Ja no ens serveixen els conceptes que relacionaven envelliment amb decadència, amb improductivitat o amb dependència. Tampoc ens podem deixar enlluernar per missatges que ens parlen de fer-se gran com si fos l’accés a una nova etapa de joventut daurada i plena d’oportunitats. La característica central del període que va dels 60 als 90 anys és la diversitat i l’heterogeneïtat i, per tant, cal tenir una mirada que reculli aquesta complexitat i construir polítiques que li puguin donar resposta. Creiem que només des de la proximitat serem capaços de recollir els diferents anhels de la gent gran i generar polítiques transversals i participatives en què els protagonistes directes s’hi puguin sentir implicats. Apostem per unes polítiques d’envelliment actiu que prioritzin els aspectes bàsics de dignitat i garantia de subsistència, mobilitat i salut; però també volem recuperar el gran capital cívic que representa aquesta part de la població a Catalunya. Totes les iniciatives que destaquen en els països més avançats en aquestes qüestions apunten a desinstitucionalitzar els instruments de resposta i afavorir dinàmiques d’autonomia i intergeneració que mantinguin la gent gran en els seus habitats personals i comunitaris, tals com: mantenir la població gran al seu domicili mentre es mantinguin les condicions vitals per poder-ho fer, facilitar la mobilitat i l’autonomia personal, promoure habitatges compartits amb serveis comuns o afavorir dinàmiques de cura comunitària que evitin la familiarització exclusiva.
Envelliment actiu
S’ha de garantir que les persones de la tercera edat visquin i envelleixin amb absolutes garanties de no quedar-se soles. És imprescindible que hi hagi un cens o mecanisme públic de seguiment i alerta d’aquelles persones d’edat avançada que viuen soles, un mecanisme que permeti donar avís als serveis socials quan hi hagi evidència o sospita de que estan patint dificultats, ja sigui econòmiques o de salut, i es pugui prevenir arribar a situacions extremes. No podem permetre que els nostres “grans” es quedin a l’oblit i sense garanties d’una vida digna i en condicions
És necessari promoure la vida digna de les persones grans, mitjançant polítiques, tant en l’àmbit municipal com nacional, que permetin aquest objectiu.
Ho podem articular a partir de tres eixos:
1- Promoció de l’autonomia. És necessari que la persona pugui prendre les seves mateixes decisions, fugint del model paternalista i de prejudici cap aquest col·lectiu. És necessari deixar de banda l’edatism o ageïsme.
2 - Seguretat. Per garantir que les persones majors tenen una vida digna, és necessari garantir mitjans de seguretat com per exemple, la teleassistència, sempre que aquestes la necessitin.
3- Participació. El fet d’arribar a un moment de la vida com és la vellesa no vol dir que hàgem de deixar de banda la participació, de fer noves xarxes i de tenir espais on puguem participar donant les opinions, aportant experiències i tenint un reconeixement com a persones.
Hem de lluitar contra la soledat que es troben moltes de la nostra gent gran propiciant programes intergeneracionals i de participació.
La participación político/social nos hace ser activos constantemente eliminando del pensamiento el temor a la vejez como soledad. No todo el mundo que está solo se siente solo y no todo el que está acompañado se siente en compañía.
La protección ha de ser no invasiva.
[quote=“GrupImpulsor, post:1, topic:271”]
“Totes les iniciatives que destaquen en els països més avançats en aquestes qüestions apunten a desinstitucionalitzar els instruments de resposta” ???
Alerta, ha de quedar clar que la responsabilitat és de les institucions, que han de trobar la millor manera d’atendre les necessitats de la ciutadania, i en aquest cas de les persones grans, depenents o no.