La primera fase de l’actual globalització econòmica —corresponent al període de després de la Segona Guerra Mundial— va ser d’una globalització superficial, en què els estats podien seleccionar quines parts de l’economia protegir i quines obrir al comerç i les finances mundials. Aquests acords van permetre als estats solucionar els problemes de pèrdua de competitivitat devaluant les seves monedes. Els anys d’aquest règim econòmic i polític internacional van ser els més exitosos de la història del capitalisme, ja que van prioritzar la plena ocupació, el benestar social i el desenvolupament productiu propi a través de la combinació de protecció i obertura. Aquest model va quedar enrere amb la globalització neoliberal començada als anys 80. Des de llavors, la política dels estats ha passat a estar subordinada a les sancions i pressions dels interessos corporatius transnacionals, que s’encarreguen de fer que el món sigui un espai econòmic hiperglobalitzat, ple de dependències dels més febles respecte als més poderosos. Aquests interessos, canalitzats a través d’institucions financeres neoliberals, sancionen i modifiquen les lleis estatals per adaptar-les al principi del lliure mercat, encara que això impliqui atemptar contra els interessos de la majoria de la ciutadania o contra el principi democràtic. Un escenari, doncs, en què la ciutadania i els estats han perdut sobirania en benefici dels mercats.
Diagnosi de Sobirania econòmica
A això li hem de sumar la unió monetària incompleta basada en un intergovernamentalisme asimètric, on es prioritzen els acords entre Estats en funció del seu poder i sense tenir present l’interès general. A l’Eurozona, les divergències i els desequilibris s’estan eixamplant, ja que no disposem de mecanismes de control financers per posar-los al servei de la gent. Hi ha una falta de solidaritat entre països, on cada un vetlla per la seva pròpia economia sense importar què passi amb la resta.
Per tot això, reclamem recuperar la sobirania econòmica als diversos marcs on lluitem, perquè no hi pot haver benestar en un lloc si hi ha misèria en altres. A nivell supranacional hem de definir les competències a un espai europeu veritablement democràtic i reduir el poder de les institucions financeres , posant-les al servei de la gent.
Per fer-ho, cal una unió fiscal que doti de contingut i capacitat fiscal la unió monetària; és a dir, dotar-la de capacitats per combatre les crisis, evitar que les empreses s’aprofitin de la competició entre Estats per veure qui ofereix impostos i tributacions més baixos i garantir una prosperitat compartida. Hem de dotar-nos de tots aquells mecanismes de presa de decisions i control democràtics necessaris per canviar l’Eurozona i legitimar-la; no pot ser que la troica decideixi sobre el futur sencer de països.
El término mercados es muy ambiguo . Propongo sustituirlo por "… las corporaciones transnacionales y otros organismos neoliberales " u otro semejante y más preciso.