Reclamo que una llengua mil.lenària com la nostra, tan bescantada, perseguida (sovint amb les armes, Felipe IV, Felipe V,…, Franco, CE,…) s’adapti a la necessària posada al dia en els aspectes de masculinitat hegemònica i que representi en igual mesura l’altra meitat de la població, les dones.
Reclamo que abandonem les barbaritats formals que han anat apareixent els darrers temps, com ara “tots i totes”, “junts i juntes” (= separats per sexe) i aberracions encara pitjors, que trasllladebn la nostra ellengua a un espai d’impossible qualitat, que la destruiria a mig termini, sobretot en els seus termes culturals i comunicatius.
Acabem amb el “desdoblament” que tan bé explica la professora Carme Junyent i deixem que l’Acadèmia (IEC,…) ens formeixi formes més equilibrades de parlar.
Tothom convindrà amb mi que la mesura, el seny i l’estima per lallengua i la comunicació entre les persones són les millors aliades per enfrontar aquesta tasca de posada al dia d’avui.
Adaptar els usos lingüístics a la feminització necessària
Primer de tot, crec necessari apuntar que l’espai de reflexió és el fòrum. Aquest espai és per fer aportacions concretes als documents i de tal manera ho comunicaré a les persones moderadores a qui correspongui jutjar-ho. De la mateixa manera que respondria a tals reflexions en l’espai convenient, ho faig aquí.
Primer de tot el català no és una llengua més o menys mil·lenària que qualsevol altra. Així doncs, el fet que sigui mil·lenària no és cap argument per qualsevol apreciació. Sens dubte ha estat una llengua perseguida i, justament per això, el català ha de ser l’eina que utilitzem les persones que vivim a Catalunya per descriure la societat en què creiem. Una llengua és un marc mental, i normalitzar un marc mental on ambdues flexions de gènere (el sexe és una qüestió biològica que poc té a veure amb això) quan parlem de persones no és cap barbaritat, és tan sols la manifestació física (ja sigui per escrit o mitjançant ones sonores) de les diverses persones que conformem la societat.
Si bé és cert que hi ha moltes persones que no s’identifiquen amb cap de les dues opcions amb les quals ens ha limitat el patriarcat, sí que és cert que el primer que s’ha de fer quan s’interacciona amb una persona no binària o de gènere fluid és preguntar-li els pronoms i, una vegada coneguts, usar els que ell o ella hagi indicat. Així veiem com, una vegada més, la presència d’ambdues formes inclou totes les persones.
Si volem dedicar-nos a buscar referents, hi ha diverses obres medievals on apareix sovint la forma doblada quan es parla de segons quines activitats econòmiques, justament perquè el fet que un home o una dona desenvolupi segons quines activitats comporta que sigui una activitat diferent i, sobretot, que la societat ho llegeixi i hi interaccioni de manera diferent. També apareixen formes doblades en poesies universalistes del segle XIX, justament perquè persegueixen descriure la totalitat de la societat. De la mateixa manera, avui en dia, que les dones (i altres persones que no són homes, però tampoc dones) estem encara conquerint espais dels quals sempre hem estat apartades i ens comencem a visibilitzar, cal que la llengua així ho faci palès.
Per fer que la llengua faci palès això cal potenciar, a part de les dues formes, noms col·lectius i un ús del lèxic que faci que certes expressions masclistes caiguin en desús per apartar-les de la nostra llengua, així com de qualsevol altra llengua que parlem.
D’acord a que es traslladi al Fòrum.
M’ha agradat la teva resposta, Cinta, perquè comparteixo al 100% el paràgraf final, que és el que ens ocupa.
La mil.lenarietat de la llengua la vaig recordar perquè remarca que ens acompanya una literatura secular, riquíssima i diversa en el tractament de les coses a cada moment, que tu has descrit amb molta erudició.
Patim un analfabetisme i una incultura brutals al nostre medi.
Les obres actuals i, més encara, el llenguatge del carrer, de l’escola, del teatre, de… , no poden quedar encotillades en un tractament “politicament correcte” (frase horripilant) que destrueix llengua i comunicació entre tothom.
Faig escarni: “Nens i nenes, aplegueu-vos tots i totes que anirem junt i juntes a veure una exposició que us agradarà…”. Avui passen coses semblants a aquest espant de formulació. A l’escola. Als míngs de la nostra formació.
Quant al que passi amb les altres llengües no m’ocupa gens ara mateix. Recordem els dos extrems del nostre entorn: l’anglès no té gaires problemes amb el gènere, i el francès ho té tot masculinitzat fins a la nàusea…sense preocupar-los gaire. I són idiomes immensos i disciplinats.
Vull insistir en què al fet que la nostra llengua (parlada per 11M amb moltes dificultats i molts adversaris que la voldrien supermorta i treballen diàriament amb aquest objectiu, vegeu el PP i C’s avui a València) dotem-la de molta versatilitat i de la feminització que no tenia i, sobretot, no la carreguem de més discapacitacins culturals del compte.
Insisteixo en les gràcies pel teu darrer paràgraf aclaridor. Carme Junyent va per aquí.