Diagnosi de Llengua

llengua
#1

Des del final de la dictadura franquista, Catalunya ha intentat bastir un projecte de país amb identitat pròpia, recuperant la llengua i la cultura catalanes amb l’ajut decisiu de l’administració, de l’escola i els mitjans públics de comunicació. Aquest repte no es podria haver assolit sense l’ajuda de la immersió lingüística, un programa iniciat al Quebec en una situació de contacte de llengües similar a la que hi havia a Catalunya els anys 80.

En la nova conjuntura del tombant de segle, s’ha intentat continuar la construcció d’aquell projecte amb el reconeixement de noves cultures i llengües (actualment, el català i el castellà conviuen amb més de tres-centes llengües diferents) i es pot dir que gràcies, fonamentalment, al model d’immersió lingüística, moltes persones d’orígens lingüístics diversos han adoptat el català com a llengua habitual i s’han identificat amb la cultura catalana, de manera que l’evolució de l’ús de la llengua ha pogut mantenir-se estable en la darrera dècada. Els resultats de la immersió lingüística a Catalunya ens permeten ser tan optimistes com prudents: un 94,3% de la població de més de 15 anys entén el català i més d’un 80% el sap parlar. No obstant això, darrerament el model d’immersió lingüística ha estat qüestionat per part de diversos estaments i partits polítics. Contràriament, nosaltres considerem que aquest model ha estat un model d’èxit. El català i el castellà són les llengües oficials, conjuntament amb l’aranès com a llengua pròpia de l’Aran, emprades per la majoria dels catalans. Un patrimoni cultural que ens enriqueix.

En el marc de deliberació sobre el model lingüístic català cap punt de partida pot menysprear, per una banda, la igualtat d’oportunitats lingüístiques que ha suposat per a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya l’actual model i, per l’altra, la capacitat que ha tingut a l’hora de construir una cultura comuna en base a una llengua compartida. Fonamentalment, l’èxit del model d’immersió català s’explica per l’ampli suport parlamentari amb què va néixer i la implicació de la societat catalana, des dels anys noranta fins a l’actualitat. Per tant, hem de mantenir la sobirania en l’àmbit lingüístic i desenvolupar, com a país, aquell model que considerem més adequat per a Catalunya.

#2

No entendria que en l’àmbit de llengua, no es faci cap referència a tots els territoris que l’empren. I proposo el següent:

“Per tant, hem de mantenir la sobirania en l’àmbit lingüístic, reforçar els lligams amb tots els territoris de parla catalana i desenvolupar, com a país, aquell model que considerem més adequat per a Catalunya.”

#3

Comentaris al GI:

On diu: “Des del final de la dictadura franquista Catalunya ha intentat bastir un projecte de país amb identitat pròpia,”, canvi per: " Des del primer moment de la dictadura franquista, Catalunya va maldar per recuperar i fer créixer el projecte de país iniciat amb la Mancomunitat i hegemonitzat amb la II República. La dictadura va decidir eliminar d’arrel tota identitat del nostre poble i dels altres amb qui compartim llengua diferent de la castellana…"
On diu: “…els anys 80”…afegir-hi: “.i la creació de l’espai audiovisual públic del país, modern, plural i basat en els més avançats del nostre entorn europeu”
On diu. “l’evolució de l’ús de la llengua ha pogut mantenir-se estable en la darrera dècada”, em sembla una afirmació cofoista, que hauria de matisar-se amb la seva pèrdua enorme de riquesa, varietat, i els seus perills de catanyolització…
On diu : “No obstant això, darrerament el model d’immersió lingüística ha estat qüestionat per part de diversos estaments i partits polítics”, entenc que és fals. Ja fa temps que comença l’atac sistemàtic a la immersió lingüística i al sistema audiovisual propi ("Manifiesto de 1.300 “, creació del PSA a Catalunya, creació de CCC i d’altres plataformes dinamitadores de la convivència existent, sempre emparades pels poders centrals espanyols,…fins a la creació del partit Ciutadans amb dos funcions clares: oposar-se a tota hegemonia del model catalanoparlant oficial, tot i la seva intemèrie enmig d’un model hispanoparlant que ni tan sols compleix les lleis territorials a què està obligat,…i dinamitar d’arrel qualsevol revisionisme del franquisme encara no tancat.
On diu: " aquell model que considerem més adequat per a Catalunya” no estaria gens malament que anéssim esbossant quin proposem que sigui, per no esperar que ens ningui donat de fora…

#4

D’acord, Xevi, a impulsar tota mena de relacions amb els altres territoris catalanoparlants: lingúístiques, culturals, acadèmiques, universitàries, audiovisuals,…La Xarxa Vives i l’Institut Ramon llull deuen ser la guia més adequada…

#5

Fer un esment específic a la llengua de la Val d’Aran, l’aranès, procedent de l’Occitània, occità.
Actualment la Val d’Aran te una singularitat com a nació diferenciada de la catalana.

#6

Em sobra gran part del texte ho deixaria com:

"En la nova conjuntura del tombant de segle, s’ha intentat continuar la construcció d’aquell projecte amb el reconeixement de noves cultures i llengües (actualment, el català i el castellà conviuen amb més de tres-centes llengües diferents). El català i el castellà són les llengües oficials, conjuntament amb l’aranès com a llengua pròpia de l’Aran, emprades per la majoria dels catalans. Un patrimoni cultural que ens enriqueix.

#7

No entenc què vol dir aquesta darrera frase…

  1. Sobirania en l’àmbit lingüístic?
  2. I quin és aquest model que considerem més adequat per a Catalunya? No ho hauríem d’explicitar precisament en aquest document?
#8

I quina és aquesta “cultura comuna”? Gastronòmica (seques amb botifarra o migas?), audiovisual (La Riera o Mi casa es la tuya?), musical (rock català o flamenco?)? No comparteixo en absolut aquesta part del text.

#9

Proposo canviar la denominacio “aranes” per “occita”, sempre en l’ambit de l’Aran. Es preferible usar la denominacio de l’idioma (occita) a la del dialecte (aranes).