Les polítiques de fronteres i d’estrangeria actuals faciliten que les persones estrangeres siguin mà d’obra barata i contribueixen cada vegada més —conjuntament amb les polítiques econòmiques austericides i el racisme— a incrementar l’estratificació social. Creiem que les polítiques migratòries, d’acollida i d’inclusió social han de superar els discursos paternalistes, assistencialistes i folklòrics que segreguen la població estrangera i les minories ètniques que no són reconegudes en la cultura hegemònica. Aquests discursos conceben aquesta població com un objecte passiu i no com el que realment és: un subjecte actiu i transformador de la realitat. L’emancipació política de tota la població no ha de dependre d’un passaport o d’una nacionalitat, i molt menys d’un estatus socioeconòmic.
Diagnosi de Migracions, ciutadania i interculturalitat
Constato que totes les vies que es preconitzen de cara a la República Catalana que pretenem construir (que estem construin) enfoquen molt bé tot aquest capitol de la plena ciutadania.
Em sento particularment orgullós de la història que ens avala en aquest camp els darrers segles. La construcció catalana dels períodes més recents (immigració intraespanyola del XX, mundial del XXI) i la manera com socialment estem abordant les crisis recents de pobresa i desigualtats i la de suport actiu a les persones fugint de guerres i discriminacions globals, des del nostre país, és modèlica, insòlita.
Els postulats d’ÒC, de l’ANC, de la PxL, de SOS Racisme, de Casa Nostra És Casa Vostra, d’AI, de Greenpeace, d’Intermón, …( la llista és inacabable), són també els meus postulats.
•Treballar en els municipis per tal de substituir el concepte de “ciutadania nacional” pel de “ciutadania de residència”. S’ha de ser ciutadà europeu no només pel fet de tenir la nacionalitat d’un país membre de la UE: També s’ha de tenir la” ciutadania de residència” pel sols fet d’estar vivint i treballant en un d’aquests països.