Entenem que l’escolarització s’ha de poder fer majoritàriament a l’escola ordinària, amb els suports de vetlladores i professionals de suport perquè sigui possible una escolarització amb la resta d’infants, joves i adults; deixant les escoles especials per aquelles situacions puntuals.
Escolarització
pgimenez
#2
L’escolarització ha de ser a l’escola ordinària, deixant per l’especial només els casos molt, molt extrems.
L’escola ordinària aporta tant als infants amb NEE com a la resta d’infants que hi van tota una sèrie de valors i habilitats que no poden tenir si van a escoles separades.
Els infants (futurs ciutadans adults) han de créixer en un entorn on hi hagi la realitat, i les persones amb discapacitat no están fora d’aquesta realitat. Com han de ser tolerants amb una realitat que no han vist mai?
Els professionals de l’escola especial s’han d’integrar a la ordinària, donant els suports que cada infant (amb NEE o no) necessiti, tal i com ja han fet a altres CCAA.
Cal una revisió a fons del paper que tenen els EAPS, ja que actualment, segurament per manca de recursos, formació i enfoc, prioritzen l’escola especial davant de la ordinària. Malauradament, no només no ajuden a les famílies d’aquests infants, si no que a més els posen pegues.
Les famílies, que són les que millor coneixen a l’infant amb NEE, han de ser part imprescindible de la valoració i disseny del pla educatiu de l’infant, i han de poder tenir decisió a l’hora de establir quins recursos aplicaran al seu fill/a.
Malauradament a Catalunya estem a la cua en educació inclusiva. Cal ser valents i apostar per aquest tema, ja que cada euro que s’inverteixi ara, seran molts euros que ens estalviarem en el futur en mantenir a persones depenents.
magudr
#3
Una escola inclusiva és una escola per a tothom, que naturalitza la presència de tots. Garantir el dret de tots d’accedir a una educació sempre tenint present les necessitats del nens/es, es nutreix de la diversitat de tots.
No percebo les escoles especials. Ells tenen dret a ser tractats com a nens més enllà de les seves dificultats, és un benefici per tots, i naturalitzar-ho és el futur d’una societat inclusiva. S’ha de poder veure els nens més enllà de la discapacitat.
A través de l’escola és on es pot canviar la representació social de la diferència.
Quan una escola decideix ser inclusiva, sorgeixen molts dubtes. I és fàcil caure en la creença de que els mestres no han estat formats per aquests tipus de nens. Esta clar que necessita d’un professorat implicat i que cregui que es pot tirar endavant.
Professorat amb ganes de formar-se, trencar les barreres que tenim incorporades d’allò que no es coneix és més dificil d’enfontrar.
Treballar amb les possibilitats de cadascú, amb o sense ajuts. Creure en la diferència com un bé per a tots.
La presència de nens amb nee és la garantía pels alumnes en general d’apendre a valorar i reconèixer la diversitat humana, així com a acceptar i lidiar amb les seves pròpies limitacions.
Una escola inclusiva és la que es preocupa i ocupa de TOTS i cada un dels seus alumnes. I per atendre la seva singularitat dissenya estratègies diversificades o específiques d’intervenció. L’objectiu és clar: els nens volen aprendre. No s’ha de subestimar la capacitat d’aprenentatge de cap dels nostres nens.
Si volem que una societat canvii, el canvi s’ha d’iniciar a l’escola ja que és un dels primers llocs de sociabilització. Reconèixer a cada un com una persona, valorar-la pel que és, estimular-la en els seus aprenentatges. Els nens volen ser nens, compartir experiències i gaudir d’un entorn normalitzat i naturalitzat.
No crec en escoles especials, crec en escoles que valorin a tots els nens per igual i el suport de les escoles especials s’ha de dur a les escoles ordinàries per ajudar i vetllar pels nens.
Cristina