si defensem un augment dels espais naturalitzats,[amb l’augment de la capa forestal a nivells del segle XI (malgrat el poc manteniment) ] (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/catalunya-mes-boscos-que-els-ultims-1000-anys-5444386) haurem de tendir a un model més eficient, intensiu i d’escala que alhora eviti la distribució de productes basada en la explotació

El fet que hagi augmentat el risc d’incendis forestals no es degut a la reforestació descontrolada, que no ha minvat la complexitat biològica ans el contrari. La problemàtica es la poca aprofitació dels recursos forestals, amb la necessitat d’aprofundir en la gestió de masses forestals per al consum de bolets, la producció d’energia etc.

#3

Text a incorporar a continuació (p.14)
Farem una política molt activa en la neteja i cura de boscos per evitar els incendis forestals que es repeteixen cada any. Neteja de la llera dels rius per evitar desbordaments.

#4

Crec que hauríem de definir clarament la nostra posició sobre les granges de ramaderia industrial, i proposar una legislació al respecte, tot considerant aspectes com ara:

  • que és intolerable l’actual explotació intensiva pel maltractament animal que implica i, fins i tot, per la salut dels consumidors.
  • que moltes d’aquestes explotacions engronsen la ramaderia d’altres països que volen evitar la contaminació del seu sol i deixen al nostre les purines, contaminants del sol i de l’aigua.
  • que cal oferir alternatives econòmiques viables a les regions on les granges són la font d’ingressos prioritària, com a la plana de Vic.
  • Que s’han detectat excesos i maltractaments al llarg del procés de crianza, trasllat i fins i tot en els escorxadors. Cal trobar la manera d’evitar-los.
#5

Crec que el text hauria de fer referència de manera específica a la problemàtica (sobretot a les aigues) creada per la mala gestió dels purins en algunes comarques (per exemple a Osona).

També afegiria al text el foment de l’educació ambiental, tant en l’educació formal com no formal.

#6

La gestió dels espais naturals a Catalunya necessita de noves eines de planificació i gestió. La Llei d’Espais Naturals de 1985 ha quedat desfasada en relació a les Directives de la Unió Europea. Cal aprovar una nova norma que la substitueixi i que esdevingui la Llei de Biodiversitat de Catalunya. Aquesta Llei ha de permetre una millor protecció dels espais naturals protegits, emfatitzant que tenen un rang jeràrquic jurídic superior al planejament urbanístic. Cal també una Llei que identifiqui i protegeixi es connectors biològics que enllacen els diversos espais naturals preservats, i d’aquesta forma evitar que aquestes àrees siguin illes en el territori, atès que l’isolament produeix l’empobriment de la fauna i la flora.

Cal que alguns espais naturals protegits assoleixin un major reconeixement legal, que és reivindicat des de fa anys per les entitats del territori. En aquest sentit, el Parc del Garraf ha de ser declarat Parc Natural i i ampliar el seu àmbit per enllaçar amb la Serra de l’Ordal.

La protecció dels espais naturals requereix fomentar i atraure una economia respectuosa amb els valors protegits. Cal fomentar la permacultura, i en general, una agricultura i ramaderia que no es basin en el model industrialitzat que ha ocasionat un greu problema de contaminació dels aqüifers a Catalunya.

Cal també una nova política forestal, amb plans tècnics de gestió que fomentin la recuperació de l’arbreda autòctona i facilitin l’obtenció de biomassa com a recurs energètic

Resulta necessari una Llei de Sòls agraris que protegeixi de possibles modificacions del planejament urbanístic aquells indrets d’alta fertilitat agrícola i que es trobem pressionats pel creixements de les trames urbanes, com succeeix amb el Parc Agrari del Baix Llobregat.

#7

És necessària una llei de biodiversitat, i una autentica politica d’espais naturals, és molt fàcil la creació d’un espai protegit i desprès no dotar-ho de pressupost com actualment passa. La llei del 1985 està obsoleta.
Els espais naturals que gestiona la Diputació de Barcelona amb els recursos que tenen són fàcils de ser declarats Parcs Naturals, solsament es necessària voluntat política, ja estan declarar Sant Llorenç i el Montseny.
També és necessària una política més activa pels espais de la xarxa 2000.
S’han de regular jurídicament els geoparques, per la seva protecció i per les finalitats turístiques dels mateixos.
En l’àmbit forestal, no hem d’oblidar la important propietat privada que te el nostre país, l’explotació per la biomassa és una bona solució, però no la única, els plans tècnics de gestió són una bona eina, la proposta de neteja dels boscos s’ha de definir clarament amb quines finalitats es fa.

#8

Camins i senders:
Cap a una estratègia integrada
Al llarg dels darrers anys, les administracions, mitjançant diversos mecanismes d’assistència i cooperació local, ha fomentat treballs, estudis i propostes i han finançat actuacions orientades a la planificació, arranjament i explotació dels camins i senders a Catalunya.
Aquestes actuacions s’emmarquen en àmbits sectorials molt diversos com ara la mobilitat, l’agricultura i la gestió forestal, els espais naturals, el turisme, l’esport, la cultura, o be la salut. Aquest fet implica un abordatge de la qüestió des de lògiques diverses en funció de la utilitat del camí. Així, totes elles contenen un nexe en comú que és el de considerar el camí i el sender com una infraestructura sobre la qual desenvolupar un seguit d’actuacions en benefici de la ciutadania. Aquesta aproximació no contempla, però la complexa naturalesa dels camins pel que fa a la seva connectivitat i necessitats de manteniment.
Molts d’aquests enfocaments sectorials poden fàcilment compatibilitzar-se i coordinar-se generant unes sinèrgies positives a partir d’un enfocament transversal que consideri els camins i senders com una infraestructura necessària per al desenvolupament local i el benestar de les persones.

  1. Per què és necessària una estratègia integrada de camins i senders?
    L’àmbit competencial relatiu a l’inventari, manteniment i arranjament dels camins i senders posa els ens locals en serioses dificultats per poder mantenir un patrimoni configurador del seu espai i, cada cop més, vector d’activitats molt vinculades al desenvolupament local.
    La mateixa definició dels camins i senders no és unívoca i sovint es produeixen conflictes pel que fa a la seva titularitat, al seu traçat o a les seves servituds deguts a un règim jurídic dels camins poc aplicat. A més, com hem comentat, es dissenyen accions sobre els camins en funció del seu ús (camins per a ús motoritzat, camins esportius, camins turístics, etc.) i no pas en funció de la seva naturalesa (camí ral, camí veïnal, cabanera, camí de bast, camí de ronda, etc.).
    A aquesta qüestió hem d’afegir una pressió cada cop més notable sobre els camins i senders per part d’usuaris que troben en aquesta infraestructura el medi necessari per accedir als espais oberts ja sigui a motor, bicicleta, a peu, a velocitats i intensitats diverses, sense un coneixement ni una regulació clara sobre els drets de pas.
    Aquestes i altres problemàtiques lligades, per exemple, a una senyalització abusiva per part d’entitats no responsables de la gestió dels camins, fan més que mai necessària una estratègia integrada de camins i senders. En aquest sentit, l’administració de la Generalitat disposa d’un posicionament privilegiat per liderar aquesta estratègia atesa la seva activitat en matèria de camins en les seves diferents àrees (infraestructures viàries i mobilitat, esports, turisme, espais naturals, medi ambient, etc.) malgrat la divisió competencial en la matèria (Diputacions, Consells comarcals i ajuntaments)
    En aquest sentit, els beneficis d’una veritable acció conjunta i coordinada són múltiples:
    -Estructuració en xarxa dels camins i senders
    -Foment d’un major i millor ús de la xarxa de camins
    -Compatibilització d’usos
    -Estructuració i desenvolupament territorial en base a usos cada cop més freqüents
    -Protecció del medi rural i dels seus usos
    -Inventari, catalogació i protecció d’un patrimoni públic, històric i cultural en perill
    -Senyalització coherent
    -Imatge de marca de qualitat

  2. Mesures per a una estratègia integrada de camins i senders a Catalunya
    Com hem comentat, les administracions impulsen un seguit d’accions on els camins i senders són la infraestructura necessària, si be aquestes accions s’emmarquen en estratègies sectorials i com a tal ofereixen productes paral·lels. Aquest fet fa que d’una banda els usuaris disposin d’informacions diverses per una mateixa infraestructura i a l’hora els governs locals veuen com un recurs local, el camí, ha d’acollir diferents usos sense que aquests repercuteixin directament en la seva gestió i el seu manteniment.
    Així, creiem necessari impulsar alguns exercicis de coherència que permetin enfocar aquesta estratègia en base a constatacions compartides entre professionals, usuaris i responsables de l’administració que puguin generar les expectatives necessàries per implicar el major nombre d’agents possibles.
    Algunes d’aquestes mesures serien les següents:
    a) Identificació de les iniciatives en marxa en matèria de camins i senders de les diferents administracions, especialment iniciatives de base local:
    -Itinerànnia (Consells Comarcals d l’Alt Empordà, Ripollès i Garrotxa).
    -Pla estratègic del senderisme a l’Alt Pirineu i l’Aran.
    -Camins i itineraris de Catalunya. Manual de senyalització per al trànsit no motoritzat en el medi rural. -Vies Verdes, Vies Blaves, Caminos Naturales i altres iniciatives orientades a l’itinerari
    -Altres iniciatives de gestió pública de la xarxa de camins i senders (Cerdanya, Bages, etc)
    b)Reforçar la recerca patrimonial dels camins i senders a Catalunya. Inventaris de Camins municipals, comarcals, ramaders, fluvials, etc
    c)Reforç de la Cartografia bàsica i establiment d’una línia de treball a l’ICGC

Tots aquests elements podrien configurar una veritable política de camins amb els ingredients necessaris per esdevenir, donat el cas, una acció exemplar en un àmbit en què, cada cop més, les administracions locals necessiten referents.