Integració de la natura als cicles de vida i integració dels cicles de vida a la natura

[Yuraqsara]

Cicles de vida
Quan parlem de integració i cicles de vida hem de mirar-ho des de una visió més natural, jo diria que hemde tornar a integrar la natura a la humanitat i la humanitat integra-la a la natura, ens hem allunyat tant d’aquesta que ara cal parlar de temes d’inclusió.
Si ens mirem com una comunitat dins de la terra és més fàcil entendre tots aquest aspectes. Quan parlem de comunitat parlem d’un col·lectiu que s’ajuda i s’uneix per una sola fita. L’avantatge d’aquest col·lectiu és que cada individu te uns dons i un talents, imprescindibles per tirar endavant el col.lectiu.
És bàsic, doncs, centrar-nos en què pot aportar cada individu, trobar la joia de cada persona i pol·lir-la per un bé comú. La persona que realitza el què sap fer és mil vegades més ben pagada a tots nivells.
Per tant, a cada cicle de vida s’ha de trobar el do i el talent de cada individu per enriquir i millorar la comunitat, que a cada edat anirà canviant.
En el document parleu de l’esport, si ho mirem des de la part més natural, jo no li diria esport, n’hi diria salut física. Tenim un cos físic des de que naixem i aquest evolucionarà naturalment, per què creixi amb el seu màxim rendiment, que això és el que molts volem, cal tenir-ne cura i se l’ha d’escoltar i seguir-lo, el què no podem fer , des de que neix un nadó és conduir-lo cap a les necessitats d’una societat estressada. El cos d’un nen (que és molt llest i sap quin són els seus límits se l’ha de deixar experimentar , obserbar i madurar segons el què demana cada moment, a vegades una mica diferent n cada cas) si ho fem aquest cos li demanarà caminar, li demanarà correr i li demanarà està sempre apunt. Quan lliguem els nens petits a mil objectes… cadires, cotxets, cotxes… anem tornant inactiu el cos, i li anem ensenyant que les cames no serveixn per arribar al llocs.
S’ha de potenciar l’arribar al llocs A PEU, el nostre cicle vital ens ho agraïrà tota la vida, quan camines, li dónes temps a la ment per pensar i el cos físic està en forma i de pas pots compartir viatge amb altres persones i fer comunitat (i els pares i mares o avis i fills compartir un temps que val com l’or).
I finalment convertir els parc i zones verdes de les ciutats i de les poblacions de les zones rurals, en espais d’intercanvi amb la natura on palpar la natura, tocar-la, observar-la i aprendre d’ella. On poder beure aigua on poder enfilar-se a una roca, on saltar de pedra en pedra, on compartir un tros de sorra o d’herba per intercanviar jocs i experiències entre tots els habitants que el trepitgen, i entre aquest habitats compartir coneixements d’arreu del mon i fer que la natura ens retorni al si de la comunitat. Això hauria de mantenir el cos i la ment en forma.
La natura uneix cultures i inclou a tothom, perquè ningú no n’està exclòs . Roques, terra, aigua, fulles, flors i blat en trobem a tot arreu i ens ha de servir per unir-nos.
L’escoltisme tenia molt desenvolupades aquestes idees.