Diagnosi de Diversitat funcional

diversitat-funcional

#1

La diversitat funcional és una més de les moltes que tenim i vivim actualment en la nostra societat. Pot ser física, auditiva, visual, intel·lectual o del desenvolupament. Al nostre entendre, les diversitats són oportunitats que permeten que totes i tots ens enriquim i ampliem la nostra mirada i la nostra vivència. Per tal que totes les persones tinguem el nostre lloc en la societat en què vivim hem de posar l’accent en les capacitats que cadascú de nosaltres tenim i hem de garantir els recursos i els mitjans per tal que cada persona pugui desenvolupar-les. Tota persona ha de poder realitzar el seu projecte de vida amb independència de la seva situació de partida.

Per garantir que això sigui possible cal que, des de l’inici de la detecció de la diversitat funcional, la persona tingui els recursos, els mitjans i els suports necessaris perquè pugui tenir les mateixes oportunitats que la resta de la població. Cal avançar cap a una societat més inclusiva, més solidària, més integradora, més accessible i més participativa, en què cada persona pugui desenvolupar amb autonomia el seu projecte de vida, amb el dret a una vida digna garantit i amb igualtat d’oportunitats.

Actualment disposem d’un marc legislatiu prou bo. Tanmateix, aquest és poc conegut, no es compleix i falta voluntat política per dotar-lo de recursos i desenvolupar-lo. A més, no s’ha posat l’accent en l’autonomia de la persona, sinó en la dependència. Cal retornar a la voluntat inicial de la llei de graus de dependència, incrementar els recursos, posar l’accent en els serveis i els professionals, remarcar la importància de la figura de l’assistent personal i garantir unes prestacions econòmiques suficients; així com les cotitzacions a la seguretat social de les cuidadores.


#2

Cal centres de referència especialitzats en el diagnòstic, especialment en infants.

Per exemple: en els transtorns de l’espectre autista ja es parla de una prevalència de un infant de cada 68 neixements, i encara hi ha infants als que no es diagnostica ni es dóna suport fins passats els 10 anys.


#3

Cal retornar a la voluntat inicial de la llei de graus de dependència, incrementar els recursos, posar l’accent en els serveis i els professionals, remarcar la importància de la figura de l’assistent personal i garantir unes prestacions econòmiques suficients; així com les cotitzacions a la seguretat social de les cuidadores.

Professionals ho poden ser homes i dones i les persones que tenen cura també. Amb el llenguatge reforcem la idea de la dona cuidadora. Els treballs de cura no són responsabilitat de les dones de la família, són responsabilitat de la societat que a través de l’administració ha de garantir la cura de les persones en situació de dependència.