Banca pública

sobirania-econòmica
#1

Necessitem una banca pública, sumada a l’existent banca ètica, que garanteixi l’accés dels serveis financers en condicions d’igualtat, sense clàusules abusives. Proposem, doncs, posar en marxa un sistema de banca pública catalana que doni suport als projectes de les famílies catalanes i faci d’impuls al nou de desenvolupament productiu.

#2

Una banca pública que competeixi amb la gran banca privada no és un projecte del tot viable (per la competència que en farien). Necessitem que la banca (en el seu conjunt) sigui pública. Això vol dir, nacionalitzar la gran banca, i que hi hagi fiscalització i suport públic a les petites entitats financeres “ètiques” i a les cooperatives de crèdit. A la vegada, també es podria avançar en un sistema de cooperatives d’estalvi territorials (locals/comarcals) de gestió social, que serveixi per finançar projectes locals.

#3

Des dels anys 1930s fins els anys 1980s, els bancs es dividien en dos tipus: els bancs d’estalvi i prèstec, destinats a oferir serveis a les famílies i petits negocis; i els bancs d’inversió, que donaven prèstecs a grans empreses per a grans inversions. La regulació era estricta i no permetia que els bancs imposessin els tipus d’interès que volien, impedia que operessin internacionalment i també limitava la quantitat de crèdit que podien donar.

Des dels anys 80s s’està produïnt un fenòmen anomenat financiarització. En aquest període els bancs d’inversió han passat de donar prèstecs a oferir serveis per a què les mateixes grans empreses poguessin accedir elles mateixes en els mercats de capitals. A més, el gran creixement i la gran concentració de capital del període anterior feia que també es poguessin finançar a través de retenir els seus propis beneficis elevats. Això va fer que els bancs, que poc a poc van perdre les grans empreses com a sol·licitants de prèstecs es reenfoquessin a atorgar prèstecs a les llars, a més d’oferir-els actius financers com assegurances mèdiques, plans de pensions, etc. Aquest fet, que es donà per canvis històrics, polítics, regulatoris i tecnològics corresponents de l’inici del període neoliberal.

Les finances es movien per tant des d’un model basat en el crèdit bancari a un model basat en el finançament a través dels mercats de capitals, en els que el principal instrument era l’emissió de bons i la contractació de derivats, que són semblants a assegurances privades. L’activitat es va començar a orientar cap al benefici a curt-termini dels accionistes, descuidant les inversions a llarg-termini que podien tenir major sentit productiu. La conseqüent liberalització va fer que es creessin mercats de títols de crèdit privat i de derivats, que han facilitat l’expansió del crèdit tradicional i el sobre-endeutament dels bancs.

El “valor per a l’accionista (shareholder’s value)” ha provat ser un mal mecanisme regulador de l’activitat empresarial i porta al desastre en el mitjà termini. Aquest model ha fracassat atesos els fets que s’esdevenen des de l’inici de la darrera crisi. Als EUA la banca ha sigut rescatada amb 5 bilions de dòlars (quasi 5 vegades el nostre PIB) i a Europa amb 400.000 milions d’euros. Aquestes xifres assoleixen 16 bilions de dòlars i els 2 bilions d’euros si s’hi inclouen les ajudes en forma de liquiditat. Els rescats als sistemes bancaris privats han fet augmentar els deutes públics hi han format part de l’argumentari de les classes dominants per forçar retallades, privatitzacions i liberalitzacions molt pernicioses amb les classes més vulnerables.

El sector públic ha de passar d’arreglar els problemes del mercat a impulsar nova iniciativa econòmica. Per tant, l’economia, ha de tenir el suport financer i innovador del sector públic. L’evidència mostra que els sectors més avançats industrialment del món tenen un gran suport públic. A Catalunya el model d’obertura financera i comercial a propiciat que es potenicin sectors amb baix valor, i que la productivitat estigui estancada des de fa 20 anys al país.

L’obertura o liberalizació completa debilita l’economia productiva local i erosiona les bases de la prosperitat futura. La provisió de crèdit regulada per les forces del mercat no és una opció eficaç per reactivar el creixement de la inversió productiva, ja que massa sovint no inverteix el suficient o inverteix en sectors que generen distorsions. Un canvi en el model financer, cap des d’un model basat-en-bancs cap a un model basat-en-mercats amenaça l’economia catalana, en especial les PIMES.

Un model mixt d’obertura-protecció industrial i financera, amb forta regulació és històricament la millor recepta per al desenvolupament econòmic. Cal tornar a posar en marxa un model de banca que no estigui sujecte a les dinàmiques i als incentius que han creat la present catàstrofe. Aquest model ha de ser el de banca tradicional i totalment pública, que estableixi relacions de crèdit de llarg termini, integrant més elements qualitatius en la seva anàlisi de risc i objectius de desenvolupament social i ecològic que l’actual banca privada mai tindrà interès a integrar en el seu sector. Això ha de facilitar una dinàmica creditícia més contra-cíclica i estable, resistent a les crisis. També permet majors graus de planificació creditícia, que contribueixin al desenvolupament econòmic equilibrat. Aquesta banca ha de tenir diferents estrats: 1. Una banca de desenvolupament que pugui finançar grans projectes d’infraestructures i dels sectors estratègics com l’energia, l’aigua, el transport i altres., 2. Una banca agrícola, destinada a finançar projectes per a modernitzar i reactivar el sector agrícola, i 3. Una banca d’estalvi i de prèstec per a les llars i PIMES, que es ofereixi serveis de crèdit i estalvi a la societat en general, i que no participi de les activitats dels mercats de capitals ni d’activitats especulatives.

#4

La desaparició dels diners en efectiu milloraria, fins i tot, eliminaria la corrupcio i el frau.
No hem de canviar de parásits politics sino que hem de fer participar a tota la ciutadania instaurant un sistema de votació inlcusió de tothom

#5

@Carme
La desaparició dels diners en efectiu milloraria, fins i tot, eliminaria la corrupcio i el frau.
No hem de canviar de parásits politics sino que hem de fer participar a tota la ciutadania instaurant un sistema de votació inlcusió de tothom

Carme, la desaparició de la moneda fisica implica que els proveïdors de mitjans de pagament (VISA, American Express, Paypal…) passen a saber absolutament totes les despeses i moviments. A banda, implicar que cal ser client seu per a poder pagar. No ho trobo desitjable.

#6

Esmena: eliminar “banca ètica”, subsitutir-ho per “cooperatives bancàries” o similar.

Per una banda ens cal desfinanciaritzar l’economia, treure les finances del centre de l’economia. Per altra banda, no veig que bancs privats, per molt ètics que siguin, com Triodos, siguin la solució.

#7

A Nova York hi ha una aplicació online, Venmo, que intenta substituir la targeta de dèbit cobrant menys comissió als comerciants. Seria molt fàcil desenvolupar un sistema de pagament alternatiu i transparent amb funcions de banca pública. Perquè la banca pública estigui ben arrelada al territori, estaria bé que les inversions fossin decidides per consells populars i veïnals amb l’assessorament d’experts proporcionats per l’Administració. També podrien funcionar a manera de programa de treball garantit.

#8

Mentre el govern dels bancs centrals no sigui democràtic no importa el tipus de moneda a utilitzar, perquè sempre serà en major o menor grau un sistema monetari antidemocràtic i a favor d’uns privilegiats que en tenen el poder. El diner electrònic de fet té els seus riscos -major control de les transaccions per part dels proveïdors dels serveis financers, i major dificultat de protegir el propi estalvi contra els interessos dels que proveuen el servei- si està en un sistema més aliè com l’electrònic que la moneda física en efectiu.

#9

Bon dia, Marc: Entenc les teves reserves, i sé que les novetats generen rebuig fins i tot en ments obertes. Si hi ha una correcta legislació es pot salvaguardar la privacitat. Pensa que el ciutadà del carrer no té res a amagar i de totes maneres coneixen els seus moviments, si per conservar la meva soposada privacitat (concepte romàntic com llibertat,etc) permeto que els poderosos continuin desenvolupant la corrupció faig un flaco favor a la societat equitativa. No es pot tenir tot, hem de valorar que interessa més al bé comú.
Gràcies per la teva resposta.

#10

Bon dia, Sergi: Entenc les teves reserves, i sé que les novetats generen rebuig fins i tot en ments obertes. Si hi ha una correcta legislació es pot salvaguardar la privacitat. Pensa que el ciutadà del carrer no té res a amagar i de totes maneres coneixen els seus moviments, si per conservar la meva soposada privacitat (concepte romàntic com llibertat,etc) permeto que els poderosos continuin desenvolupant la corrupció faig un flaco favor a la societat equitativa. No es pot tenir tot, hem de valorar que interessa més al bé comú.
Gràcies per la teva resposta.

#11

Sí, crec que en general estem d’acord. Hem de promoure sistemes de pagaments que facilitin la transparència i dificultin la concentració de poder, i alhora intentar democratitzar els existents. Tanmateix crec que a vegades els que creieu en la moneda electrònica com a solució també menysteniu aquest factor de possible concentració de poder i d’entrega d’informació als propietaris dels sistemes de pagaments. No crec que sigui romàntic voler mantenir informació fora de l’abast dels que la volen usar en contra nostra. Gràcies a tu també @Carme

#12

D’acord. Però cal parlar només d’un “sistema de banca pública catalana”? No hauríem de defensar també la creació d’una banca pública a la resta de l’estat?

#13

Super idea, @ovalles: un sistema de pagament públic. La T-Mobilitat seria una opció, si no fos que és de La Caixa. Es podria pensar ne un sistema mòbil, com dius, o similar.

#14

Un cop més, la referencia que el desenvolupament productiu ha d’anar encaminat a la reforma verda, i que per tan la banca pública ha de tener molt present aquest objectiu en la selva activitat financera.