La nostra llengua, parlada en un territori dens i compacte de la Mediterrània occidental, actualment amb prop de 15M d’habitants, pateix una singular agressió sistemàtica en la seva voluntat de supervivència, de creixement i de plenitud vital.
No se li pedona la resistència constant davant dues llengües més poderoses que l’envolten, el castellà (esdevingut “espanyol”, i, doncs, que ha expusat el català com a “no espanyol”) i el francès.
El català aspira ni més ni menys a allò que es considera normal en tots els casos en què una o més llengües tenen un estat democràtic que les protegeix obligatòriament, amb independència absoluta de la seva demografia respectiva. Això és comú a diversos estats europeus i d’altres continents.
No ha estat possible a Espanya, que ha negligit, primer, i finalment violentat el pacte inicial de 1978, viciat d’origen per la supremacia total de la llengua castellana.
El català és la novena llengua de la UE (entre altres 23 d’oficials), fins ara, i no hi ha manera que sigui reconegut oficialment per l’actitud abstrusa dels governs espanyols, que encara mai l’han reconeguda dintre les pròpies fronteres i a les pròpies institucions generals…
La CE del 78 va prohibir expressament les federacions entre CA, justament per impedir cap mena d’aliança entre els territoris amb llengua comuna no castellana, és a dir, la catalana i la basca. Això ha motivat una anomalia democràtica com que en ple segle XXI no es pugui disposar d’un espai comunicatiu comú entre els països de l’antiga Corona d’Aragó.
Això ha suposat, fins i tot, la contribució impositiva ferma i lleial al sosteniment d’ambaixades i ens oficials (Instituto Cervantes) que haurien de representar també la nostra llengua i que mai ho ha fet, ans al contrari.
La catalana, com qualsevol altra llengua del món, expressa l’ànima històrica dels seus parlants, la descripció de coses i de fets, les seves vicissituds, els seus anhels, la seva literatura, la seva visió de la vida, la seva memòria individual i col.lectiva.
Ara mateix, i de manera massiva per primera vegada a la història, una part sustantiva de la ciutadania de Catalunya té com a pròpies altres llengües diferents de la catalana, més de 300, i és per això que la nostra llengua s’ha convertit de facto en la llengua franca de cohesió i convivència entre tothom, i la millor garantia que ningú serà discriminat pels seus orígens lingüístics en un proper estat català que asseguri drets i llibertats a tothom.
Treballem perquè, més enllà dels avatars polítics de cada territori catalanoparlant, es garanteixi la llibertat total de comunicació i d’intercanvi entre tots ells, singularment en l’espai audiovisual, i per garantir i enfortir la puixança de la nostra llengua entre els ciutadans del món que en siguin parlants o aprenents i perquè tothom pugui contribuir als drets i llibertats democràtiques de tots els habitants del planeta fent-ho també en català.
L'expressió comuna de les persones i països de llengua catalana
Entec que tenim 2 llengües a Catalunya: Català (la llengua pròpia) i el Castellà (parla habitual i familiar entre molts de nosaltres). Les altres llengües no son pròpies de cap de les maneres.
Molt encertat, però no estic segur de que l’expressió “Corona d’Aragó” sigui prou encertada, tenint en compte tant la inclusió de la comunitat autònoma d’Aragó (de parla molt majoritàriament castellana i habitualment no considerada part dels territoris dels “Països Catalans”) com l’expansió de la Corona d’Aragó en diferents moments històrics, que no s’ajusta als territoris de parla catalana.
Revisant la terminologia en altres apartats [per exemple, aquest], jo optaria per unificar la denominació amb què ens referim a Catalunya i els territoris que hi comparteixen tradicions, llengua, costums i història. Jo optaria per referir-nos-hi com a Paisos Catalans, atès que és el nom més estès i habitual.
Hola, T’he enviat directament una argumentació, a veure si la comparteixes, però no m’hi ha cabut tot el text. Ho faig ara aquí mateix.
(2) És per això que sóc partidari d’una mena de “PLC” (països de llengua catalana, o de la catalanofoniia (com fan els francesos) o de termes similars, llevat que amb els mateixos valencians, illencs, etc, decidíssim plegats, un dia, una altra formulació.
El tema estarà enrarit encara durant anys. De moment, per primera vegada en els darrers 100 anys, la cosa s’està encarrilant bé de veritat…Espero
Fixem-nos en els “països castellans”…En van dir “Espanya” i es van quedar tan amples, de manera que tenen l’aquiescència de tots els llatinoamericans a dir que parlen “espanyol”.
Castella, que fou la imperialista de veritat en origen, no hi surt reflectida per enlloc: andalusos , extremenys, murcians,…tan amples !!
És només amb nosaltres que no els ha sortit bé el joc assimilatiu…perquè no va només de llengua (fonamental !!), sinó de tota la concepció democràtica de la vida.
Amb l’assimilació del “castellà” com a “espanyol” (sinònims), el català queda definitivament descartat com a “llengua espanyola”.
I d’això fa només quatre dies. Abans sempre en dèiem, tots, castellà. Fins i tot en època franquista.
Salutacions.