Vivim en un context on les propostes i les respostes a la crisi i el canvi d’època han menystingut, quan no oblidat, la cultura. Una cultura que ha estat retallada, institucionalitzada i privatitzada, posant l’accent en el consum i la indústria i convertint-la en una eina de govern i en un recurs per mercantilitzar els valors, els sabers, la creativitat i l’educació. S’ha invertit en equipaments però s’ha retallat en investigació, difusió i promoció cultural; creant un model molt poc sostenible. Tot plegat ha portat a la precarització dels treballadors i treballadores de la cultura i a la pobresa cultural. Cal posar en valor la cultura com un bé comú al servei de la societat i com un element clau per sortir de manera diferent de totes les crisis. La cultura —juntament amb l’educació, la salut i l’acció social— és una de les polítiques troncals del benestar i la cohesió social Sense cultura la ciutadania d’un país no pot arribar a ser lliure. Sense cultura no podrem construir un país en comú.
Diagnosi de Cultura
Ens pertoca ser ben explícits en la resituació del brutal 21 % de l’IVA del govern espanyol actual a la seva justa mesura.
Avui no poden fer res per decret, dels que han abusat impunement durant 4 anys. Quan i amb qui acabarem amb aquesta xacra indecent ?
La Cultura com a eix estratègic de les polítiques del nou subjecte polític! No pot ser que la Cultura juntament amb l’Educació no siguin eixos estratègics imprescindibles per tirar endavant el nou subjecte polític. No val dir que sense cultura la ciutadania d’un país no pot arribar a ser lliure o sense cultura no podrem construir un país en comú, si després la cultura no forma part de la seva construcció.
Augmentar el pressupost de cultura del 0,6% al 1,5% com a mínim per poder descentralitzar la cultura a partir dels equipaments culturals, recuperant espais i antics equipaments del territori i activar processos que englobin canvis en les dinàmiques, en les metodologies, en les polítiques, i en el propi context cultural actual de la cultura del nostre pais.Per això no hem de prioritzar les grans indústries culturals, en detriment de la recerca i el treball cultural de llarg recorregut.
Estem obligats a canviar el model de gestió dels equipaments de proximitat de les nostres ciutats per poder incorporar la participació ciutadana, per això els nous models de gestió han d’incidir tant en l’ecosistema cultural com en el context barrial i social on interactuen. Per tant cal entendre les pràctiques artístiques i els nous processos col·lectius que estan apareixent com a instruments essencials per activar les estratègies transformadores d’un país policèntric.
Una cultura amb memòria, plural i d’accés universal que afavoreixi a la creació tan de xarxes entre actors d’aquest intercanvi, que teixeixi un ecosistema culturals que va més enllà de les grans seus o les grans ciutats
Proposo modificar la redacció de l’apartat de diagnosi en els punts següents:
- Evitar el concepte de pobresa cultural per les seves connotacions elitistes. s’aplica per referir-se als sectors de la ciutadania desfavorits en “l’accés” als béns culturals, però denota el menypreu pel bagatge cultural adquirit que tota persona té, sigui quin sigui el seu origen o trajectòria social o biogràfica.
- Modificar la triade “educació, salut, acció social” per tal que els termes pertanyin a camps lèxics equivalents. Proposo “educació, salut, benestar social” (l’acció social equivaldria a l’acció cultural, no a cultura). L’alternativa seria: “ensenyament, sanitat, acció social, acció cultural”.
- eliminar l’esment a la cohesió social i modificar el redactat de la frase següent. Proposo substituir-la per aquest redactat: “Sense desenvolupar les seves capacitats culturals, la ciutadania d’un país nopot arribar a ser lliure perquè queden limitdes les seves possibilitats de dissidència i d’imaginar futurs diferents”
Consideració general a l’apartat 2.6: No és fa cap referencia als mitjans publics de comunicació com a agents culturals, tan des del punt de vista de la producció com de la distribució cultural.
Alguns apunts per a la diagnosi, amb elements d’optimisme:
Entenem la cultura com a producte de la societat i, alhora, un bé comú que articula el coneixement i els modes de relació de les persones amb l’entorn, en una determinada època. Ara assistim a l’extraordinari progrés dels coneixements científic, que canvien radicalment la manera d’entendre la realitat; canvi radical, també, en les práctiques comunicatives i, amb elles, de la difusió del saber. El nostre és un moment obert a la innovació i una gran oportunitat per desenvolupar l’ imaginari d’una cultura que té una perspectiva més concreta, i al temps més ampla, de la realitat.
Simultàniament, però, hi ha un concepte de cultura com a esfera de coneixement restringit a determinada élite intel.lectual, cercles artístics o tradicions locals que han estat promocionades a figures ‘oficials’ de la cultura i convertides en eines de govern. Hem vis repetit aquest fenomen al llarg de la història, no cal insistir.
A Catalunya existeix un greu desequilibri territorial en l’aplicació de la política de foment de la cultura. Desigualtats que produeixen, d’una banda, riquesa i diversitat, però amb perill d’aïllament i, de vegades, de marginalitat (Incloses les cultures migrades). De l’altra grans equipaments centralitzats a les ciutats, sobre tot a Barcelona, que acaparen el finançament públic i alhora mercantilitzen els productes artístics.
Des del nostre projecte de cultura com a bé comú pensem que s’hi ha d’afrontar amb valentia la qüestió del mercat cultural, i particularment l’especulació financera d’obres d’art, el que però queda per ara a l’horitzó.
En la actual situació proposem una descentralització dels equipaments i redistribució dels recursos a tres àmbits bàsics, no excloents: creació, difusió, memòria i patrimoni.
Sent que la Cultura, entesa com conjunt de recursos per desenvolupar-se creativament en el mon que ens envolta,
un país sempre té cultura, i tothom té cultura, tot i que l’accés als bens culturals, històrics i artístics siguin accessibles només a ciutadans que tinguin un nivell d’ingressos socio-economics que li permeti. Així com a Lleida només uns quants gaudeixen de la LLotja, a altres indrets de Catalunya també passa, el cinema és car, el teatre és massa car, no tots tenim el mateix accés a poder gaudir de les manifestacions culturals del indret on vivim.
Si tots entenem que la cultura és la base de tota construcció social en comú, crec que caldria possar-la en primer lloc, no en el darrer, com surt al document de l’eix.
Crec que si ho posem com primer punt, el document guanya en coherència interna.