La gent jove ha estat el laboratori de pràctiques de la desregulació i la precarietat laboral que posteriorment i amb l’excusa de la crisi s’han estès a tota la ciutadania. Avui dia, la gent jove que no ha hagut de marxar del país a buscar-se la vida, només té dues opcions: el treball precari o l’atur. Un treball precari en forma d’una temporalitat excessiva, d’unes pràctiques sense remunerar, i d’unes ofertes de treball que freguen l’estafa. A més, es posen grans traves per a l’accés a l’educació. No només els preus de les taxes universitàries són abusives, sinó que a més a Catalunya s’ha de pagar per accedir als graus superiors de formació professional. També cal destacar l’ofensiva de l’individualisme i el masclisme a través de la oferta cultural i d’oci consumista de les grans plataformes comercials, mediàtiques o de l’entreteniment. Així mateix, aquesta mateixa gent jove hem estat en gran part motor del canvi que es va gestar a les places. La gent jove no som ciutdania del futur, som ciutadania del present, ciutadania empoderada, que prenem les nostres pròpies decisions i que ens manifestem en els nostres espais.
Joventut
El text que proposa el grup impulsor té un caire de diagnosi de la situació del jovent, d’altra banda, tenint en compte que aquest ha de ser un document ideològic, sobretot, ha d’interpel·lar la ciutadania. En aquest cas, a qui s’ha d’interpel·lar és a la joventut. Per interpel·lar-nos és necessari fer molt més que descriure la situació actual en què ens trobem. El primer pas és reconèixer les persones joves com una identitat política amb capacitat organitzativa i de canvi, per això cal fer esment i donar gran importància a l’associacionisme juvenil.
No podem parlar de joventut sense parlar de les persones joves organitzades en el moviment estudiantil, l’educació no formal, moviments sindicals, organitzacions feministes, etc. La joventut no és una època de pas cap una edat adulta on finalment es troba estabilitat. En definitiva, la gent jove no passa per una etapa de transició, sinó que ja és susceptible de tenir un projecte de vida propi i autònom.
Cal donar respostes concretes a les demandes que sorgeixen del si dels espais de socialització del jovent. Per aconseguir-ho cal enfortir i potenciar la xarxa d’associacionisme, facilitar que la gent jove s’organitzi i s’associï i, sobretot, donar veu a la gent jove per aconseguir fer una bona diagnosi de la seva situació.
Com ja s’ha apuntat, és una diagnosi i, a més, totalment negativa sense cap contrapès motivador. Només parla dels problemes (i no tots, simplifica força) i no motiva gens a algú jove a participar-hi. Cal parlar de la capacitat emancipadora de la gent jove (que va més enllà de parlar d’habitatge o feina) i de la necessitat de poder construir un projecte vital propi i autònom.
Cal vertebrar una alternativa a partir de la idea de l’emancipació en tots els sentits que permeti a la gent jove partir d’unes condicions justes i dignes.
A més, definir només la joventut com una “etapa més” d’un “cicles de vida” (un concepte que no vol dir res) és molt reduccionista. Ser jove és molt més que una simple etapa de la vida i la seva transcendència és molta. No podem contraposar que ser jove és diferent a ser adult, perquè no és la realitat.
És important que s’esmenti el fenomen de l’exili juvenil com a conseqüència de la precarietat i la manca
d’oportunitats dignes, però cal ser conscient que aquest és un fenomen que es dóna majoritàriament entre persones joves qualificades -bàsicament universitàries-. Cal que l’apartat de joventut parli dels 3 pilars bàsics de l’emancipació -formació, ocupació i habitatge- i per tant és necessari fer esment de la dificultat que tenen les persones joves d’emancipar-se residencialment. A Catalunya, la taxa d’emancipació juvenil (16-29 anys) és del 23’7%, xifra que no ha parat de disminuir des de l’esclat de la crisi degut a les precàries condicions del mercat laboral i de la manca de polítiques públiques d’habitatge adreçades a persones joves. Per últim, no només es pot parlar de l’oci consumista que incentiva l’individualisme i el masclisme sinó també cal ser propositiu i abordar la necessitat de garantir l’accés a la cultura i espais de creació als i les joves, alhora que s’habiliten espais per a construir un oci alternatiu.
Com a membre del Grup Impulsor que va participar en la redacció d’aquest eix, estic d’acord en la necessitat de ser mes proactiu en aquest apartat sobre la joventut, interpelant directament a aquest sector social que és essencial en la construcció del nou subjecte polític. En un altre apartat es proposa que la Joventut (i les politiques de joventut) mereixerien un apartat específic. Al grup impulsor vam discutir aixo i fins i tot varem proposar fer una versio de tota la ponencia 0 per al jovent, amb el seu llenguatge i focalitzant en aquells aspectes que els afecten mes. Finalment es va optar per integrar l’apartat sobre joventut -radactat per membres d’organitzacions juvenils- en un apartat mes ampli sobre Cicles de Vida que crec que es dels mes innovadors de la ponencia 0, tot i que per descompat es podria millorar.
Donat que es dificil a aquestes alçades fer una redacció nova (excepte potser el tema del exili jiuvenil, que potser si que es podria incloure) i encara menys un apartat nou, i com que les persones joves tenen capacitat per fer propostes en tots eixos, no només en aquest, faig les proposta següent:
- Que es redacti una versio de les Ponencies 0 adreçades a les persones joves.
- Que s’organitzi una convenció juvenil del nou partit on es pugui elaborar un document com aquest, que defineixi les propostes en política de joventut (i també propostes juvenils sobre la política), que puguin ser assumides en els futurs progtrames electorals.