Perquè el dret a la informació esdevingui un dret ciutadà cal garantir que totes les persones tenen accés a una informació plural i de qualitat. Defensem la independència dels mitjans de comunicació respecte els poders polítics i econòmics, per això apostem per la desgovernamentalització dels mitjans públics. Cal, al mateix temps, que el col·lectiu dels i les periodistes tinguin garantits els seus drets laborals, ja que només així podran exercir plenament la seva funció social amb independència i esperit crític. Al mateix temps, creiem que cal reduir les ajudes als mitjans de comunicació privats i fomentar el tercer sector de la comunicació. Els mitjans socials i comunitaris sense ànim de lucre tenen una funció insubstituïble a l’hora de garantir la diversitat cultural, la reflexió crítica i la lliure expressió de moviments, entitats i associacions de la societat civil.
Mitjans de comunicació
És fonamental establir les bases pel bon funcionament (ètic) dels mitjans de comunicació públics. Aquests han de ser plurals i han d’integrar tots els interessos de la ciutadania catalana de manera competent. Els mitjans de comunicació públics són eines vehiculars de la cultura, però també són eines generadores de cultura, costums i valors.
S’ha de promoure un consum crític i professional del mitjà comunicacional; dos conceptes que acostumen a presentar-nos-els com contraposats. La professionalitat ha d’anar lligada amb la possibilitat de crítica.
S’ha de buidar de càrrega ideològica els mitjans públics i s’han d’organitzar de manera que els periodistes puguin prendre decisions consensuades o reflexionades. Per tant, s’ha de pensar quin model ha de substituir el model jeràrquic. Si el model es torna més coordinatiu, és a dir, no hi ha un sol responsable que pren decisions sinó diversos, la funcionalitat de control dels grups parlamentaris als mitjans públics quedaria reduïda, tot i que continuaria sent necessària.
S’han d’obrir espais en els mitjans públics on totes les expressions culturals puguin comunicar-se amb la ciutadania sense cap condicionant ideològic.
Afegir al final del paràgraf:
El periodista i l’empresa periodística tenen el deure oferir a la societat informació veraç de rellevància pública.
Per tant correspon als mitjans de comunicació efectuar la labor de mediació entre la informació i la ciutadania, prestant-li així un servei social. Els drets que posseeixen les empreses periodístiques en relació amb la llibertat d’informació, només estan en funció del dret a la informació de la ciutadania.
D’acord amb l’article 52 de l’Estatut, els poders públics estan obligats a “promoure les condicions per garantir el dret a la informació i rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós”.
Els mitjans de comunicació de masses tenen una funció social i són per definició un servei públic. Ho són fins i tot els privats perquè el que compte no és que estiguin en mans privades, sinó el fet que la seva existència respon a la necessitat que tothom pugui exercir el dret a la informació. I també són un servei públic perquè contribueixen de manera decisiva a configurar l’opinió pública i a fixar models i maneres de fer, és a dir, són fonamentals en el procés de socialització de les persones.
Qualsevol alternativa a la situació actual ha de posar en primer pla el respecte a la independència dels mitjans --dels públics i dels privats-- davant dels poders polítics i econòmics. Ha de facilitar l’accés de tots els ciutadans a la informació i a la participació democràtica en els afers públics. Ha de promoure la pluralitat i la diversitat. Ha de garantir la igualtat d’oportunitats. Ha d’establir mecanismes que assegurin la participació ciutadana en el procés d’el·laboració i seguiment de les polítiques públiques dels serveis de comunicació. Ha d’assegurar la lliure expressió dels moviments, entitats i associacions, i ha de reconéixer i protegir els mitjans comunitaris. Ha de limitar la titularitat dels serveis de ràdio i televisió per evitar els oligopolis. I ha de permetre la recuperació de les condicions que facin possible l’equanimitat professional dels professionals de la informació.
Davant d’un oferta que tendeix a la segmentació temàtica i a la globalització cultural, és necessari enfortir el sistema públic de ràdio i televisió. Una radiotelevisió pública amb mecanismes de control democràtic real reforça la llibertat d’expressió i el pluralisme informatiu, facilita l’accés igualitari al coneixement i enforteix els valors de la diversitat lingüística i cultural.
Catalunya té un entramat de mitjans públics locals que constitueix una riquesa social i cultural que s’ha de mantenir i reforçar. L’Administració l’ha de tenir en compte per regular-lo i consolidar-lo.
L’Administració ha de reconéixer, regular específicament i garantir la viabilitat dels mitjans sense ànim de lucre de col·lectius i grups socials interessats en exercir el dret a la informació per mitjà de qualsevol de les plataformes existents.
Catalunya necessita una mitjans públics de la Generalitat definitivament independents, professionals i plurals.
Fa 33 anys que TV3 i Catalunya Ràdio van nèixer marcats pel pujolisme (Pujol i Soley, Prenafeta, Alfons Quintà, Enric Canals…) i només el 1999, per la pressió dels professionals i per l’assumpció de les reivindicacions contra el control de CiU per part de Maragall, es va fer un debat monogràfic sobre l’Audiovisual, que havia de reformar la Llei del CAC i la de la CCMA, per sotstreure’ls del control directe del Govern. Només el 2007, amb CiU a l’oposició, va arribar la reforma, que exigir majoria qualificada per a l’elecció del Consell d’Administració i per a les grans decisions estratègiques. Però el 2012, CiU i el PP van contrareformar la llei, i van reintroduir la majoria absoluta com a suficient per aquelles decisions.
Això és el que ha portat als lamentables resultats actuals de la CCMA, tant pel que fa a l’audiència com al seu decantament amb l’independentisme governamental. Per això cal regenerar les lleis de la CCMA i del CAC, per reorientar-les cap a les majories qualificades que poden forcçar el consens i per tant la professionalitat i la independència dels directius, acabant amb la perversió dels càrrecs que són corretja de transmissió del poder polític i de les cadenes de comandament, fins al darrer cap de secció d’informatius, al servei de la línia que marquin els comissaris del Govern.
És trist veure com al 2017 hem d’enyorar tornar deu anys enrere, just en un país que havia estat el capdavanter en la introducció de la deontologia pèriodística i en la regulació dels mitjans audiovisuals, des de la introducció de l’article 20 de la Constitució a la formació del CAC, passant per l’Estatut Marc de Redacció i pel Codi Deontològic de la professió periodística.
Els mitjans públics es deuen a tota la societat, que és qui els finança, i no al govern de torn ni als interessos curtterministes dels partits polítics. Per això cal també garantir en els òrgans de gestió, assessorament i control, representants dels seus treballadors i de la ciutadania organitzada.
Sense democratitzar els mitjans públics és impossible la seva defensa.
Podriem també introduir la referència que volem un mitjans lliures d’estereotips i lliures d’anuncis i continguts que promoguin la sexualització i comodificació de la dona.